HISTÒRIES DE LA CINQUENA PLANTA

Quan es depèn d’un gota a gota el món es fa, de sobte, molt petit. Vius dintre d’una circumferència el radi de la qual té la llargada del tub que t’hi connecta. Si és una circumferència mòbil, encara; vol dir que et pots passejar poc o molt amb la baluerna; però si la circumferència és horitzontal i estàtica, malament rai; llavors el món ja no és petit, sinó minúscul.

Això vol dir que el més trempat s’hi pot trobar, perquè tots som fràgils i extremadament vulnerables, però ens fa mandra pensar-hi; dels hospitals i de les presons, instintivament, te n’apartes,  perquè són com un mirall d’un futur no desitjable. La majoria de gent admet, però, que l’hospital és una possibilitat, però la presó... i ara, què dius? Doncs, ho dic. Ho sé. Tal com van les coses, qualsevol dia et poden treure un ull i la llibertat. Tant si anaves a la manifestació com si només hi passaves per casualitat...

Als hospitals, s’hi sol entrar per un forat negre que es diu urgències, i el de Vic no n’és l’excepció. Com que no vull ofendre ningú, no n’explicaré res més. Dir, només, que la sensació de sentir-se una capsa de sabates oblidada no ajuda gens, d’entrada. Afegeix fragilitat a la fragilitat. Després, al llarg del dia (les hores no compten, entres en una mena de túnel del temps...)  resulta que no se n’han oblidat del tot, de tu. Resulta que fins i tot hi ha algú que no ha perdut la capacitat de somriure i de parlar-te...

A vegades tens sort i en surts el mateix dia, amb el cap espès de tants calmants i amb un diagnòstic potser equivocat. Que ja no és tanta sort...

A vegades puges a planta, que en diuen (de la UCI, per sort, no en puc parlar). A planta (jo puc parlar de la cinquena) tot és millor: d’entrada hi ha finestres i llum. Et reben unes infermeres amb un gran somriure. S’aprenen de seguida el teu nom, o ho sembla, i t’informen de com va, tot plegat. Et presenten la teva companya d’habitació,  i aquí ja et fas una mica a la idea del que t’espera: poden ser nits en blanc al costat d’algú més fotut que tu, que desvarieja, que es queixa, però què hi farem: un altre dia pot ser al revés, i se suposa que som persones, i que ens podem ajudar.

Però, vaja, si en faig una crònica, inevitablement personal, només és per denunciar que l’hospital de Vic funciona sota mínims i que això també ho haurem de canviar. 

Dit això, reconec  i agraeixo que, a la cinquena planta, hi ha unes infermeres i uns metges sobrecarregats de feina que no perden ni l'eficiència, ni la humanitat, ni el somriure. Malgrat que “l’aportació d’aire fresc” de la quarta planta (privatitzada) no es noti. (1)

Ara, això sí: vas de sorpresa en sorpresa. Quan, al cap de cinc dies de no menjar ni beure res et diuen que pots començar a “ingerir líquids” i demanes aigua, una infermera et diu, avergonyida, que l’has de comprar. I com que en aquests moments no tens cap acompanyant, i anar amb el gota a gota incorporat a la primera planta et queda una mica lluny, al capdavall et porta dos vasos plens d’aigua: això sí, has d’agrair el privilegi, i saber que no te’n portaran pas més.

Al vespre menges la primera sopa, amb una il·lusió forassenyada. Llàstima que, just a les darreres cullerades, descobreixes al fons del bol unes cosetes negres sospitoses que, sí! són el que semblen: unes cuquetes d’aquelles que es fan a la pasta feta malbé. Sort que SEHRS m’ha desitjat un bon profit. La sopa deu ser doblement nutritiva, però a mi em fa venir arcades...

Sort, també, que no necessito cap acompanyant durant la la nit, perquè descobreixo amb una gran estupefacció que les butaques només es poden estirar o canviar de posició si prèviament compres una targeta de cinc euros (per nit). Ho trobo d’un cinisme i un desvergonyiment indescriptibles. Allò de la vergonya aliena, que en diuen. Ah, i els televisors funcionen amb unes targetes caríssimes, d’una durada molt curta, que Isern sembla que va  monopolitzant arreu...

L’aportació d’aire fresc que necessitem és l’honestedat en la gestió dels hospitals i del país sencer.  La independència que vull ha de començar per alliberar-nos dels paràsits que fan negoci amb el patiment de la gent.(2)

NOTES:

(1)  “El 9 Nou” 17-09-2015:

"El regidor de Salut va haver de reconèixer que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aires fresc que ve de la planta inferior.

Un dels temes de l’estiu, la calor a l’Hospital de Vic, va ressuscitar a l'últim ple de l'Ajuntament de Vic. A l’anterior sessió, una moció de Vic per a tots havia posat sobre la taula aquesta qüestió. Aleshores, el portaveu de CiU, Josep Arimany, va llegir un informe de la direcció de l’Hospital en què s’explicava que a la quarta planta, on s’ubiquen els pacients de mútues, no hi havia climatització. L’afirmació va sorprendre l’oposició. Al ple de la setmana passada, el portaveu de Capgirem Vic, Joan Coma, va fer-s’ho venir bé, en un punt en què s’aprovava una bonificació per unes obres del Consorci Hospitalari, per dir a Arimany que aleshores havia dit “falsedats”. Arimany no es va arronsar. Va reiterar que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aire fresc que ve de la planta inferior i que permet mitigar la calor tot i no haver-hi, pròpiament, un termòstat per regular la temperatura. “No vaig dir cap falsedat”, va dir. Controvèrsia a banda, l’objectiu és trobar solucions –ja ho han plantejat al conseller Boi Ruiz – perquè no es repeteixi la situació en episodis de calor. Va posar-ho en safata a Arnau Martí (Vic per a tots): “Doncs a l’últim ple haurien pogut aprovar la moció; demanava això”.

(2)   Segons la revista “Cafè amb llet” “es dedueix que en el document de la sectorial de Sanitat de l’ANC es defensa, entre d’altres, que els consorcis realitzin la seva comptabilitat com si fossin una empresa privada, encara que estiguin en mans públiques – un cas paradigmàtic és el de l’Hospital Cínic, traspassat a la Generalitat el 2008 .

El segon tripartit va incloure els consorcis sanitaris en l’administració pública, segons va dir per adaptar-se a la normativa de la Unió Europea, coneguda com a Secció 95. (...).

El que defensa la patronal Hospitalària és tot el contrari, que els consorcis siguin tractats com a “unitats productores de mercat”, adduint que els seus “ingressos per vendes superen el 50% dels costos de producció”, i que no s’hagin d’adaptar ni rendir comptes de la forma que es demana a la norma de la UE, i quedar així fora del control públic.”