Finalistes:
Vi, d'Anna Rispau Falgàs i Montse Assens Nu a contrallum, de Joan Carles González Pujalte Cançons de bressol per a centaures, de Roser Iborra Plans Quadern de bitàcola, de Joan Mercader Sunyer L'hivern que passa, d'Ester Pou Jutglar Acrostimany, de Pere Pèries Escòlies De la vinya estant, d'Oriol Solà Prat Constel·lada, de Rosa Maria Arrazola
0. ARA I AQUÍ, ÉS A DIR: ABANS I ALLÀ. DESPRÉS.
Els cavalls blancs de la nit
galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.
Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera
tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que em fueteja.
Els cavalls blaus del matí caminen
lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.
Al migdia, cavalls vermells com sang
aglevada lluiten i s’aparellen; renillen i mengen el foc fred dels somnis.
Els cavalls grocs de la tarda
pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a
dir: abans i allà. Després.
Lentament, cavalls rosats del
capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels
horitzons inabastables, on mai no s’arriba.
A contrallum, els cavalls negres
dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes
il·lusòries.
Alhora, els centaures blancs de la
nit, agrumollats, galopen.
1. CANÇÓ DE BRESSOL DE NIT
A les obagues
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.
I les garlandes
de les estrelles
fonen els somnis
de les donzelles.
La nit de cendra
de
les teulades
refreda el foc.
Queden
les brases.
VIATGE (I)
Si
fos una merla negra
voldria
saber nedar
al
fons d’alguna aigua calma.
Si
fos algun peix petit
voldria
saber volar
al
cor de la tarda blanca.
Si
fos un pollancre ardit
voldria
saber camins
i
córrer per terres amples.
Sóc
dona emplomallada,
sirena
d’escata blava.
Tinc
branques i arrels que neden;
rellotge
de busques blanes.
VIATGE
(II)
Terra
llaurada,
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.
Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.
Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.
SARGIT (I)
Sargeixo
la meva pell
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.
SARGIT
(II)
A
la capsa de cosir,
botons
perduts
i
amors pretèrits.
Cosim
cremalleres
de
temps futurs,
il·lusions
de gel
sota
el sol i l’aigua.
SARGIT
(III)
A
la nit de les butxaques,
estrelles
i cavalls petits
de
plàstic blau.
Borrissol
bru
de
la pols dels dies.
SARGIT
( IV)
Sargeixo
la meva pell
amb el fil d'un record feliç.
amb el fil d'un record feliç.
Collarets
de núvols
i
petxines de sal
a
les butxaques.
Platges
i dies.
2. CANÇÓ DE
BRESSOL DE BOIRA.
Es fa de dia,
la nit s’aprima,
la boira gronxa,
blanca pubilla.
El sol rebota,
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.
Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.
Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.
QUE
BÉ QUE ETS AQUÍ (I)
Que bé que
ets aquí.
A la pell
del ventre
una obaga
clara
(o clariana
fosca)
sota la
teulada.
I un ocell
captiu
que creix i
tremola
i a les mans
de molsa
s’estarrufa
d’ales.
Que bé que ets aquí
ara mateix,
ara.
La tarda
comença,
el matí
declina,
i la nit
naufraga
a la platja
blanca.
Que bé que
ets aquí.
La lluna
s’enfila,
ara que
dormim
dintre la
conquilla
d’una mar
molt calma
i trenem els
somnis
que ens
duran a l’alba,
mariners de
terra,
llauradors
del mar,
caminants de
l’aire.
Que bé que
ets aquí,
sense cap
quincalla,
nu com núvol
blanc,
sense cap
ferralla,
ben buides
les mans
per poder
abraçar-me.
Que bé que
ets aquí.
Que bé que
som vius
sense faramalla,
mariners de
nit,
llauradors
de l'alba.
QUE BÉ QUE
ETS AQUÍ (II)
Que bé que
ets aquí,
just on puc
trobar-te:
cavaller del
vent,
genet de la
tarda.
Que bé que
ets aquí,
just on puc mirar-te,
navegant
perdut,
caminant de
l’alba.
Que bé que ets
aquí,
just on puc
pensar-te,
dins la
blanca nit,
dins la
quieta calma.
QUE BÉ QUE
ETS AQUÍ (III)
Laberint
dels anys,
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.
Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.
Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.
Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.
Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.
QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (IV)
Que
bé que ets aquí
just
on no et sabia
tendresa
de nit
solitud
del dia.
Que
bé que ets aquí.
Repic
de campanes.
Som
de pell endins.
Platges
ombrejades.
Tarda de colors,
graons de la calma.
Sorra fina als dits
i la fosca blanca.
Que bé que ets saurí
d’aigües amagades.
QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (V)
Que
bé que ets aquí,
cada
primavera
mort
del meu record
mort
sense crinera.
Quan
em tenses l’arc
d’aquesta
sageta
se’m
desfà l’enyor:
sucre i sal desfeta.
I
BÉ, SÓC AQUÍ (VI)
I
bé, sóc aquí,
no
m’he
desertat
encara.
Pell
de terra endins,
punxes
d’atzavara
que,
així i tot,
floreix...
Flor
de jo en mi.
I
la tarda.
3.CANÇÓ
DE BRESSOL DE LLUM
La boira alta
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.
I la faldilla
del cel, tan
blava
tota s’escampa
i es fa teulada.
Parracs de núvol
a les altures,
un nen perdut
va escampant engrunes...
CARIÀTIDE
Cariàtide,
sostinc el pes
del propi dolor,
braços amunt ben quiets,
amb la pell de pedra
que s'engruna.
Cariàtide,
encara el cor
batega ben viu
dintre la pedra grisa,
sempre excessiu.
Cariàtide,
els ulls de pluja
ploren la pedra,
i el temps se’n riu,
de la nuesa
tan
aspra
que em sobreviu.
que em sobreviu.
MICELI
Com
un gran ocell negre,
la
tristesa bat les ales feixugues de la tardor.
Quantes
fulles daurades que no em puc endur.
Quanta
alegria colgada...
El
miceli del cor fa arrels subterrànies
que
no conec.
FOC
Es
fa clar.
Teulades de suc de poma.
De te amb menta i mel.
De sol que encara no esgarrapa
Teulades de suc de poma.
De te amb menta i mel.
De sol que encara no esgarrapa
la
pell tendra del dia.
Arracades de llum
Arracades de llum
que
incendien carrers.
Ombres de temps perduts.
S'evaporen somnis oblidats de la nit.
Migdies de foc que devasten l'ànima.
Nueses que van ser i miratges d'aigua.
Set inacabable dels camins: la tarda.
Seda negra i aire fi de nit.
El preu de ser viu.
I la mar ben plana.
Ombres de temps perduts.
S'evaporen somnis oblidats de la nit.
Migdies de foc que devasten l'ànima.
Nueses que van ser i miratges d'aigua.
Set inacabable dels camins: la tarda.
Seda negra i aire fi de nit.
El preu de ser viu.
I la mar ben plana.
AIGUA
El
meu desig és una aigua remota.
Fa
camins incerts per una cova subterrània
i
a vegades és tan tènue que ni jo sé on és...
Sort
dels peixos fosforescents, dins la fosca,
allò
de mi impertorbable. Sort
d’estalactites
que escriuen les nits, les tardes:
rellotges
de pedra que esmicola
una
explosió de llum:
les
mans del saurí agiten l’aigua.
TREN
El tren
passa de llarg
per indrets
que estimo,
llocs on el
cor
es voldria
aturar.
Xiscles
d’ocells perduts
dintre el
túnel fosc,
parets
escrites
amb crits
muts.
L’aire
fueteja l’aire
com una
tralla
quan la
sageta
del tren
rabent
fuig.
VIOLINS
Sort
del bosc tan viu amb molsa tendra
i
bolets de color de tarda que pots
collir
o no, perquè potser només volies
veure
arbres i núvols i la llum
canviant
dels camins, i els fruits
que
fan llavor i que fan arrels
endins.
Sort
dels mots tan vius com arestes
de
pedra i mapes de líquens
indesxifrables,
perquè potser
només
volies tresors escrits,
que
no fos dit que els fruits
que
fan llavor se t’agleven
als
dits.
Sort
de l’eixida on les pomes collides
s’assequen
damunt la palla dels camins
i
les patates grillen a les cambres obscures
perquè
potser només volies voler
ser
un instant la nena que collia
els
fruits prohibits,
verins.
I
sort que tens de pedra el cor, perquè
si
fos de carn ja no el podries encabir
ni
mal posat, que la tendresa és aspra
quan
a les golfes altes
crida
el silenci
dels
violins.
4. CANÇÓ DE
BRESSOL DE TARDA
El sol es cansa,
ja no camina.
Porta un bastó
i una barba
minsa.
Es deixa caure
al vessant del
dia.
Els gossos
lladren
mentre s’estira.
Ponents de seda
dauren la plana.
S’encén
l’estrella.
S’adorm la
tarda.
SIRENES, CENTAURES
No ets home i cavall, ets un
centaure.
No ets dona i arbre, ets
dona amb arrels.
No cacis papallones: són
flors amb ales.
No trepitgis flors: són
papallones quietes.
Tens cor de núvol:
expandeix-te.
Tens dits de pluja: plou.
Tu ets jo, jo sóc tu.
Som cavalls i flors,
papallones, herba.
Som vius, som morts.
Som temps, miratge.
Si pateixes, pateixo, moro
amb tu.
Si pateixes, vull saber-ho.
Si gaudeixes, és amb mi,
també.
Si et fereixo, sagno.
Si m’oblides, no sóc.
Si calles, crido.
Som vius, som morts.
Tenim peus d’herba,
ens calcem muntanyes,
renillem i parlem:
som centaures.
Volem als bassals,
som mirall,
nedem als núvols,
som sirenes
i pols del camí
i alè d’estrelles.
Grans i petits,
so i silenci,
camí de formigues
o oceans de boires,
estams i pedres,
baixem pous
i passem ponts,
som ponts i pous:
fondària
de pensaments,
ponts de paraules:
baules.
0.
PELL
La pell de serp, tan vella, cau a trossos. Tan fràgil.
Temps i temps de dur-la sense gosar despullar-me'n. Amb por de la pell nova per
si no n’hi havia i em quedava, només ossos nus, sota el sol inclement.
A la platja de les hores, dormo la nova existència, entre rellotges aturats
i buits, com conquilles massa gastades.
Les busques són insectes que busquen la tarda.
A l’aigua dels dies, pesco reflexos de lluna amb
xarxes d’aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada