Els carrers seran sempre nostres!

dimecres, 22 d’agost de 2007

LLUÍS MARIA XIRINACS, UNA VIDA PER CATALUNYA, UNA MORT…PERSONAL

En Xirinacs s’ha rendit. Ho trobo molt respectable. Però la seva mort voluntària no em sembla un acte de sobirania, sinó de renúncia: lícita, ja ho dic. Em sembla fins i tot perillós (fins a un cert punt irresponsable) el fet de voler donar una dimensió pública i política a un suïcidi.
I és que hi ha molts desequilibrats, pel món. Som molts. I en donar una visió gairebé heroica d’un acte personal com aquest, el mimetisme pot causar desgràcies.

Ho sento. Ho veig així. I ho dic des de l’agraïment d’una vida de sacrifici per les llibertats, per Catalunya. Vaig llegir “La traïció dels líders” i em va semblar un llibre lúcid, útil, important.
Ara ja fa dies que observo les reaccions de la mort de Xirinacs a la premsa, a la blocosfera...i el seu article d’avui a l’Avui (també lúcid, també útil) m’ha fet decidir a escriure la meva opinió.

Estic d’acord amb Xirinacs en el sentit que la cultura de la vida és excessiva, i que no estem preparats per a una cultura d’acceptació de la mort. Hi ha poc respecte pels vells, per la petita o gran saviesa i la fragilitat que representen (que representem): com si fossin d’un altre planeta, que nosaltres no habitarem mai. Sí, som vells des que naixem, des que comença a comptar el rellotge inexorable. Ho hauríem de tenir en compte, viure la vida des d’una òptica diferent.

Però deduir, d’aquesta anàlisi, que el suïcidi és la màxima expressió de llibertat ...això no.

Endavant amb la vida, doncs. Que no és consumisme, ni conformisme. Endavant amb la lluita!


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi estic d'acord. Ja fa temps que tinc la sensació que Xirinacs s'havia quedat ancorat al país i als conceptes amb què treballàvem ja fa anys. Em sembla que no va saber evolucionar al ritme que ho fan els temps actuals.

vigilant ha dit...

Estic força d'acord amb tu excepte en un punt... bàsic. I és que tothom diu que Xirinacs es va suïcidar i jo crec que no es va suïcidar. Es va deixar morir, que és diferent. Deixar de prendre una medecina no és suïcidar-se, des del meu punt de vista. Suïcidar-se és prendre un verí, llançar-se daltabaix d'un pont o engegar-se un tret a la templa.

Una altra cosa és que des de determinats àmbits (que en aquest cas han estat molt majoritaris, és veritat) s'hagi volgut parlar de suïcidi. En uns casos perquè el suïcidi s'ha convertit en una mena d'"acte suprem d'heroisme", com tu dius; en altres perquè volien burxar i embrutar la memòria del difunt.

Una cosa és matar-se i una altra morir-se. L'obligació moral de l'ésser humà, seguint el fil del teu escrit i anant una mica més enllà, és menjar i beure el que necessita el cos per sobreviure, certament, però a partir del menjar i el beure, per mi, hi ha una frontera. Ni que sigui una aspirina, ja no és menjar i beure.

Bé, només una reflexió com/suplementària de la teva.

Roser ha dit...

Com tu dius, és una reflexió complementària, que t'agraeixo.
Gràcies, faroner!

Biel Barnils ha dit...

Hola Roser, quan va morir el Xirinacs vaig deixar escrit al "Codi de Barres" una entrada similar a la teva, potser et farà gràcia llegir-la?

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/60477/#comments

Ens llegim,