Sovint, no puc escriure. I és que les paraules se’m tornen estranyes, rocalloses, punxegudes. No tinc la paciència de l’aigua per dibuixar-hi estalagmites; no tinc la força del fred per esquerdar-les.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.
4 comentaris:
Escriure ens ajuda a pensar; i pensar ens ajuda a escrire.
Pensar i escriure ens ajuden a viure.
També et posaré un enllaç a aquest blog a Tens un racó dalt del món. Et convido a fer el mateix, i ja estarem agermanats del tot.
Gràcies pel teu interès. Fet l'enllaç. Salut!
Potser ets massa exigent volguent reflectir "els mil calidoscopis que el temps engruna", i aquesta sensació d'impotència tant ben descrita, és sempre interessant per les contradiccions que comporta en frases com ara:"no puc escriure" i "no puc deixar d'escriure".
Encara que utilitzis paraules "gastades com còdols de riera", que per molt anys les puguis seguir utilitzant amb tant encert com fins ara.
Gràcies, maca. I tu també!
Publica un comentari a l'entrada