Els carrers seran sempre nostres!

dilluns, 6 d’agost de 2007

CAMÍ PERDUT


Sovint, no puc escriure. I és que les paraules se’m tornen estranyes, rocalloses, punxegudes. No tinc la paciència de l’aigua per dibuixar-hi estalagmites; no tinc la força del fred per esquerdar-les.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Escriure ens ajuda a pensar; i pensar ens ajuda a escrire.

Pensar i escriure ens ajuden a viure.

També et posaré un enllaç a aquest blog a Tens un racó dalt del món. Et convido a fer el mateix, i ja estarem agermanats del tot.

Roser ha dit...

Gràcies pel teu interès. Fet l'enllaç. Salut!

Montserrat ha dit...

Potser ets massa exigent volguent reflectir "els mil calidoscopis que el temps engruna", i aquesta sensació d'impotència tant ben descrita, és sempre interessant per les contradiccions que comporta en frases com ara:"no puc escriure" i "no puc deixar d'escriure".
Encara que utilitzis paraules "gastades com còdols de riera", que per molt anys les puguis seguir utilitzant amb tant encert com fins ara.

Roser ha dit...

Gràcies, maca. I tu també!