Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 22 de maig de 2007

EM SENTO OBSERVADA



Quan m’assec a la cadira de llegir, a casa, em sento observada. Cada dia, l’home em mira, amb cara de circumstàncies, des del balcó del veí (si fos des del meu, evidentment, m’hauria queixat). Hi és cada dia, tant si plou com si fa sol. No puc evitar mirar-lo. M’agradaria ignorar-lo, però és una presència inquietant que somriu ben bé de cara a unes obres il.legals, com si les beneís.
No us penséssiu pas que pateixo al·lucinacions. No: em refereixo al cartell electoral dels socialistes de Torelló, des del qual Miquel Franch fa una rialleta forçada a tort i a dret, des de tots els racons del poble.
Quan era petita, a casa dels meus pares hi havia un Sagrat Cor, amb el cor sagnant a la mà, que també em mirava així. Em feia por. Potser és per això que, ara, em molesten aquestes fotos gegantines dels candidats i candidates a l’alcaldia que t’espien des dels llocs més impensats. Deu ser un trauma d’infància, que en diuen.
Mireu, jo no votaré pas, a Torelló, perquè encara no hi ha cap llista de les CUP. Però la presència abusiva de fotos XXL dels candidats no me’ls fa més simpàtics; és ben bé al contrari.
M’agradaria més trobar-me’l passejant, en Franch, encara que no puguem estar d’acord en la majoria de temes. Però és que en Franch no passeja; si més no, no ho fa per Torelló. No me l’he trobat mai enlloc, fora de l’Ajuntament i dels actes oficials. Malament. Poca proximitat real, massa proximitat fictícia.
El candidat de Convergència, en Bassas, més aviat sembla que t’espiï, o que t’amenaci. Fa cara de pocs amics. Poca broma! No sé si la foto li van fer dret o no, però jo me l’imagino ben assegut a la poltrona partidista i interessada que vol recuperar. És com si ens digués: “Ei! Que jo ja hi era!” El calé és el calé.
Pel que fa a les dues candidates d’Iniciativa, el més lloable és que són dues, a la foto. No abdiquen pas dels personalismes, però ser dues en comptes d’un, ja és alguna cosa. Però no me’n refio pas. Ja hem vist com ens tracten, a Torelló: prefereixen els especuladors. I es deixen fotografiar amb en Saura, el Gran Repressor.
I el noiet d’Esquerra? És tan supersize, la foto, que si te’l trobes no el reconeixes, perquè de fet és més aviat menut. Quines ànsies! Pactarà amb qui sigui, aquest. El poder és el poder.
A la foto relativament petita, l’estanquer del PP té alguna cosa de malèvol, de rosegaire clandestí. No ho sabia, noi, que eres tan traïdor. No m’inspires precisament “confiança/confianza”. Serà qüestió d’evitar-la, la teva botiga.
Ah! I els lemes, excepció feta de la dreta més rància, no diuen res:
“Amb empenta” = “Nous reptes” = “Torelló ets tu. Tots som Torelló”=”Gent compromesa”. Absolutament intercanviables, com els cromos.
Del candidat fantasma, indesitjable i racista, no en parlaré. A aquest sí, que no el vull veure. Ni en pintura.

2 comentaris:

David Osa Fernández ha dit...

Em va agradar molt rebre aquest escrit al meu correu, Roser! Perdona que no et contestés, estava enfeinat en aquells moments, però porto uns quants dies pensant-ho, perquè a Manlleu, com a Torelló, també hi ha un munt de cartells electorals penjats per tots els carrers, i la veritat un acaba prou cansat i no s'acaba de creure les imatges que s'hi representen. Serà probablement pel fet que no tinc un ull fotogràfic amb el software del Photoshop inclòs.
En fi, només saludar-te, que feia temps que no em posava en contacte.
L'altre dia vaig anar a veure una obra de teatre on actuava en Pep Surinyach. Una passada, una interpretació esplèndida! A veure si tinc sort i me'l trobo algun dia, perquè em va encantar.
Au, ja ens veurem Roser, salut!

Roser ha dit...

Gràcies, David. Va, sí, a veure si ens veiem algun dia. No he vist actuar mai el Pep, ja m'agradaria.
Salut!