CASA AMB FLORS

Té la pintura clivellada dels darrers freds, d'un groc esvanit de llimona espremuda.
Cara al sud, la glicina antiga s'hi ha fet tanca: va ser tendra, i ara és fusta que els anys han immobilitzat: cargolada per sempre amb la barana de ferro, dura, tota grops. Però els raïms de flors liloses li dibuixen un present de pell de seda, una aroma suau de roba neta, d'albada.
Quin plaer dormir-hi, al jardí de la casa amb flors, amb el cel de sostre i les tulipes closes que encara són verdes.
Quin plaer dinar-hi, al menjador petit on entra una llum oblícua, ple de records endreçats: fotografies de color rosat i puntes de ganxet emmidonades, com cabells blancs trenats.
Quin plaer fer-hi l'amor, a mitja tarda, a la casa amb flors: amb els volets bleus mig ajustats i el sol a la pell, com una mel estesa a la llesca del ventre nu.
Quin plaer plorar-hi, quel plaisir:

plourer la haine,
plourer la honte,
pleuvoir la peur,
plourer de l'eau,

regar les flors amb l'aigua dels ulls, tristesa desfermada.
Quin plaer morir-hi, a la casa amb flors: tornar-se cuc de terra, terra, obrir la seda exacta de les tulipes, fer-se saba, fulles, glicina indestriable amb raïms de llum.
Quin plaer pensar-hi, en la casa intangible...


(Trajecte en tren des de Toulouse a La Tour de Carol, 17 d'abril de 2006)