Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 4 de juny de 2007

CASA MEVA


Darrera les finestres dels ulls, el cap, com una sínia, pensa i buida constantment una aigua tèrbola. Dintre el meu cap (casa meva) hi ha un sostre baix, un amuntegament de golfes oblidades. No puc, però, prescindir de res. Hi ha records com cadires coixes, taules empolsinades, racons de teranyines, capses tancades. Però per les finestres petites dels ulls hi entra, a vegades, una estranya claror de sol esmolada pel vent dels dies. I és llavors que la calidesa obre capses d’oblit, revifa la pell prima de les parets del crani amb una esgarrifança de cosa viva; de sorpresa, encara.
Sorpresa d’endevinar el mateix tremolor en uns altres ulls, un instant fugaç: ventada.
Sorpresa de sentir-se el capdamunt dels dits florit de pètals, la fusta de les columnes de les cames clivellada de brots nous, la pedra del safareig del ventre vestida de molsa tendra.
Casa meva és un porxo en runes, bigues trencades; dolors antics vestits de líquens grocs, com teules escapçades. És una aigua oculta que dorm en dipòsits fràgils, canonades que gemeguen, aixetes rovellades.
Dintre el bosc de les costelles nues, com arbres morts, els núvols passen de pressa, flonjos, estripats per aquest vent càlid, per aquest sol fred. Dibuixen cal·ligrafies blanques damunt la pàgina blava del sostre que fa de cel, però no les puc llegir. Escriuen dibuixos eteris que s’esborren tan bon punt els miro, que fugen si els penso. Em deixen un alè de pedra, un coll rogallós de tartera engrunada...
Al celler del cor, la cova fosca, estalactites i estalagmites, gota a gota, escriuen el temps passat, el temps futur: malden per retrobar-se.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

ja tinc el proleg apunt

Roser ha dit...

Perfecte, Edu: gràcies!

segona ha dit...

Feia dies que no passava per casa teva, i m'hi tornat a trobar molt a gust. Una abraçada des del Tercer Segona.

Roser ha dit...

Gràcies, maca. Un petonet al teu nen!