LA FIRA DE L’HOSTAL DEL VILAR

L’endemà de la festa major d’Alpens vaig anar a la fira de l’Hostal del Vilar, aquest any. Abans era el dia de la tornaboda, el comiat de la gresca; ara, però, com que les festes es traslladen al cap de setmana, algunes tradicions se’ns trastoquen. Feia temps que no podia anar-hi, i em feia molta il.lusió.

Feia un dia brillant, inesperadament fred (una pagesa em comentava que a la nit havia glaçat, i que les tomaqueres haurien rebut). A l’horitzó, molt net i ben retallat, el Pirineu lluïa la primera neu, intocada.

Em pregunto per què m’agrada tant, la fira de l’hostal. Crec que no és pas per la fira en ella mateixa (malgrat que té una tradició de molts anys, és una fira ramadera com altres) sinó perquè aquí se m’esmolen els records d’infantesa: se m’hi afinen com aquest cel de tramuntana, d’un blau desmoblat (que diria Josep Pla), netíssim i sense núvols. Només els ocells, de tant en tant, el subratllen amb les seves signatures invisibles: com un adéu a l’estiu.

M’hi torno a veure de petita (tot era tan gran, llavors!) de la mà segura del pare, que saludava a dreta i esquerra i s’aturava sovint a fer petar la xerrada. Jo ho mirava tot amb aquella avidesa de què només som capaços a la infància: aquella capacitat de meravella que els anys, després, ens desgasten.

A la fira, hi redescobreixo els manats d’esquelles dringadisses, les peroles d’aram, els boixets de fer punta al coixí i les culleres de fusta de boix, tan groga i tan dura; renovo el tacte de la llana, i em retornen les olors: d’herba calcigada, de tebiesa de bestiar i de corts; de les garrapinyades d’ametlla i sucre i del pa torrat amb all; tot confós dintre d’una mateixa glopada d’escalfor humana.

Potser m’hi falten, ara, el sucre filat, i la xerrameca dels venedors d’ungüent de serp (que ho curava tot), i de flassades.També m’agradaria tornar a veure aquells xiulets grocs amb forma de canari, que s’havien d’omplir d’aigua perquè refilessin...

Deu ser cert, que tenim una memòria col.lectiva. Perquè jo sento que formo part d’aquest lloc des de fa molts anys. Des d’abans de néixer, suposo, de quan els meus rebesavis hi arribaven a peu, cansats, a trenc de dia, amb les sabates humides de la rosada dels camins.

L’altra gran meravella, sempre inèdita i sempre de bracet amb la fira, és el començament de la tardor: aquest caient tan vell i tan nou de la llum; aquest mirar de biaix del sol, que reinventa el paisatge i el torna precís i més íntim. Amb els colors acabats de rentar i submergits, a la posta, en una infusió de mel.

És l’hora de tornar a casa. Amb el jersei nou que ens hem firat, o amb el cobrellit d'hivern que ens abrigarà els somnis de les nits més llargues.

Pels revolts de la carretera, pels boscos, les primeres fulles grogues es gronxen amb parsimònia. I a les obagues, entre la molsa, o als solells, entre la pinassa, potser els bolets ja treuen el cap i acompleixen un destí efímer i perfectíssim.