LA XERRAMECA

L’home calb i amb corbata negra tanca el puny. El dels cabells blancs, amb ulleres fashion de color marró, obre les mans en un gest ampli.

El Cuní, avui amb ulleres lila i corbata taronja, obre i tanca la mà esquerra, i després fa el gest d’escombrar-ho tot, horitzontalment.

La dona (només una) de cara llarga, pontifica amb les dues mans: ajunta els índexs amb el corresponent dit gros, com dues nanses, molt seriosa. No se li mou ni un cabell.

L’encorbatat més jove, molt morè, espera el seu torn amb signes evidents d’avidesa o angoixa.

El Cuní somriu; les dues mans condescendeixen, generoses, toves, àgils...

El dels cabells blancs posa les dues mans en angle obtús, cap avall, amb la boca petita i dura. Després fa anar amunt i avall el bolígraf, com si clavés una espasa imaginària.

L’home més jove fa un gest que és un sotrac, una sorpresa falsa. Se li dispara l’índex, el puny dret es tanca, s’afluixa el coll amb la corbata ajustada, com una soga.

El Cuní, amb la mà esquerra plana i enlairada, opina, convençut.

El calb arronsa el coll curt, molt escèptic: la mà, que fa cistella amunt, obre i tanca un parèntesi.

El Cuní s’autoassenyala el pit amb les dues mans.

El calb replica: ulls rodons, mans encreuades, amb un gest desmenjat de “no hi ha res a fer”.

El Cuní conclou, amb el bolígraf negre entre els dits, com un cigarret. Ara la mà gira, l’índex se li escapa amunt. Amb la dreta s’agafa els dits de l’esquerra, compta: un, dos, tres. Prou. Anuncis.

Ni una sola notícia en aquesta estona, a TV3, només la xerrameca. No sé què han dit, no els escolto mai, sempre trec el so. No els aguanto.