(Dia de la poesia catalana a internet)
El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.
Mentre que el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
clar és d'un gòtic floreixent.
L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl•lides, llunyanes.
Bofill i Mates, Jaume
dissabte, 17 de març del 2012
diumenge, 11 de març del 2012
EIN TRAURIGES LIED
Im Kapitel sechs des “Fremdgänger” erzählt Ronald Reng ein Gespräch zwischen Tobias und Larissa. Sie sagt , dass es wenig gäbe, was so ansteckend sei wie ein trauriges Lied. Und ich erinnere mich an die letzte Sequenz von “Paths of glory” (Regiseur Stanley Kubrick, United Artists, 1935).
Es ist 1916. Während der Ersten Weltkriegs sitzen etwa hundert französischen Soldaten in einer Kneipe.
Auf der Bühne stellt der Unternehmer ein deutsches Mädchen als neuestes Kriegstrophäe vor. Es gibt Pfeiffe, Jubel und ein wildes Gebrüll. Man zwingt das Mädchen zu singen. Sie weint, aber beginnt eine Melodie mit der Stimme zu produzieren:
“Es war einmal ein treuer Husar,
“der liebt’ sein Mädchen ein ganzes Jahr,
“ein ganzes Jahr und noch viel mehr,
“die Liebe nahm kein Ende mehr...
Am Anfang war das Lied unhörbar, abar langsam ebbt das Gebrüll ab. Die Stimme des Mädchens ist sehr schwach, aber alle Männer hören zu und einige Sekunde später summen die Soldaten Lied mit geschlossenen Lippen:
„Der Knab‘ der fuhr ins fremde Land,
„Derweil ward ihm sein Mädchen krank,
„sie war so krank bis auf den Tod,
„drei Tag, drei Nacht sprach sie kein Wort.“
Das Mädchen weint und singt weiter... einige französischen Soldaten weinen auch. Vielleicht verstehen sie das deutsche Lied? Wer weiss? Das ist egal.
„Und als der Knab‘ die Botschaft kriegt,
„dass sein Herzlieb am Sterben liegt,
„verliess er gleich sein Hab und Gut,
„wollt seh’n, was sein Herzliebchen tut.“
Der Film ist schon am Ende und ich denke dass Larissa Recht hat und dass diese Sequenz ein schönes Beispiel ist.
Wikipedia zufolge ist dieses Lied länger und trauriger, weil es 12 Strophen hat und der letzte Vers lautet:
„Die Trauer nimmt kein Ende mehr...“
Nota.- (I el meu professor d’alemany, que es diu Uli, després de corretgir aquesta redacció, va escriure al peu: „Ich muss bei der Szene auch immer weinen...)
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
ZUM PARK AM MARIINSKI PALAST
(“Fremdgänger” von Ronald Reng (Zusammenfassung)
Kapitel 9, Seite 128-138
Eins: Im Hotelzimmer.
Beide sind im Bett und Tobias hat das Gefühl Larissa etwas sagen zu müssen. Sie unterhalten sich über Jelenas Meinungen, dass sie sich nicht mehr treffen sollen und über die Möglichkeit in London zusammen zu wohnen.
Sie verlassen das Zimmer und entscheiden den ganzen Tag zusammenzubleiben.
Zwei: Zum Park am Mariinski Palast
Sie gehen nicht in den Frühstucksaal, dazu fehlt ihm die Dreistigkeit. Es ist Tobys Idee, etwas zu Essen zu kaufen und zum Park am Mariinski Palast, wo alles begann, zu laufen.
Im Park sind sie nicht alleine. Es gibt Kinder, junge Mütter und eine Gruppe von sechs Erwachsene, die sich in chinesischer Morgengymnastik übt.
Sie unterhalten sich weiter über Jelenas Meinungen und Larissa sagt dass wichtiger sei , dass sie jetzt glücklich ist...
Sie haben einen Meinungsaustausch über “Glucklichsein” und Toby erzählt dass es in London Millionäre gäbe, die alles haben, aber die tief deprimiert wären; und lebten dort Leute, die in einem indischen Slum leben, aber glücklich sind. Und es gäbe die Mehrheit der Menschen, die zwischen diesen Extremen leben: die mal glücklich, mal unglücklich wären... und noch einmal sprechen sie über die Möglichkeit in London zusammen zu wohnen...
Toby hat kein Problem, Larissa Rachel zu verschweigen, allerdings sagt Larissa, dass sie nicht in sein Londoner Leben passen würde...
Drei: Im Haus der Gelehrten
Um 19 Uhr findet im Haus der Gelehrten ein Gitarrenkonzert statt und beide gehen dorthin.
Sie sind 40 Minuten vor Konzertbeginn da, zu früh und doch schon fast zu spät, um noch einen Platz zu finden.
Es gibt eine Schlange, zu gleichen Teilen von Männern wie Frauen gebildet und man sieht einen leichten Streit zwischen zwei jungen Mädchen und einer Frau in ihren Fünfzigern. Deshalb sagt Larissa, dass in Ukraine die Älteren und Jüngeren zusammenleben, aber doch in ganz unterschiedlichen Leben.
Später fühlt Toby, dass er rot wird, weil er Larissa gefragt hat, ob sie auch oft Stücke von Bach spiele, aber zu Bachs Zeiten gäbe es doch noch gar keine Klarinette...
“VON DER U-BAHN ZUM HOTELZIMMER”
(“Fremdgänger”, von Ronald Reng. Kapitel 6. Zusammenfassung)
Im Kapitel 6 gibt es sechs deutlich verschiedene Teile.
Eins: Larissa erscheint Wieder
Es ist schon Nacht. Tobias ist allein in der U-Bahn. Er hört ein Klarinettenstück: Larissa spielt mit ihrer am Boden ausgebreiteten Klarinettentasche, aber Tobias ist zu betrunken, um überrascht zu sein. Er wartet und hört... eine halbe Stunde später begrüsst er Larissa, die die Klarinette eingepackt hat. Dort selbst unterhalten sie sich kurz über die Vorteile und Nachteile an diesem Ort in der Nähe des Konservatoriums, Musik zu spielen.
Zwei: Bierflaschen in der Hand
Im prinzip will Larissa vor Miterrnacht nach Hause. Das gibt ihnen eine Stunde. Es regnet und Larissa mag den Regnen, wenn er so fein ist , weil er die Luft putzt, weshalb sie doch draussen spazieren gehen können, Bierflaschen in der Hand.
Sie reden darüber, ob es entwürdigen ist, and der U-Bahn Musik zu spielen und darüber warum die Leute ihr das Geld geben.
Sie laufen und finden einen kleinen Park, der amb anderen Ende des Sankt-Michaels-Klosters ist.
Drei: Die Katze und die Banken
Sie sitzen nebeneinander auf einer Parkbank. Sie sprechen über die Traurigkeit, die manchmal von ihren Lippen in die Klarinette gleitet und sich in den Tönen auflöst . Larissa sagt, dass es wenig gibt, was so ansteckend ist wie ein trauriges Lied.
Tobias will nicht gestehen, dass er auch manchmal traurig ist. Er sagt, dass er die Traurigkeit ignoriert und e infach weiterarbeitet.
Sie hören ein Geräusch. Vielleicht eine Katze und das evoziert ein ukrainisches Kinderlied, das man auch in Deutschland kennt. Die Katze ist auch Hauptfigur im nächsten Teil des Gesprächs, als Tobias sich an sein ersten Bewerbungsgespräch in einer Bank erinnert. Larissa versteht seine Erzählungen kaum und sie nimmt nur ein wenig Teil an diesem Gespräch.
Vier: Die Zukunft und ein Niesen
Sie bleiben sitzen und Tobias überlegt , seinen Arm um sie zu legen. Langsam lässt Larissa ihren Oberkörper zur Seite sinken und landet mit ihrem Kopf an seiner Schulter. Es geht nicht mehr weiter. Keine Bewegung.
Tobias erinnert sich an London, wo alles so verschieden ist: ein zufälliges Gespräch im Park, ein Lächeln im Pub mündet in einen Kuss...
Plötzlich macht er einen Schauspielakt: ein Niesen! Und das künstliche Niesen bringt Larissa zurück ins Leben. Er denkt, dass die Zukunft mit einem Niesen beginnt.
Fünf: “Wie spät ist es?”
Viertel vor zwölf! Keine U-Bahn mehr. Was machen sie jetzt? Sie haben zwei Lösungen: ein Taxi für Larissa nach Hause zu bezahlen oder auf dem Hotelzimmer zusammen zu übernachten.
Larissa wählt das Hotelzimmer und lehnt sich wieder an seine Schulter, aber diesmal hackt sie zudem bei ihm unter und fragt warum er geschieden ist und ob er im Moment eine Frau hat.
Später laufen sie nebeneinander und es geht bergab. Bergab ist es unangehnem, Hand in Hand oder Arm in Arm zu laufen.
Sechs: Der erste Morgen nach der ersten Nacht
Der Sicherheitsmann des Hotels lächelt Tobias an, nur ihn, nicht Larissa. Das ist die Bestätigung dass er, der Sicherheitsmann, glaubt, zu verstehen...
Tobias zeigt ihr den Ausblick vom Fenster des Zimmers. Er hat automatisch die rechte Seite im Bett gewählt, weil Rachel die Seite näher am Fenster bevorzugt. Larissa schlüpft auch ins Bett, zu ihm. Ihr Busen scheint ihm nicht besonders gross.
Er sagt “Gute Nacht” und überlegt, bei welchen Frauen ihm das so ergangen ist. Ihm fällt keine ein. Nachts wacht er auf und nimmt ihre linke Hand in seine. Larissa lässt es geschehen...
Am nächsten Morgen wacht er mit Kopfschmerzen auf. Vielleicht hat er Fieber. Und zehn Minuten später gehen sie weg...
dissabte, 10 de març del 2012
No plou
Avui l'aire és una llesca invisible de pa sucat amb mel. Els dits tebis de la primavera desperten la son blanca dels ametllers, la florida petita de les violetes, l'esclat groc dels pixallits entre l'herba tendra.
Però no plou.
Esperem que els núvols grisos s'arrissaran aviat, inflats d'aigua, damunt la set dels horts...
Júpiter i Venus jugen a empaitar-se amb la lluna plena, que escampa la claror argentada pels camins.
Però no plou.
Els dits tebis de la primavera escriuen camins de sargantanes a les parets.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
diumenge, 4 de març del 2012
NAUSICA
de MARAGALL, Joan;
(Text establert sobre el manuscrit de l’autor per Carles Riba. Clàssics Catalans, Ariel 1983, Barcelona)
M’ha semblat entendre que hi ha un contrast entre l’Ulisses de Goethe, que amaga la seva condició de casat i compromès amb Penélope, davant de Nausica, per millor seduir-la... i l’Ulisses de Maragall que, com diu Carles Riba, no ens és presentat deliberant abans de l’encontre, sinó després; i a més, exclou la princeseta de tota idea de càlcul.
L’Ulisses de Maragall –i jo diria que el propi Maragall-- des del primer moment és ple d’un respecte a la innocència de Nausica que voreja al seu torn la innocència.
Aquesta innocència jo me la he tornat a trobar, aquest curs, dins del nivell sisè d’alemany de l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB, en algunes discussions que han seguit a la lectura de la novel•la “Fremdgänger” de Ronald Reng (2005 Köln). Resulta que el protagonista, Tobias Linderoth, és un noi alemany d’uns 35 anys, que treballa en el districte financer de Londres. La seva manera de relacionar-se amb les dones ha provocat discussions entre nosaltres, els lectors i lectores, que acostumen a dividir les opinions d’una manera radical i depenent dels sexes dels i les opinants.
Com que l’estudi de les fonts de ” Nausica” i de la seva significació dins l’obra de Maragall, consisteix precisament en la tesi doctoral que Carles Riba va presentar en aquesta mateixa universitat en 1938, penso que seria molt interessant poder conèixer el propi contingut de l’acte de lectura de la tesi, que amb les intervencions dels membres del tribunal i les rèpliques de Riba va ocupar unes quatre hores.
L’acte va escaure’s en el curs d’un bombardeig i entre alarmes aèries que, tanmateix, no van arribar a interrompre´l, segons explica Enric Sullà en la Notícia prèvia d’aquest llibre.
(Text establert sobre el manuscrit de l’autor per Carles Riba. Clàssics Catalans, Ariel 1983, Barcelona)
M’ha semblat entendre que hi ha un contrast entre l’Ulisses de Goethe, que amaga la seva condició de casat i compromès amb Penélope, davant de Nausica, per millor seduir-la... i l’Ulisses de Maragall que, com diu Carles Riba, no ens és presentat deliberant abans de l’encontre, sinó després; i a més, exclou la princeseta de tota idea de càlcul.
L’Ulisses de Maragall –i jo diria que el propi Maragall-- des del primer moment és ple d’un respecte a la innocència de Nausica que voreja al seu torn la innocència.
Aquesta innocència jo me la he tornat a trobar, aquest curs, dins del nivell sisè d’alemany de l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB, en algunes discussions que han seguit a la lectura de la novel•la “Fremdgänger” de Ronald Reng (2005 Köln). Resulta que el protagonista, Tobias Linderoth, és un noi alemany d’uns 35 anys, que treballa en el districte financer de Londres. La seva manera de relacionar-se amb les dones ha provocat discussions entre nosaltres, els lectors i lectores, que acostumen a dividir les opinions d’una manera radical i depenent dels sexes dels i les opinants.
Com que l’estudi de les fonts de ” Nausica” i de la seva significació dins l’obra de Maragall, consisteix precisament en la tesi doctoral que Carles Riba va presentar en aquesta mateixa universitat en 1938, penso que seria molt interessant poder conèixer el propi contingut de l’acte de lectura de la tesi, que amb les intervencions dels membres del tribunal i les rèpliques de Riba va ocupar unes quatre hores.
L’acte va escaure’s en el curs d’un bombardeig i entre alarmes aèries que, tanmateix, no van arribar a interrompre´l, segons explica Enric Sullà en la Notícia prèvia d’aquest llibre.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
JACINT VERDAGUER
(per Joaquim Molas i Batllori)
Verdaguer, pels contrastos de la seva vida i per la magnitud de la seva obra, constitueix una de les figures més apassionants de la literatura catalana moderna i, sens dubte, la que assolí un major grau d’audiència popular i de difusió internacional. Per entendre-la, s’ha de tenir en compte la tensa situació que vivia l’Església i, més en concret, la catalana, pressionada, d’una banda, per la creixent industrialització i laïcització de la vida pública i, de l’altra, per l’ocupació dels Estats Pontificis. I, a la vegada, els trets quasi emblemàtics de la seva trajectòria humana: modestos orígens rurals, ràpida ascensió social i dramàtica caiguda. En efecte: Verdaguer nasqué a la Plana de Vic, en un poblet, el de Folgueroles, que no és gaire obirador damunt lo mapa i el nom del qual és una titlla al peu de les ciutats superbes, el dia 17-5-1845.
Els seus pares, pagesos de condició molt humil, pertanyien, però, a una família més o menys il•lustrada. El pare, per exemple, escrivia amb absoluta correcció. I la mare, no solament sabia llegir sinó que, a més, era afeccionada a la lectura. El 1855, entrà en el Seminari de Vic, on, al llarg de catorze anys, estudià humanitats i retòrica, després, filosofia i teologia i, finalment, moral i pràctica. El 1865, quan només comptava vint anys, guanyà els primers premis als Jocs Florals de Barcelona i publicà la primera obra important: els “Dos màrtirs de ma pàtria”.
Verdaguer, pels contrastos de la seva vida i per la magnitud de la seva obra, constitueix una de les figures més apassionants de la literatura catalana moderna i, sens dubte, la que assolí un major grau d’audiència popular i de difusió internacional. Per entendre-la, s’ha de tenir en compte la tensa situació que vivia l’Església i, més en concret, la catalana, pressionada, d’una banda, per la creixent industrialització i laïcització de la vida pública i, de l’altra, per l’ocupació dels Estats Pontificis. I, a la vegada, els trets quasi emblemàtics de la seva trajectòria humana: modestos orígens rurals, ràpida ascensió social i dramàtica caiguda. En efecte: Verdaguer nasqué a la Plana de Vic, en un poblet, el de Folgueroles, que no és gaire obirador damunt lo mapa i el nom del qual és una titlla al peu de les ciutats superbes, el dia 17-5-1845.
Els seus pares, pagesos de condició molt humil, pertanyien, però, a una família més o menys il•lustrada. El pare, per exemple, escrivia amb absoluta correcció. I la mare, no solament sabia llegir sinó que, a més, era afeccionada a la lectura. El 1855, entrà en el Seminari de Vic, on, al llarg de catorze anys, estudià humanitats i retòrica, després, filosofia i teologia i, finalment, moral i pràctica. El 1865, quan només comptava vint anys, guanyà els primers premis als Jocs Florals de Barcelona i publicà la primera obra important: els “Dos màrtirs de ma pàtria”.
ELS JOCS FLORALS (per Manuel Jorba i Jorba)
Les gestions per a la instauració dels Jocs Florals de Barcelona foren dutes a terme els primers mesos de 1859, però el projecte de tenir la festa medieval per model en un certamen poètic modern s’havia anat obrint camí en els decennis anteriors gràcies a la mitificació romàntica del trobador i del seu món (...)
Hi hagué per això certes iniciatives intencionades, lligades al progrés de la Renaixença: Ramón López Soler, ampliant les al•lusions que a propòsit de la polèmica romàntica hi havia fet a “El Europeo”, exaltà els trobadors i la Gaia Ciència a la seva novel·la “Los bandos de Castilla”, del 1830, i el 1834 hi insistia a “El Vapor” a propòsit del concurs convocat per l’Ajuntament barceloní per celebrar l’Estatut Reial. Uns anys després, Joan Cortada recollia a la novel·la “Lorenzo” la moda del trobadorisme, que en el camp poètic era adoptada per autors com Antoni Ribot i Fontseré i Manuel Milà i Fontanals (...) Joan Cortada insistia per la via de l’erudició en l’evocació en dissertar a l’Acadèmia de Bones Lletres sobre les Corts d’Amor, potser partint de les tergiversacions de Nostradamus, i intervenia decisivament en la convocatòria d’un certamen literari feta per l’Acadèmia esmentada, el 1841, amb la finalitat no confessada de potenciar la campanya poètica empresa per Joaquim Rubió i Ors, en un premi per a un poema èpic, català o castellà sobre l’expedició de catalans i aragonesos contra turcs i grecs, consistent en una flor o violeta de oro, prendida de una gorra de terciopelo negro, con broches y plumas, a la usanza de los antiguos trobadores.
EL MITE LAIC DE JOAN MARAGALL
Giuseppe Grilli. Els Origens. El Comte Arnau en la cultura urbana de principis de segle”. (Traducció d’Àlvar Valls.) Edicions de La Magrana, Barcelona 1987.
El concepte de mite, aplicat al títol d’aquest llibre, pot tenir diverses interpretacions i la veritat és que, després de la seva lectura, queden obertes totes aquestes possibilitats d’interpretació.
Hi ha unes afirmacions de Carles Riba sobre Joan Maragall, realitzades en 1953, que després varen servir a Gabriel Ferrater per arribar a certes conclusions (1) i que l’autor d’aquest llibre reprèn per realitzar unes consideracions en torn a la figura de l’escritor de diumenge, que m’han agradat.
En efecte, diu el professor Grilli que l’escriptor de diumenge és essencialment un diletant, i ho és, abans de cap altre consideració, en sentit etimològic perquè es delecta i juga amb la literatura per obtenir-ne un plaer i no una utilitat: la literatura és per a ell el temps del lleure, no el del treball.
També em sembla encertat el professor, quan analitza l’actitud de Joan Maragall, reflexada en els escrits del cicle dedicat a la Setmana Tràgica de 1909; especialment quan diu que hi ha probes irrefutables que en Maragall no va obrar la sensibuilitat desmesurada del poeta, sinó la freda racionalitat del polític. És a dir, que Maragall volia salvar la vida de Francesc Ferrer i Guàrdia –un intel•lectual militant—perquè per a edificar la seva Catalaunya Nova el necessitava també a ell...
Precisament aquests dies, mentre regirava els meus arxius de premsa, he trobat unes declaracions –antigues però actuals-- de Giuseppe Grilli (2) sobre la publicació de la História de la Literatura Catalana (volums VII-IX), dirigida pel catedràtic Joaquim Molas i publicada per l’editorial Ariel. El professor Grilli diu en aquella època que espera, abans o després, escriure una resenya d’aquella obra, fent esment d’alguns dels molts suggeriments que la seva lectura li ha despertat. Intentaré posar-me en contacte amb ell, a la universitat italiana on estigui treballant ara, per demanar-li si va poder fer aquesta resenya projectada.
I l’Àlvar Valls, que en aquest llibre ha intervingut com traductor, deu ser el mateix noi al que en 1968 li varem atorgar un premi en els Jocs Florals de Sant Adrià de Besós, en els quals jo vaig fer de secretari del jurat...
Notes:
(1) G. Ferrater: Madame se meurt...; Sobre literatura, Barcelona 1979, pàg. 84.
(2) Diari El País, Quadern, 20-09-1990.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
No ens falta res
Cançons al voltant d'una taula. Al voltant del foc. El dia que es fa nit a la finestra. Les estrelles que treuen el nas i escolten.
Intercanvi de llibres i d'històries mínimes, de coses que ens fan riure, de coses que ens fan plorar.
Cançons. La veu gran i les veus petites.
El pa, les coques, el vi.
La companyia. El cor s'hi esponja com si fos de vellut tebi.
La cançó. La que no goso tornar a demanar-te de por que l'emoció se m'aglevi als ulls.
No ens falta res!
divendres, 2 de març del 2012
Tan nou, tan vell.
L'home, xacrós, surt al balcó a veure el dia, tan vell i tan nou, sota el paraigua de pell blava del cel. Hi ha un tremolor d'ocell despert a la tebiesa de l'aire, una mica d'olor d'herba que creix, una promesa florida.
I se'n va xino-xano al banc dels si-no-fos, a veure passar trens. Als seus peus, petitíssimes veròniques blaves obren els ulls, i una ravenissa de mel desclou, mandrosa, els pètals blancs.
L'home, tan vell, reposa les mans d'escorça i mig s'adorm. Però cada vegada que obre o tanca les parpelles arrugades s'envola una papallona al seu voltant. Blanques, marronoses, tacades de vermell, grogues...s'escampen arreu del dia estrenat.
El sol, com un peix groc nascut de l'aigua negra de la nit, neda cel amunt i es queda un moment suspès, indecís, al sostre del món, fins que rodola avall a poc a poc, entre el suc de maduixa de la tarda quieta.
El vell, tan fràgil, mira la posta inèdita. Com un nou atles, té els braços cansats d'aguantar móns perduts. S'espolsa les engrunes de records, espera.
I quan el darrer tren del dia forada el túnel fosc de les estrelles, l'home, tan nou, puja poc a poc les escales feixugues i dolces de la nit.
38è aniversari de l'execució de Salvador Puig Antich. En homenatge.
DOS DE MARÇ DE 1974 (*)
(Poema de Segimon Serrallonga)
[I]
Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.
[II]
I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.
[II]
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.
(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes
dilluns, 27 de febrer del 2012
M'escrius la pell
M'escrius la pell com si fóssim record
i ens féssim, dins el vers de nova albada,
un xic més grans. T’aprenc i recomenço,
i tot és una empremta que ens fem tots dos:
una marca més lliure, més feliç
que l’onada esborra a l’instant.
La mar ensenyoreix cada desig,
amb la mentida de ser el primer
... sense que ho sigui. Sempre hi ha un ahir,
un altre tast viscut, un cos que estima
i sap conviure amb totes les vides
que l’estimen també. Ets a prop meu,
com si cada demà desfés la nit
passada, i retratés l’instant volàtil.
(Bruna Generoso Miralpeix)
dilluns, 20 de febrer del 2012
EL POBLE QUE VOLEM
Quan vam arribar al Figaró, ara fa dos anys i mig, en vam apreciar immediatament la tranquil.litat, l'entorn, el paisatge...i la qualitat humana de la seva gent. És agradable viure en un poble on la gent et saluda des del primer dia, encara que no et conegui; i on la coneixença es fa d'una manera natural i progressiva.
Gosaríem dir, doncs, que El Figaró és un poble d'acollida, i és aquesta qualitat, entre altres, que devia atraure, temps ha, els estiuejants de Barcelona i altres indrets, que han continuat venint-hi fidelment i, alguns, s'hi han quedat.
dissabte, 4 de febrer del 2012
Sóller
Sóller, a Mallorca, neu i taronges. Fugim de la ciutat repetida i comprada: souvenirs, llengua importada. Quin goig sentir a parlar el català salat, la melodia inconfusible de les neutres sostingudes i sòbries, dolces.
La serra de Tramuntana, tan alta damunt la mar, està enfarinada com si algú hagués espolsat una neu de mentida en un pessebre. Però és de debò. El fred viu serpenteja els carrers i juga amb un sol indecís, amb la nigulada, que en diuen: núvols que viatgen de pressa, que obren i tanquen les parpelles del cel.
Busquem llibres de segona mà i acabem carretera enllà, entre tarongers i cases rialleres sota la cresta nevada. Tornem carregats i una dona jove, de cabellera rosssa i rinxolada, ens porta amb el seu cotxe; tenim el temps just de fer-nos una mica amics.
- Us portaria a donar un volt, però m'esperen.
I ens parla del túnel que cal pagar cada vegada que entres o surts de Sóller. Tinc la temptació d'escoltar només la melodia del que diu, aquesta cadència de la veu que és l'ànima d'una hospitalitat antiga.
Quan ja hem baixat del cotxe, ens fa signes que hi tornem i ens dóna un grapat de mandarines acabades de collir.
diumenge, 22 de gener del 2012
Anekdote zur Senkung der Arbeitsmoral
HEINRICH BÖLL
In einem Hafen an einer westlichen Küste Europas liegt ein ärmlich gekleideter Mann in seinem Fischerboot und döst. Ein schick angezogener Tourist legt eben einen neuen Farbfilm in seinen Fotoapparat, um das idyllische Bild zu fotografieren: blauer Himmel, grüne See mit friedlichen schneeweißen Wellenkämmen, schwarzes Boot, rote Fischermütze. Klick. Noch einmal: klick. Und da aller guten Dinge drei sind und sicher sicher ist, ein drittes Mal: klick.
Das spröde, fast feindselige Geräusch weckt den dösenden Fischer, der sich schläfrig aufrichtet, schläfrig nach einer Zigarettenschachtel angelt; aber bevor er das Gesuchte gefunden, hat ihm der eifrige Tourist schon eine Schachtel vor die Nase gehalten, ihm die Zigarette nicht gerade in den Mund gesteckt, aber in die Hand gelegt, und ein viertes Klick, das des Feuerzeuges, schließt die eilfertige Höflichkeit ab. Durch jenes kaum messbare, nie nachweisbare Zuviel an flinker Höflichkeit ist eine gereizte Verlegenheit entstanden, die der Tourist - der Landessprache mächtig - durch ein Gespräch zu überbrücken versucht.
"Sie werden heute einen guten Fang machen."
Kopfschütteln des Fischers.
"Aber man hat mir gesagt, dass das Wetter günstig ist."
Kopfnicken des Fischers.
"Sie werden also nicht ausfahren?"
Kopfschütteln des Fischers, steigende Nervosität des Touristen. Gewiss liegt ihm das Wohl des ärmlich gekleideten Menschen am Herzen, nagt an ihm die Trauer über die verpasste Gelegenheit.
"Oh, Sie fühlen sich nicht wohl?"
Endlich geht der Fischer von der Zeichensprache zum wahrhaft gesprochenen Wort über. "Ich fühle mich großartig", sagt er. "Ich habe mich nie besser gefühlt." Er steht auf, reckt sich, als wolle er demonstrieren, wie athletisch er gebaut ist. "Ich fühle mich phantastisch."
Der Gesichtsausdruck des Touristen wird immer unglücklicher, er kann die Frage nicht mehr unterdrücken, die ihm sozusagen das Herz zu sprengen droht: "Aber warum fahren Sie dann nicht aus?"
Die Antwort kommt prompt und knapp. "Weil ich heute morgen schon ausgefahren bin."
"War der Fang gut?"
"Körben gehabt, fast zEr war so gut, dass ich nicht noch einmal auszufahren brauche, ich habe vier Hummer in meinen wei Dutzend Makrelen gefangen..." Der Fischer, endlich erwacht, taut jetzt auf und klopft dem Touristen beruhigend auf die Schultern. Dessen besorgter Gesichtsausdruck erscheint ihm als ein Ausdruck zwar unangebrachter, doch rührender Kümmernis.
"Ich habe sogar für morgen und übermorgen genug", sagt er, um des Fremden Seele zu erleichtern. "Rauchen Sie eine von meinen?"
"Ja, danke."
Zigaretten werden in die Münder gesteckt, ein fünftes Klick, der Fremde setzt sich kopfschüttelnd auf den Bootsrand, legt die Kamera aus der Hand, denn er braucht jetzt beide Hände, um seiner Rede Nachdruck zu verleihen.
"Ich will mich ja nicht in Ihre persönlichen Angelegenheiten mischen", sagt er, "aber stellen Sie sich mal vor, Sie führen heute ein zweites, ein drittes, vielleicht sogar ein viertes Mal aus, und Sie würden drei, vier, fünf, vielleicht gar zehn Dutzend Makrelen fangen - stellen Sie sich das mal vor."
Der Fischer nickt.
"Sie würden", fährt der Tourist fort, "nicht nur heute, sondern morgen, übermorgen, ja, an jedem günstigen Tag zwei-, dreimal, vielleicht viermal ausfahren - wissen Sie, was geschehen würde?"
Der Fischer schüttelt den Kopf.
"Sie würden sich spätestens in einem Jahr einen Motor kaufen können, in zwei Jahren ein zweites Boot, in drei oder vier Jahren vielleicht einen kleinen Kutter haben, mit zwei Booten und dem Kutter würden Sie natürlich viel mehr fangen - eines Tages würden Sie zwei Kutter haben, Sie würden...", die Begeisterung verschlägt ihm für ein paar Augenblicke die Stimme, "Sie würden ein kleines Kühlhaus bauen, vielleicht eine Räucherei, später eine Marinadenfabrik, mit einem eigenen Hubschrauber rundfliegen, die Fischschwärme ausmachen und Ihren Kuttern per Funk Anweisungen geben. Sie könnten die Lachsrechte erwerben, ein Fischrestaurant eröffnen, den Hummer ohne Zwischenhändler direkt nach Paris exportieren - und dann...", wieder verschlägt die Begeisterung dem Fremden die Sprache.
Kopfschüttelnd, im tiefsten Herzen betrübt, seiner Urlaubsfreude schon fast verlustig, blickt er auf die friedlich hereinrollende Flut, in der die ungefangenen Fische munter springen. "Und dann", sagt er, aber wieder verschlägt ihm die Erregung die Sprache.
Der Fischer klopft ihm auf den Rücken, wie einem Kind, das sich verschluckt hat.
"Was dann?" fragt er leise.
"Dann", sagt der Fremde mit stiller Begeisterung, "dann könnten Sie beruhigt hier im Hafen sitzen, in der Sonne dösen - und auf das herrliche Meer blicken."
"Aber das tu' ich ja schon jetzt", sagt der Fischer, "ich sitze beruhigt am Hafen und döse, nur Ihr Klicken hat mich dabei gestört."
Tatsächlich zog der solcherlei belehrte Tourist nachdenklich von dannen, denn früher hatte er auch einmal geglaubt, er arbeite, um eines Tages einmal nicht mehr arbeiten zu müssen, und es blieb keine Spur von Mitleid mit dem ärmlich gekleideten Fischer in ihm zurück, nur ein wenig Neid.
EL ROMANTICISME
“EL ROMANTICISME” per Manuel Jorba i Jorba. (Extracte)
El terme “romanticisme” i els seus afins designen el fenomen històric de la radical transformació del concepte d’autor i del de la creació literària (i estilística en general) produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que havien desembocat en el Neoclassicisme. Aquest fenomen (esdevingut un actiu moviment sorgit en un principi a la Gran Bretanya i a Alemanya) s’estengué a les altres literatures i cultures occidentals, que hi aportaren plantejaments originals i enriquidors, tot mantenint unes característiques comunes.
El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres, sobretot entre el tràgic i el còmic, o entre poesia i prosa. Per altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa idealment com una creació col•lectiva, en la qual es conservarian les característiques de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia “primitiva”.
El Romanticisme fou, per damunt de tot, la reivindicació activa de l’originalitat universal, feta possible pel desplegament lliure, en el poeta i en l’artista en general, de la “imaginació” i de la capacitat creadora, i per la recerca de l’expressió característica, en front dels principis de la “imitació” i de la subjecció a cànons formals establerts.
LA RENAIXENÇA
EXTRACTES ESCOLLITS de l'obra “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, Part Moderna, Volum VII, per Joaquim Molas, director, i altres. Editorial Ariel, Barcelona 1986.
Capítol I “LA RENAIXENÇA”, Per Manel Jorba i Jorba.
El concepte de Renaixença no remet a un període sinó a un moviment complex i plural, no reduïble a una única opció cultural, la literària, ni a una única direcció ideològica; la qual cosa és originada, en un procés continuat, a partir de factors causals i modificadors complexos, des de certes iniciatives i anàlisis il•lustrades fins a fenòmens polítics, econòmics i culturals del primer terç del segle XIX. Tot plegat té per justificació i objectiu últims (inconscients o tot just intuïts al principi) la necessitat de seleccionar i recuperar els signes considerats típics d’una identitat nacional catalana diferenciada i de definir-la.
Aquests signes són diversos i de diferent transcendència, perquè, en la recerca de la identitat, al llarg dels anys es modifiquen plantejaments i objectius, d’acord amb les opcions ideològiques dels diferents grups renaixentistes.
Especialment per part de determinats professionals i institucions, es posa l’accent en el patrimoni literari culte, en l’històric i arqueològic, en el filosòfic i en el jurídic, que configuren interessos objectius de vessants específics, integrats en la pluralitat de la Renaixença.
En 1833-1841, comencen a ser operatius els factors històrics desencadenants del canvi de mentalitat i d’actitud aparellat a l’arrencada del procés (característic i diferent de qualsevol altre) de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet.
"LA PUNYALADA", DE MARIÀ VAYREDA
“La Punyalada”, de MARIÀ VAYREDA, Edicions 62, Barcelona 1980.
1.- PRECEDENTS EN LES MEVES LECTURES CASTELLANES D’ESTUDIANT.
Aquesta novel·la de M. Vayreda em porta records de “Tirano Banderas” de Valle Inclán, probablement pels seus personatges rurals i bandolers, pels seus escenaris: la Garrotxa, els Pirineus... les distàncies dels quals es veuen engrandides i magnificades encara més, per les circumstàncies del segle XIX, tan allunyades dels mitjans de transport i comunicació que avui coneixem.
Vaig llegir la novel·la de Valle Inclán per recomanació del professor de literatura espanyola de l’Institut "Jaume Balmes” de Barcelona, durant el curs pre-universitari , 1965-66, que es deia Guillermo Díaz Plaja. Per cert, que semblava que en la literatura espanyola no hi entrés la catalana, perquè ben poques coses catalanes ens va fer llegir... segurament només “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors; i encara en una edició castellana de la Col·lecció Austral. Fora d’això, només recordo que el professor va fer alguna al·lusió a la poesia de Joan Maragall, però citant sempre els versos en la seva traducció castellana.
Vaig entendre millor aquesta mentalitat castellanitzadora del professor Díaz Plaja molts anys després, el 2008, quan l’advocat Francesc Casares i Potau (Barcelona, 1927) va publicar la primera part de les seves memòries. Casares, que també havia estudiat al mateix institut que jo, però molt abans, explica que aquell professor, en saber que Casares tenia moltes ganes d’escriure coses en català --més endavant, quan fos gran-- li va recordar: “... y piense Vd. en la inmensidad del mercado de lectores sudamericanos, que en la actualidad existe...”
I ara jo ho relaciono amb aquells versos d’Antonio Machado, que la Editorial Espasa Calpe va mantenir censurats durant tants anys, en el volum de la seva poesia completa, publicada en la mateixa Colección Austral:
“Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus harapos,
desprecia cuanto ignora.”
2.- REFERÈNCIES A LA DANSA D’ALPENS (LLUÇANÈS).
“... el ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la rodona en la que giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me, des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida...” (pàg. 50 de “La punyalada”)
És possible que n’hi hagi moltes més, de referències literàries a la dansa d’Alpens (petit municipi de menys de cinc-cents habitants, situat al Lluçanès), però aquesta és la primera (i per ara l’única) que jo he trobat. A Alpens la ballen el diumenge a la tarda, al final de la festa major. La nit abans ja s’ha fet el correfoc, amb l’escenificació de la mort per emboscada d’un cabdill dels liberals, Cabrineti, a mans dels carlins comandats pel general Savalls. I a mi no em costa gens d’imaginar M. Vayreda (1853-1903), --carlí ell mateix i ben proper a l’estat major de Savalls-- envoltat d’uns fets semblants.
3.- UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA INFÀMIA UNIVERSAL.
En llegir les tortures de què eren víctimes alguns presoners dels militars o paramilitars de l’època d’aquesta novel·la, no puc deixar de pensar que ja fa molts anys que Catalunya també és present en la vergonyant història de la infàmia universal, història sempre inacabada i sempre present.
4.- LA CORALÍ, UNA HOSTATGE ATÍPICA.
Davant el llarg i perllongat captiveri de la Coralí, en poder dels bandolers, no em puc estar de rememorar aquella síndrome d’Estocolm, forjada per primera vegada en referir-se a un estat d’ànim especial que fou observat, durant els anys ’60 i ’70 del segle XX, en alguns dels soldats nord-americans, desertors de la guerra de Vietnam, que anaven a buscar refugi polític a Suècia.
Al final de la novel·la, l’actitud del protagonista, l’Albert, que no accepta ni rebutja la Coralí retrobada, sinó tot el contrari, em confirma en aquest record de la síndrome d’Estocolm.
5.- ELS GAL·LICISMES I ALGUNS CASTELLANISMES.
Són nombrosos i curiosos els gal·licismes (i alguns castellanismes) que Vayreda utilitza en els seus textos. Per exemple:
“Alto là, dimosella! –vaig fer-li, retenint-la pel braç-- . Va o no va de veres?” (pàg. 96)
“Vós ja em coneixeu, n’és pas? Soc un pobre minyó...” (mateixa pàg.)
“Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà la seva “tanta”, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons...” (pàg. 104)
“Amigo, aquesta és grossa.” (pàg. 116)
“Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a donar-los-hi “cuartel”? (pàg. 176)
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
Per molts anys, Narcís Comadira!
AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
aplomada, desfeta, vespre avall,
de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
dilluns, 16 de gener del 2012
diumenge, 15 de gener del 2012
Matí de diumenge
Matí de diumenge. Fred.
Tot està quiet, i em llevo amb els somnis encara mig vius a la desmemòria. No eren dolents. He estat amb gent que feia temps que no veia.
Quietud. Núvols. Un campana insistent. Res no es mou, llevat d'una branca d'olivera que tremola. Un pardal espars. Un gat furtiu.
Llar de foc apagada. Sé que encara hi ha brases i gaudeixo la idea del foc futur.
Sento la dutxa i sé que estàs despert, també. Esmorzarem.
Matí de diumenge i un xiprer que gronxa, al lluny.
Encara tenim els arbres. Encara tenim el temps. Encara ens tenim.
dijous, 12 de gener del 2012
Tarda d'hivern
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
dimarts, 10 de gener del 2012
Eivissa
Eivissa *, sol i ferida. Edificis buits, com closques de petxines monstruoses. S'han deixat comprar, s'han hagut de vendre? Hi ha grues a Dalt Vila, dos grans ocells immòbils i sinistres.
Eivissa, sol i núvols, calidoscopi del vent que arrissa onades. Penya-segats amb història escrita a la pedra plegada, cales petites, recers, i el mar com un rellotge que escriu i esborra el temps a la sorra deserta.
Hivern.
Eivissa, Madina Yabisa, i la cantarella que parla la seva gent. S'ho agafen tot amb calma. Són savis de temps remots, rics de paraules dolces com peixos argentats que travessen l'aigua dels dies. Instants.
Eivissa i l'aigua. "Un pany de mar al revolt" de cada carrer. Sa mar, la mar, la seva, que ara et sorprèn davant i ara et fa l'ullet al costat, ara pampallugueja darrera. Illa. Les cases petites i blanques, les flors menudes dels prats (i no és primavera!), les flors que s'enfilen.
* EIVISSA topon.
Illa principal de les antigament anomenades Pitiuses, i avui agregada a l'arxipèlag de les Balears; cast. Ibiza. Està situada al SO. de Mallorca, i la terra continental que té més prop és la de Dénia. Ayviça és prop de Mallorques, Desclot Cron. 14. Illes de Ayviça e de Mallorqua, Tirant, c. 100. Lo modis de sall d'Ayvissa a XVI quintars de Barchinona, Conex. spic. 88. La capital d'Eivissa és una ciutat antiga que oficialment té el mateix nom, però en el llenguatge dels nadius de l'illa és anomenada simplement Vila. Escampats per dins l'illa hi ha una vintena de poblets, alguns de certa importància com Sant Antoni de Portmany, però la majoria molt petits i formats de cases disperses.
Fon.: əјvísə (Eiv.); əɾvísə (Mall., Men.); iβísə (castellanisme Barc.); iβísa (castellanisme Val.).
Var. form.: Ervissa; Ibissa (castellanisme); Eviça (Euiça que era a la part de garbí, Jaume I Cròn. 47).
Refr.
—«Ervissa, terra de pins» (Mall., Men.). «Qui té bé i es cerca mal, vagi a Eivissa a treure sal» (Men.). «Els d'Eivissa, quan plou, la deixen caure» (Mall.). Farem com es d'Ervissa en dia que plou, Ignor. 7.
Etim.: la forma Eivissa ve directament de l'aràbica Yābisa, ‘illa seca’, que és una adaptació que feren els moros a l'àrab, de la forma Ebusus que trobam documentada en els geògrafs llatins i que prové del fenici i significava ‘illa de pins’, segons Millàs Vallicrosa (en la revista «Sefarad», i, 320).
(Diccionari català, valencià i balear)
dijous, 29 de desembre del 2011
Bon any nou!
CLAR GENER
Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
Rosa Leveroni, Obra poètica completa
Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
Rosa Leveroni, Obra poètica completa
divendres, 16 de desembre del 2011
dimarts, 13 de desembre del 2011
Bolets a La Cirera
Hi ha núvols afuats al cel de La Cirera, parracs blancs esfilagarsats pel vent, esllavissats.
La Isabel, la mestressa, la germana, m'acompanya al Serrat a buscar bolets. Jo no en trobaria cap de bo. M'extasia la llum d'aquest migdia esplèndid, el sol tebi, les vaques de color de terra al prat verd, les pinyes arraulides sota els pins com flors de foc imaginades. I els bolets de vaca, tan grocs, i els d'ovella, de color de fusta, tan grossos, arraïmats, que serveixen només per admirar la tardor que s'acaba.
Però ella sap els llocs, hi va amb l'experiència de molts anys: de dret, al racó privilegiat on els fredelucs treuen l'encís de la caputxa grisa, com barrufets secrets sota les romegueres o els marges.
divendres, 2 de desembre del 2011
Òrbites
Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!
Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.
Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.
Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!
Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.
dimarts, 22 de novembre del 2011
Silencis
Plou seguit, sense parar.
L'aigua dels dies ens arrossega, inclement. Arrapats a les roques, xops i enfredorits, lluitem contra les onades que se'ns voldrien endur i, alhora, somniem estranys viatges mar endins, cap al país utòpic d'Horitzó, allí on les llegendes diuen que neix la llum i que pots tocar el cel amb les mans.
Entumits, amarats de llunes, aguantem una rera l'altra les marees. Els dolors petits, agulles de fred contra la pell nua, ens dipositen molses a les cames i petxines a les mans que s'engrunen, lentes.
Quan, finalment, el sol esquerdi els núvols, sortirem esperançats al porxo, però potser ja no ens podrem moure.
diumenge, 20 de novembre del 2011
NOVEMBER
Im November erinnere ich mich an Günter Grass, weil er 1992 13 Sonette mit dem Titel “Novemberland” geschriben hat. Und im letzten Oktober habe ich in der satirische Wochenzeitung “El Triangle” aus Barcelona (7-10-11, Seite 14) einen Artikel über Deutschland gelesen: “Ein Staat, zwei Länder”, von Neus Pérez aus Berlin.
Die Autorin spricht über das Jubiläum des Mauerfalls, über der Länderfinanzausgleich... und über die verschiedenen Worte die man in Deutschland benutzt um was im November 1989, zwischen die Bundesrepublik Deutschland und die Deutsche Demokratische Republik geschehen ist: die Wiedervereinigung (reunificació), die Adhäsion (adhesió)... aber Pérez erwähnt nicht “Anschluss”.
Ich weiss, dass Günter Grass oft dieses Wort benutzt hat um das Ereignis (1989) zu nennen. Und daselbe Wort, “Anschluss” wird heute in der Geschichte benutzt um die Eingliederung Österreichs in das Deutsche Reich (1938) zu erzählen.
Und ich frage: warum so wenige Leute in Deutschland dieses Wort sagen wenn sie über 1989 sprechen? Vielleicht Angst? Gibt ist Angst um an zu viel zu erinnern?
Allerdings fängt des 8 Sonett von Günter Grass mit diesem Quartett an:
“Die Angst geht um, November droht zu bleiben.
Nie wieder langer Tage Heiterkeit.
Die letzten Fliegen fallen von den Scheiben,
Und Stillstand folgt dem Schnellimbiss der Zeit.”
Francesc Arnau i Arias 7-11-11
I el meu professor de llengua alemanya, el senyor Ulrich Roth de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona, diu:
“Ich glaube nicht, dass jemand Angst hat. Es ist wohl mehr, dass -ausser Grass- nicht viele Leute auf die Idee kommen, oder sie richtig finden, diese beiden völlig verschiedenen historischen Ereignisse gleich zu setzen...”
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
WESTERWELLE
Ich habe in “El País” (Freitag, 28-10-11, seite 51) gelesen dass die Weltkrise auf Herrn Westerwelle nicht einzuwirken scheint. Das kann man wenigstens aus seiner neuen Immobilientransaktion schliessen.
Der deutsche Aussenminister hat in “Son Vida" (Mallorca) ein Haus gekauft; es wurde auf zwei Millionen Euros geschätzt und hat respektable Kennzeichen: das Gebäude ist 400 .- Quadratmeter gross, in einem Gelände von 2000.- m2 gebaut und das Schwimmbad ist 60.- meter lang.
“El País” betont, dass Herr Westerwelle an Kritik gewöhnt ist. Während der letzte Krise der Freien Demokratischen Partei (FDP) hat er sich im Aussenministeriumsgebäude verschanzt, das ist das zweithöchste Gebäude in Berlin.
Die insulare “Mallorca Zeitung” erzählt, dass dem Minister im Urlaub Golf zu spielen und Kunstgalerien zu besuchen gefällt. Er ist Kunstsammler.
Ein sehr berühmter Witz sagt, dass Mallorca das siebzehnte deutsche Bundesland ist...
Francesc Arnau i Arias, 2-11-11
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
divendres, 11 de novembre del 2011
Cireres d'arboç
La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
dilluns, 7 de novembre del 2011
Engrunes
Núvols trencats, aigua passada. El sol, tafaner, surt a mirar la terra rentada: la pell de l'herba, les fulles escombrades.
Quietud de tempesta acabada. Remor de riu inflat. Repunt d'ocells.
dimecres, 2 de novembre del 2011
Camí de faigs i boira a Cabrera.
Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.
Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.
Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.
Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
EIN DOKTORTITEL DER PHILOLOGIE
Um den Doktortitel der Philologie zu bekommen, werde ich eine Persönlichkeit aus der Mythologie studieren: Iphigenie.
Im V Jahrhundert vor unserem Zeitalter hat Euripides zwei Tragödien geschrieben, deren Namen sind “Iphigenie auf Aulida” und “Iphigenie auf Taurida”.
Später, im XVII Jh. nach unserem Zeitalter, hat Racine seine “Iphigenie” ausgearbeitet.
Noch später, im XVIII Jh. war Goethe der Dichter, der seine “Iphigenie auf Tauris” öffentlich gemacht hat.
Und im unserem XX Jh. hat ein Dichter aus Barcelona, Joan Maragall, diese deutsche Tragödie in die Katalanische Sprache übersetzt.
Das heisst ich muss wirklich versuchen die griechische Literatur des V Jh., die französische Literatur de XVII Jh., die deutsche Literatur des XVIII Jh. und die katalanische Literatur des Anfang XX Jh. gut zu verstehen.
Gerade jetzt habe ich verstanden, dass Maragall in seinem Vorwort zu der Übersetzung, für Goethes Iphigenie und gegen Euripides Iphigenie Partei genommen hat.
Warum? Weil Goethes Iphigenie ihre Ziele ohne Lügen zu sagen und ohne Betrügerin zu sein erreicht hat.
So war unser Maragall.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
DER LETZTE MAI
Am 1.Mai dieses Jahres, nach dem Tod Ossama Bin Ladens, gab es viele Kommentare zu dem Ereignis im Internet.
Eine Engländerin, Jessica Dovey, 24 Jahre alt, Lehrerin, die in Kobe (Japan) wohnt, hat geschrieben:
“Ich weine wegen des Todes tausender geschätzter Mensche und werde mich nie freuen über niemandes Tod, nicht einmal über eines Feindes Tod.”
Das ist ein gutes Zitat, finde ich, um das Ende dieses taliban zu kommentieren.
Dovey hat durch das Fernsehen erfahren, dass Bin Laden gestorben ist und hat dieses Kommentar an ihre Facebook Seite gehängt.
Danach hat sie ein Zitat Martin Luther Kings geschrieben:
“Den Hass mit Hass zu vergelten ist nützlich nur um den Hass zu multiplizieren und Dunkelheit zu den Nacht zu zusetzen...”
Später wurden diese Zitate durch Internet sehr oft wiederholt, aber ohne die Auführungszeichen zu respektieren und, auf diese Weise, werden beide Zitate Martin Luther King zugeschrieben.
Das ist nicht wichtig und heute ist es zu spät um zu versuchen den Irrtum zu korrigieren...
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Farbalans de foc.
Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
diumenge, 23 d’octubre del 2011
REICHE KRIMINELLE
In “Fremdgänger”, ein Roman von Ronald Reng (g. 1970, Frankfurt am Main) kann man ein sehr politisches Gespräch zwischen Jelena und Tobias lesen:
Jelena sagt, er müsse sich für seinen Ehrgeiz nicht schämen; die Neider , die selber nichts erreichen, würden ihm einreden, es sei schlecht, nach etwas zu streben. Er dürfe sich von ihnen kein schlechtes Gewissen machen lassen. Es sei wichtig, was er tut. Er helfe mit seinem Wissen einem armen Land wie ihrem...
Aber Tobias widerspricht, er helfe ein paar reichen Kriminellen wie Skoba und Timoshenko, noch reichen zu werden.
Meiner Meinung nach ist das die Frage. Skoba und Timoshenko sind die Unternehmer, die Repräsentanten des Kapitalistischen Systems in der Ukraine, deshalb sind sie auch verantwortlich für die Armut der Ukraine.
Vor einigen Tagen, haben wir eine ökonomischen Diskussion in unserem Unterricht gehabt, aber die Leute sprachen nur über die Arbeiter, nicht über die Unternehmer. Auf diese Weise werden wir immer dieselbe Konklusion erreichen: die Arbeiter sind schuld an allen ökonomischen Problemen...
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
ZEITGEIST
-Zeitgeist der, nur Sg; die Gesamtheit der Meinungen, die für eine Epoche typisch sind. (Langenscheidts Grosswörterbuch, Deutsch als Fremdsprache, Berlin 1997.)
-Zeitgeist (Englisch) Also Zeit Geist, Zeit-Geist (both rare), and with lower-case initial. [G., f. zeit: time + geist: spirit] the spirit or genius which marks the thought or feeling of a period or age. (The Oxford English Dictionary, Clarendon Press. Oxford, 1989).
Vielleicht ist das nötig?
Ja, vielleicht, aber manchmal finde ich ein wenig pedantisch ein Fremdwort zu oft in einem Gespräch zu benutzen...
Es gibt manche Leute die sich so verhalten, weil sie denken, auf diese Weise intelligenter zu erschienen.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dissabte, 22 d’octubre del 2011
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Esperem ocells
Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem llavors.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
dimecres, 12 d’octubre del 2011
divendres, 30 de setembre del 2011
Un ratolí de jardí
Una abraçada, Tivi i família.
Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...
Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.
- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.
Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.
- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!
Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.
Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.
I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.
- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.
I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.
O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.
Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.
Etiquetes de comentaris:
Contes infantils,
Del Figaró estant.
dimecres, 28 de setembre del 2011
Nyàmeres
Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
dijous, 22 de setembre del 2011
dimarts, 20 de setembre del 2011
Setembre
Airet de tardor, tebiesa del sol a migdia. La llum s'esbiaixa com un vel de núvia pels carrers. Criatures que saltironen camí de l'escola, esvalotats com ocells migradors.
A la plaça de Centelles, tan acollidora amb les cases antigues d'eixides amples, els músics de ferro toquen inacabablement una cercavila de silencis, sempre a punt per a la festa.
Piuladissa d'ocells que xerren com criatures.
El ventet que arrissa les mans dels arbres.
La plaça es buida, i la claror s'hi esberla com una fruita madura.
Meravella de núvols esmolats que passen, com veles blanques pel mar del cel.
Cauen les tres.
divendres, 16 de setembre del 2011
Dinbych: el drac vermell
El darrer dia d'estada a Anglaterra, la Vesi se'ns emporta a Dinbych (anglès Denbigh), a Gal.les. Hi havíem estat una sola vegada fa disset anys, i jo en recordava només vagament el paisatge, però molt concretament els mapes de llengües minoritàries (escits en català) que pots trobar al centre on es fan classes de gal.lès.
I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!
Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.
I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.
I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!
Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.
I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.
divendres, 2 de setembre del 2011
Liverpool
Cel escombrat de núvols i clarianes blaves. La tardor de cop. Una mica de fred.
Som lluny i a prop de tot arreu.
A la Tate Liverpool, hi ha una exposició de René Magritte. Em corprèn veure els originals dels quadres la fotografia dels quals he admirat tantes vegades: la carn de pedra, les pedres que suren, el metall en flames, les cases nocturnes i el cel diürn. El nom de les coses. La imatge del nom de les coses. La idea de la imatge del nom de les coses.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)















































