Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!
Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.
Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.
Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!
Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.
2 comentaris:
Fonoll Roser!
Si dius tantes coses amb tan poques paraules potser aquestes, (les paraules) s’inflaran, s’inflaran fins a esclatar!
Les persones absents, a vegades, es fan tan presents que ens xuclen cap el seu forat negre.
Potser ens hauríem de centrar més en les que tenim a la vora, presents.
Una abraçada!
D'acord amb tu.
Petons i abraçades!
Publica un comentari a l'entrada