Els carrers seran sempre nostres!

diumenge, 22 de gener de 2012

"LA PUNYALADA", DE MARIÀ VAYREDA




“La Punyalada”, de MARIÀ VAYREDA, Edicions 62, Barcelona 1980.


1.- PRECEDENTS EN LES MEVES LECTURES CASTELLANES D’ESTUDIANT.

Aquesta novel·la de M. Vayreda em porta records de “Tirano Banderas” de Valle Inclán, probablement pels seus personatges rurals i bandolers, pels seus escenaris: la Garrotxa, els Pirineus... les distàncies dels quals es veuen engrandides i magnificades encara més, per les circumstàncies del segle XIX, tan allunyades dels mitjans de transport i comunicació que avui coneixem.

Vaig llegir la novel·la de Valle Inclán per recomanació del professor de literatura espanyola de l’Institut "Jaume Balmes” de Barcelona, durant el curs pre-universitari , 1965-66, que es deia Guillermo Díaz Plaja. Per cert, que semblava que en la literatura espanyola no hi entrés la catalana, perquè ben poques coses catalanes ens va fer llegir... segurament només “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors; i encara en una edició castellana de la Col·lecció Austral. Fora d’això, només recordo que el professor va fer alguna al·lusió a la poesia de Joan Maragall, però citant sempre els versos en la seva traducció castellana.

Vaig entendre millor aquesta mentalitat castellanitzadora del professor Díaz Plaja molts anys després, el 2008, quan l’advocat Francesc Casares i Potau (Barcelona, 1927) va publicar la primera part de les seves memòries. Casares, que també havia estudiat al mateix institut que jo, però molt abans, explica que aquell professor, en saber que Casares tenia moltes ganes d’escriure coses en català --més endavant, quan fos gran-- li va recordar: “... y piense Vd. en la inmensidad del mercado de lectores sudamericanos, que en la actualidad existe...”

I ara jo ho relaciono amb aquells versos d’Antonio Machado, que la Editorial Espasa Calpe va mantenir censurats durant tants anys, en el volum de la seva poesia completa, publicada en la mateixa Colección Austral:

“Castilla miserable,


ayer dominadora,


envuelta en sus harapos,


desprecia cuanto ignora.”



2.- REFERÈNCIES A LA DANSA D’ALPENS (LLUÇANÈS).

“... el ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la rodona en la que giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me, des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida...” (pàg. 50 de “La punyalada”)

És possible que n’hi hagi moltes més, de referències literàries a la dansa d’Alpens (petit municipi de menys de cinc-cents habitants, situat al Lluçanès), però aquesta és la primera (i per ara l’única) que jo he trobat. A Alpens la ballen el diumenge a la tarda, al final de la festa major. La nit abans ja s’ha fet el correfoc, amb l’escenificació de la mort per emboscada d’un cabdill dels liberals, Cabrineti, a mans dels carlins comandats pel general Savalls. I a mi no em costa gens d’imaginar M. Vayreda (1853-1903), --carlí ell mateix i ben proper a l’estat major de Savalls-- envoltat d’uns fets semblants.

3.- UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA INFÀMIA UNIVERSAL.

En llegir les tortures de què eren víctimes alguns presoners dels militars o paramilitars de l’època d’aquesta novel·la, no puc deixar de pensar que ja fa molts anys que Catalunya també és present en la vergonyant història de la infàmia universal, història sempre inacabada i sempre present.

4.- LA CORALÍ, UNA HOSTATGE ATÍPICA.

Davant el llarg i perllongat captiveri de la Coralí, en poder dels bandolers, no em puc estar de rememorar aquella síndrome d’Estocolm, forjada per primera vegada en referir-se a un estat d’ànim especial que fou observat, durant els anys ’60 i ’70 del segle XX, en alguns dels soldats nord-americans, desertors de la guerra de Vietnam, que anaven a buscar refugi polític a Suècia.

Al final de la novel·la, l’actitud del protagonista, l’Albert, que no accepta ni rebutja la Coralí retrobada, sinó tot el contrari, em confirma en aquest record de la síndrome d’Estocolm.

5.- ELS GAL·LICISMES I ALGUNS CASTELLANISMES.


Són nombrosos i curiosos els gal·licismes (i alguns castellanismes) que Vayreda utilitza en els seus textos. Per exemple:

“Alto là, dimosella! –vaig fer-li, retenint-la pel braç-- . Va o no va de veres?” (pàg. 96)

“Vós ja em coneixeu, n’és pas? Soc un pobre minyó...” (mateixa pàg.)

“Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà la seva “tanta”, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons...” (pàg. 104)

“Amigo, aquesta és grossa.” (pàg. 116)

“Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a donar-los-hi “cuartel”? (pàg. 176)