Eivissa

Eivissa *, sol i ferida. Edificis buits, com closques de petxines monstruoses. S'han deixat comprar, s'han hagut de vendre? Hi ha grues a Dalt Vila, dos grans ocells immòbils i sinistres.

Eivissa, sol i núvols, calidoscopi del vent que arrissa onades. Penya-segats amb història escrita a la pedra plegada, cales petites, recers, i el mar com un rellotge que escriu i esborra el temps a la sorra deserta.

Hivern.

Eivissa, Madina Yabisa,  i la cantarella que parla la seva gent. S'ho agafen tot amb calma. Són savis de temps remots, rics de paraules dolces com peixos argentats que travessen l'aigua dels dies. Instants.

Eivissa i l'aigua. "Un pany de mar al revolt" de cada carrer. Sa mar, la mar, la seva, que ara et sorprèn davant i ara et fa l'ullet al costat, ara pampallugueja darrera. Illa. Les cases petites i blanques, les flors menudes dels prats (i no és primavera!), les flors que s'enfilen.

Eivissa i pedretes escampades de records. Érem joves. La llum ens enlluernava. Encara ens encega.




* EIVISSA topon.



Illa principal de les antigament anomenades Pitiuses, i avui agregada a l'arxipèlag de les Balears; cast. Ibiza. Està situada al SO. de Mallorca, i la terra continental que té més prop és la de Dénia. Ayviça és prop de Mallorques, Desclot Cron. 14. Illes de Ayviça e de Mallorqua, Tirant, c. 100. Lo modis de sall d'Ayvissa a XVI quintars de Barchinona, Conex. spic. 88. La capital d'Eivissa és una ciutat antiga que oficialment té el mateix nom, però en el llenguatge dels nadius de l'illa és anomenada simplement Vila. Escampats per dins l'illa hi ha una vintena de poblets, alguns de certa importància com Sant Antoni de Portmany, però la majoria molt petits i formats de cases disperses.


Fon.: əјvísə (Eiv.); əɾvísə (Mall., Men.); iβísə (castellanisme Barc.); iβísa (castellanisme Val.).


Var. form.: Ervissa; Ibissa (castellanisme); Eviça (Euiça que era a la part de garbí, Jaume I Cròn. 47).


Refr.


—«Ervissa, terra de pins» (Mall., Men.). «Qui té bé i es cerca mal, vagi a Eivissa a treure sal» (Men.). «Els d'Eivissa, quan plou, la deixen caure» (Mall.). Farem com es d'Ervissa en dia que plou, Ignor. 7.


Etim.: la forma Eivissa ve directament de l'aràbica Yābisa, ‘illa seca’, que és una adaptació que feren els moros a l'àrab, de la forma Ebusus que trobam documentada en els geògrafs llatins i que prové del fenici i significava ‘illa de pins’, segons Millàs Vallicrosa (en la revista «Sefarad», i, 320).

(Diccionari català, valencià i balear)