M'escrius la pell com si fóssim record
i ens féssim, dins el vers de nova albada,
un xic més grans. T’aprenc i recomenço,
i tot és una empremta que ens fem tots dos:
una marca més lliure, més feliç
que l’onada esborra a l’instant.
La mar ensenyoreix cada desig,
amb la mentida de ser el primer
... sense que ho sigui. Sempre hi ha un ahir,
un altre tast viscut, un cos que estima
i sap conviure amb totes les vides
que l’estimen també. Ets a prop meu,
com si cada demà desfés la nit
passada, i retratés l’instant volàtil.
(Bruna Generoso Miralpeix)
2 comentaris:
Quina il·lusió! Moltes gràcies, Roser, per fer difusió de la meva poesia. Un plaer ser una petita part del teu bloc. Moltes gràcies! Bruna
Gràcies a tu, Bruna!
Publica un comentari a l'entrada