Sóller

Sóller, a Mallorca, neu i taronges. Fugim de la ciutat repetida i comprada: souvenirs, llengua importada. Quin goig sentir a parlar el català salat, la melodia inconfusible de les neutres sostingudes i sòbries, dolces.

La serra de Tramuntana, tan alta damunt la mar, està enfarinada com si algú hagués espolsat una neu de mentida en un pessebre. Però és de debò. El fred viu serpenteja els carrers i juga amb un sol indecís, amb la nigulada, que en diuen: núvols que viatgen de pressa, que obren i tanquen les parpelles del cel.

Busquem llibres de segona mà i acabem carretera enllà, entre tarongers i cases rialleres sota la cresta nevada. Tornem carregats i una dona jove, de cabellera rosssa i rinxolada, ens porta amb el seu cotxe; tenim el temps just de fer-nos una mica amics.

- Us portaria a donar un volt, però m'esperen.

I ens parla del túnel que cal pagar cada vegada que entres o surts de Sóller. Tinc la temptació d'escoltar només la melodia del que diu, aquesta cadència de la veu que és l'ànima d'una hospitalitat antiga.

Quan ja hem baixat del cotxe, ens fa signes que hi tornem i ens dóna un grapat de mandarines acabades de collir.

Sóller té gust de fruita freda, de sucre i neu, d'escalfor amiga.