divendres, 2 de març de 2012

Tan nou, tan vell.



L'home, xacrós, surt al balcó a veure el dia, tan vell i tan nou, sota el paraigua de pell blava del cel. Hi ha un tremolor d'ocell despert a la tebiesa de l'aire, una mica d'olor d'herba que creix, una promesa florida.

I se'n va xino-xano al banc dels si-no-fos, a veure passar trens. Als seus peus, petitíssimes veròniques blaves obren els ulls, i una ravenissa de mel desclou, mandrosa, els pètals blancs.

L'home, tan vell, reposa les mans d'escorça i mig s'adorm. Però cada vegada que obre o tanca les parpelles arrugades s'envola una papallona al seu voltant. Blanques, marronoses, tacades de vermell, grogues...s'escampen arreu del dia estrenat.

El sol, com un peix groc nascut de l'aigua negra de la nit, neda cel amunt i es queda un moment suspès, indecís, al sostre del món, fins que rodola avall a poc a poc, entre el suc de maduixa de la tarda quieta.

El vell, tan fràgil, mira la posta inèdita. Com un nou atles, té els braços cansats d'aguantar móns perduts. S'espolsa les engrunes de records, espera.

I quan el darrer tren del dia forada el túnel fosc de les estrelles, l'home, tan nou, puja poc a poc les escales feixugues i dolces de la nit.