dimecres, 2 de novembre de 2011

Camí de faigs i boira a Cabrera.



Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.

Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.

Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i  els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.

Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.