CONVERSES AMB GENT GRAN: LA MARE DEL PALOMAR.

St. Adrià 10-3-2010.- En Palomar és una d'aquestes persones que, quan te'l trobes pel carrer, és difícil que només et saludi. Sempre té un comentari per fer o un per escoltar. De manera que li vaig preguntar si la seva mare voldria explicar-me alguna cosa de St. Adrià, de cara a la commemoració del Mil·lenari del poble. I em va dir que sí, sense cap dubte.

Abans d'una setmana ja estàvem asseguts a taula, a casa de la seva mare, que ara té 92 anys i viu en una planta baixa del carrer Nebot, en el barri on ha viscut sempre aquesta família que, d'altra banda, és una gent que sempre els he vist treballar. Recordo que, durant una època molt llarga, havien tingut una botiga de sabates i també havien anat a vendre'n pels mercats setmanals de la comarca.

La casa on viu la mare ara, m'ha fett la impressió que és una d'aquestes cases que, molts anys enrera, no calia mai tancar-les amb clau. Tant es podien obrir per dins com per fora, sense por de cap lladre.

La mare és una senyora d'aquestes que semblen molt més joves per l'edat que tenen i, no fa gaire jo mateix me l'havia trobada, quan ella anava al mercat a comprar.

EL DIA MÉS TRIST QUE RECORDA

De seguida m'explica el dia més trist que recorda haver viscut en aquest poble. Fou un dia de 1937, durant la guerra civil. Després d'un bombardeig realitzat pels "nacionals", ella es va assabentar que n'havia resultat morta l'esposa d'en Toribio, el municipal. Vivíen per allà baix, al barri de St. Joan Baptista, que va ser una zona molt castigada. Jo també recordo aquest policia municipal, el senyor Toribio; potser fou el primer municipal que va tenir l'Ajuntament. Quan el vaig conèixer, era calb, amb uns quants cabells blancs; més aviat baixet, amb la seva gorra, grassonet, parlava poc, feia sempre una cara molt seriosa, trista i, em sembla, que no el vaig veure riure mai...

EL DIA MÉS ALEGRE.

Pel que fa al dia més alegre, en recorda un que la alegria va ser generalitzada, dins del poble i molt més enllà: per tot el país. Va ser el 14 d'abril de 1931; ara fa setanta-nou anys, quan es va proclamar la Segona República:

"La gent va sortir al carrer i tothom estava content i ho celebràvem. Hi havia un home que tenia una casa de confecció, a l'avinguda de Catalunya, en el mateix local on després va posar la sastreria l'Auger. Doncs bé, aquell home va començar a fer banderes i llacets amb els colors de la República... i li treien de les mans. Tothom en volia lluir una... I dins de casa meva també estava tothom content... me'n recordo molt... i del primer alcalde republicà, que es deia Benito Gimeno...

"Durant els anys de la República, jo vaig fer els 15, els 16, els 17 anys... aquells anys jo sempre estava contenta. Havia anat a "l'acadèmia Donya Carmen", a la classe del senyor Garcia. I després havia treballat de dependenta a Can Vialet, aquella botiga que tenia a prop del mercat la família d'en Valentinet, el que després va ser alcalde, també.

"I va arribar el 18 de juliol de 1936... tots vàrem sentir por més que altra cosa. Recordo que vàrem pujar al terrat amb el meu pare. Vèiem gent que corria i sentíem molts sorolls... durant la guerra anàvem a comprar sucre a Barcelona, al carrer de la Ciutat, en una joieria que en tenien d'estraperlo... però mai vàrem saber a canvi de què aconseguien ells el sucre...

"L'any 1939, amb "La Retirada", vàrem veure tota aquella gent que fugien a peu, per aquesta carretera, cap a França... mal vestits amb parracs, morts de fam... alguns anaven gairebé descalços, amb unes espardenyes que els queien a trossos... i l'endemà passaven les tropes dels "nacionals", ben uniformats i arreglats. Alguns portaven botes de recanvi penjades a l'espatlla... a mi em semblava inexplicable... però era així... i aquella gent que varen arribar ens ho prenien tot... a nosaltres ens varen prendre els pollastres, l'aviram. I dies després, quan vàrem anar a buscar pa al carrer Sta. Caterina, allà vàrem trobar els pollastres, en una casa on s'hi havien posat a viure uns moros d'aquells. La casa era d'una senyora que, molt temps després de la guerra, encara li deien "la dels moros"..."

De tant en tant, en Palomar intervé per col·laborar en els records de la seva mare.

LES "JOVENTUTS SOCIALISTES".

"A la nostra família tenim el "Tio Pepe", que estava en les "Joventuts Socialistes" i un dia de 1936 va dir als de la seva família: "Me'n vaig a buscar el diari..." I ja no va tornar. Molts anys després, quan va aparèixer, ja tenia la doble nacionalitat, mexicana i espanyola. I, quan va tornar, després de mort Franco, la policia de Madrid el va interrogar, però no va passar res... de vegades encara notàvem alguna reacció rara, de part d'alguna gent, quan ell es presentava: "Soc en José Palomar...!" I ja fa temps, quan a TV-3 varen fer un programa dels exiliats a Mèxic, el "Tio Pepe" també va sortir."

Mentre escolto mare i fill i vaig prenent notes, no puc evitar que el cap se me'n vagi cap els meus propis records: la primera vegada que vaig sentir parlar de les "Joventuts Socialistes" fou el 1965. Jo estava estudiant el curs preuniversitari, a l'Institut Balmes de Barcelona. El professor de literatura, que es deia Guillermo Díaz Plaja, ens va fer llegir un llibret de proses d'Antonio Machado; i és en aquella antologia (editada a l'Argentina per l'editorial Losada) on vaig trobar un discurs pronunciat en plena Guerra Civil, pel propi Machado, davant d'un congrés de les "Joventuts Socialistes Unificades". Entre altres coses els deia que unificar-se significava alguna cosa més que unir-se... i que era necessari resistir com fos contra totes aquelles "hordas arrancadas al hambre africana."

LA FÀBRICA DEL "CARBURO".

I continua explicant la mare d'en Palomar:

“El meu home, el 18 de juliol el van agafar mentre feia el servei militar a Mallorca, però justament aquells dies estava de permís aquí, de manera que ja no hi va tornar, sinó que se'n va anar voluntari al front d'Aragó. Va caure ferit i va anar a parar a l'hospital. Després el varen reclamar per tal que entrés a treballar a la fàbrica del "Carburo", a l'altre cantó del riu, allà, a la Carretera Negra"... molts hi treballaven... feien materials útils per a la guerra...
"També recordo un home del carrer Maragall, que es deia Àngel Flores, molt amic d'en Durruti i que, quan aquest va morir a Madrid, es va encarregar de cuidar un noi molt jovenet, que deien que era fill d'en Durruti... i aquest Flores també va morir al front...

"També hi havia un noi que es deia Rampérez. Uns deien que era mig boig i uns altres que era molt llest, perquè durant la guerra va estar amb els "rojos", però es va cuidar que no els passés res a algunes persones de diners. I després de la guerra va poder viure bé, gràcies a això. De totes maneres la seva família eren molt bona gent... tothom els tenia respecte".

VAREN CREMAR L'ESGLÉSIA

"Sí, l'església la varen cremar. Va quedar abandonada. Qualsevol es podia emportar qualsevol cosa, si volia. El col·legi dels "Hermanos" també el varen cremar. Alguns deien que va ser un accident... cadascú hi deia la seva... encara recordo els trossos d'uralita com espetegaven... nosaltres no hi anàvem mai, al refugi... a casa nostra teníem un matalàs, que posàvem sota les escales i allà anàvem, quan bombardejaven... però el meu pare i jo tampoc no ens hi refugiàvem gairebé mai; quan sonaven les sirenes, el meu pare sempre deia que preferia quedar-se fora, per veure-ho tot i després poder explicar-ho...

"Acabada la guerra, recordo que anàvem a ballar a "l'Ateneu" i a "l'Amistat". O a l'envelat, per la Festa Major.

"De les riuades, la que recordo més és la de quan jo tenia 7 o 8 anys, coneguda com la riuada del "Mas-Bagà", en què va morir un home, quan creuava el riu Ripoll..."

L'ARRIBADA DE LA TELEVISIÓ AL POBLE.

"De l'arribada de la televisió al poble recordo una conversa que vaig tenir amb una veïna, que pegava a la seva filla, perquè no volia deixar-la anar al bar "Matadero", a veure la televisió que tenien, una de les poques que hi havia al poble. Aquella dona deia que allà no s'hi havia d'anar, perquè allò era una taverna i només hi anaven homes... jo li vaig contestar que, si m'atrevís, jo mateixa voldria anar-hi, allà, a veure la TV...

"Per cert, quan va arribar la ràdio, fa molts més anys, a casa dels meus pares n'hi havia una, que només era com una capsa amb unes boletes...

"I me'n recordo dels safareigs, quan gairebé ningú tenia aigua a casa seva... i dels autobusos de dos pisos, aquells que portaven de Londres. I de l'edifici del "Polidor", de quan era una fàbrica de discos i varen haver de tancar-la, al començar a passar els tramvies pel pont, a causa de les vibracions... i de quan hi havia serenos en el poble, que a més anaven davant d'aquelles comitives dels enterraments...

LA MORT DE FRANCO.

"El 1975 va morir en Franco, va venir el rei... res d'especial. Després Jordi Pujol... i jo em vaig quedar indiferent... a St. Adrià sempre he estat molt contenta... jo me l'estimo molt aquest poble... que no té la culpa de res...”

I la mare d'en Palomar se'm va quedar mirant:

"També me'n recordo, de la teva família. La teva mare Montse, que va ser una de les primeres noies del poble que va tenir una bicicleta. Igual que la germana d'en Bel. I la teva àvia Rosa, que estava casada amb l'Andal i tenien una botiga de comestibles per allà baix, davant de "Can Baurier"... abans de la guerra..."

I, de moment ho vàrem deixar aquí... potser algun dia seguirem.

Francesc Arnau Arias

Sant Adrià de Besós, 22-4-10.

Segimon Serrallonga, en el record

Tots els verds s'enyoren de tu, Segimon. El verd nou dels brots de la pomera que em mira per la finestra quan rento els plats; el verd rosat de la cresta dels pollancres que podria abastar amb la mà quan passo pel pont del Congost; l'escuma del verd tendre a la muntanya, que somriu entre la foscor dels pins.

I l'aigua, Segimon, que salta i juga amb les pedres amagades i bressola peixos de color de roca i ànecs virolats. I les flors.

O les noies i els nois que riuen i juguen com fa mil anys. Tan vells i no ho saben. Tan bells...

I jo, que camino els cabells blancs sense tu.

Cada any, cada any.

Miratges d'aigua

Als oasis del temps, miratges d'aigua oculta disfressen la solitud. Estrelles altes. No hi ha més horitzó que les dunes de les mans, ni més camí que les petjades que el vent esborra.

Sóc gra de sorra, però penso i enyoro com si fos desert.

Camino els dies com un camell tossut, i tragino l'aigua de viure al gep deforme.

Vella i plena de grops, mastego brins de tendresa eixuta.

primavera encesa

enguany, se m'encén la primavera a les mans.
cada clivella de la pell sorrosa
escup un castell de focs sanguinari.
un ull plora l'horror
mentre l'altre riu aquest desfici de colors
que desplega aquesta fràgil primavera d'enguany
encesa al desert de les meves mans.
som miracle.
som tragèdia.


L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Lluçanès: música, dansa i cançó

30 d'abril i 1 de maig
Festa de la transhumància
Santa Creu de Joglars

Taller de cançons populars,
amb Isabel Iborra i Lluís Reina.


Danses del Lluçanès,
amb Roser Reixach


Taller d'acordió, cançons de pastor i del Lluçanès,
amb Mercè Morera i Lluís Armengol


Inscripcions fins a l'onze d'abril
telèfon 93 850 82 81
tallersfesta.solc@pangea.org

PRIMAVERA

Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

-Tens un jardinet molt bonic!

- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.

- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

- Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

AMB RONCA VEU

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

---

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

Paraigua vermell

Plou la pluja, de la manera que a mi m'agrada: a bots i barrals, impetuosa, irreverent. Baixa pels carrers desfeta en mil camins d'aigua; salta graons i s'estimba pels marges florits...

El cel és de color de pa amb xocolata i em porta records de berenars d'escola. Sembla que en sento l'olor. Corríem i menjàvem alhora, suàvem, cridàvem, tant si plovia com si feia sol, com si feia vent. Obríem els braços, érem avions o ocells. Ara em sembla que tot era una festa...

Avui no corro, és clar, prou feina tinc a no caure; però agafo el paraigua vermell i me'n vaig amb qualsevol pretext a fruir de l'aigua desfermada que s'emporta tots els racons de pols i en fa bassals irisats.

Plou el temps, irrisori, damunt la incertesa dels dies que semblaven llargs i són cada cop més prims, com de paper de fumar.

La tempesta ve i se'n torna als caus del cel. Transparència de muntanyes, enyorament.

Torno a casa amb records descabdellats com la riera que s'infla; aigua tèrbola, desmemòria, retalls de llum que és i no és.

La gran bugada

Flors arreu: ametllers de neu, pruneres rosades, mimoses d'un groc esclatant. I també les més petites dels corriols, dels marges: els pixallits arrissats, les flors estrellades de la vinca, les mínúscules de l'heura de terra i els ullets blaus de les veròniques.

Però dintre les cases, encara, el fred s'hi arrecera com un gat adormit. És hora d'obrir finestres, d'espolsar vànoves, de fer la gran bugada. Hora de fer dissabte i de treure teranyines dels racons del cor poruc; que hi entri la llum, que es revifin entusiasmes i sorpreses del fet de viure, tan nou i tan vell.

És hora d'estrenar cada dia com si fos el primer o l'últim, que de fet és el mateix.

Mirall

Remeno armaris. Les paraules de l'hivern se m'han esmorteït i, si les espolso, en cau el tedi del fred. Desitjo tant la primavera que m'emprovo els mots nous davant del mirall, però se'm fan grans o petits; no trobo la mesura del temps que giravolta i se'm fa engruna a les butxaques, pedreta a la sabata, estrella perduda.

Fa dies que Orió se'm desdibuixa, i la lluna s'estimba cada nit.

Un instant de sorpresa

Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.

Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.

Sóc un instant de sorpresa.

PLOU

Plou quietament. Un silenci humit buida les hores. Les fulles de l'heura s'han tornat de xarol brillant. L'horitzó de muntanyes s'ha enterbolit i pots imaginar-les diferents.

Dia de llar de foc encesa i de llibres oberts; de mirar per la finestra si la cortina d'aigua minva o creix. Dia de treure les plantes a la vorera, que l'aigua venci a la pols.

Una cornella de seda negra picoteja els fruits foscos de de l'heura engalanada, i se'n va a buscar la primavera pressentida.

MOMENTS DE LLUM

Han vingut els amics. Hem assaborit el regal de la conversa al voltant de la taula (galetes i cafè, infusions de maraialluïsa) mentre la tarda oblícua moria finestra enllà. Un gat blanc s'enduia la darrera claror.

Hem parlat de les coses de cada dia i de la màgia de les paraules, de la traïdoria de les paraules parlades o escrites que es queden sempre a mig camí del que vols dir, de les emocions, dels sentiments.

Però hi ha espurnes entre la foscor encesa de la solitud última, impossible de compartir. La troballa d'una imatge que desperta records i olors i obre finestres que dónen a camins amagats; és quan dius: "sé què vols dir, al capdavall som ben semblants". És quan saps del cert que som iguals en el dubte, que som fràgils darrera les aparences, que som tristos darrera l'alegria i feliços en la tristesa.

Són moments de llum.

HO DIU LA LLUM

L'hivern s'esquerda. Parracs de boira ronden els fumerols de les xemeneies i se'n van plegats cel amunt, a buscar el blau perdut. El pitroig, tacat de rovell, s'atura al cor d'una olivera i li sacseja les fulles adormides. Una dona vella rejoveneig el silenci del camí.

Sé que han florit els ametllers. Encara no els he vist, però ho insinua l'aire que ve del sud, ho proclama el sol tebi, ho diu la llum que s'esbiaixa i allarga el comiat a ponent.

Al racó de la paret assolellada, la vinca obre les primeres flors estrellades. L'heura tèbia és granelluda de fruits negrosos com la nit.

La lluna creix. El fil del fred s'estimba de les carenes i es fa un cabdell tossut a les obagues.

El cor espera, expectant, la revifalla.

DISTÀNCIA

Tenim les mans en el mateix teclat i ens enviem missatges, que llegim al camp gebrat i blanc de la pantalla.

Hem oblidat que estem a prop i que ens podem mirar, parlar-nos.

SÓC DE FOC

Sóc de fang, sento les mans del terrissaire que m'afaiçonen, m'acaronen el cap i l'alcen des del no-res.

Sóc de ferro roent, sento el martell que em forja des d'una idea, creador.
Sóc de foc, blava i vermella, sento les flames que llepen des del miratge del temps.

Sóc escuma dels dies, suro entre les distàncies i sento la pols d'estels que em diposita, lentament, des de l'infinit.

UN RASTRE D'ENGRUNES, ENCARA

Ahir va fer un any que la mare moria, un dia gris com aquest dimecres, que l'any passat era un dimarts.

Han passat llunes i sols, flors i ventades, però el record és ben viu, com un alè de vent o un glop d'aigua viva.

La mare, i el pare, ens han deixat un rastre d'engrunes que anem resseguint. A vegades els ocells del temps se n'han menjat bocins, s'han empassat records, i costa de retrobar el camí perdut. Però si mirem endins tornem a veure d'on venim...

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/2010/06/un-rastre-dengrunes.html

LA VEU DEL MAR

Diria que no tinc por,
que d'ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Bon any nou!

Com diu una meva neboda, que l'any nou trobem tot el que ens manca, ens desprenguem de tot el que ens sobra i anem allí on vulguem arribar!

Jo només hi afegiria que el camí és l'arribada, de fet.

Resposta del director de DIE ZEIT

Lieber Francesc Arnau i Arias,

vielen Dank für Ihre Mail. Es freut mich, dass Sie den Artikel über die ZEIT in El País gelesen haben, und ich will gern versuchen, Ihre Fragen zu beantworten.

Es mag schon sein, dass die ZEIT eine eigene „Ideologie“ vertritt, wie Sie schreiben – auch wenn ich diesen Begriff für vorbelastet halte und ihn selbst in diesem Zusammenhang nicht verwenden würde. Auf jeden Fall versteht sich die ZEIT traditionell als eine meinungsfreudige Zeitung, in deren breitem Spektrum auch Ansichten Raum finden, die manchem nicht behagen. Sie sollen auf konstruktive Weise zum Widerspruch herausfordern und demokratische Debatten anstoßen. Einige Leser mögen das als Zumutung empfinden, für uns ist es liberaler Journalismus im besten Sinne.

Dabei richten wir uns nach wie vor nach der Maxime für Qualitätsjournalismus, die Marion Gräfin Dönhoff einst formuliert hat: Wir wollen niemanden indoktrinieren, sondern unseren Lesern das Material an die Hand geben, das sie brauchen, um sich eine eigene Meinung zu bilden.

Eine solche Position hat übrigens nichts mit Gleichgültigkeit oder einem seichten Laisser-faire zu tun. Sie gründet vielmehr in der Überzeugung, dass es die eine „Wahrheit“ eben nicht gibt – und dass sich in der Demokratie die besten Argumente in einem möglichst offenen Diskussionsprozess durchsetzen sollen.

Ich hoffe, dass ich Ihre Fragen einigermaßen beantworten konnte, und bin

mit besten Grüßen und Wünschen

Ihr
Giovanni di Lorenzo

CATALÀ A L'ESCOLA!

Tornarem a lluitar!

http://www.vilaweb.cat/editorial

NADAL

...i torna el Nadal. Si ets molt jove, tant te fa, t'escapes tant com pots dels dinars de família. Si ets més gran, et toca fer de pal de paller i oferir, justament, el caliu de casa als teus.

L'any passat va ser l'últim Nadal amb la mare, i jo no hi era. Hi anava cada any, hi havia anat tants anys que no em vaig ni imaginar que el temps se'ns acabava.

I aquest any tornaré a la casa sense la mare, amb els que som, i farem com cada any, com si ella hi fos, com si el pare hi fos, amb el record no dit dels avis, amb les criatures que fan xivarri i ens salven del silenci.

Bon Nadal per a tothom!

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

EN EL CORRENT

Cada cop que estic immers
en el clar corrent del vers
m'adono
de la meva estranya i fútil
vestimenta i l'abandono
per inútil.
Nu del tot en l'univers,
ara res no m'és advers.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

ENCENALLS

Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

CIRCUIT CLOS

Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre's
- com tots.

Tot viu i mor en el poema.

(Joan Vinyoli, A hores petites).

EL PIRÒMAN

Per un sinistre foc al meu pinar
vago perdut, agafat a les flames.
Tot guspireja: els braços i les cames
se m'han tornat de foc; vull abastar
galledes plenes d'aigua. Tot en va,
que sóc l'incendiari del pinar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Contra el feixisme i el racisme

FRED

Ha arribat el fred, com una flor d'aigua que florís pels racons. És l'hora dels jerseis gruixuts, dels mitjons de coloraines, del foc amb color de somriure.

Tan vell i tan nou, com sempre, el fred ens fa despertar l'instint de la cova i del sostre, però és justament a fora on cal rebre'l, també, i acostumar el cos i el cor als dies curts i a les engrunes del sol que es vessa com un grapadet de caramels petits, d'aquells de cinc cèntims, que tot just es desfeien una estoneta a la boca i ja no eren.

Avui hi ha núvols de teranyina al cel blau, un calidoscopi de llums i ombres, un joc d'alegries i tristeses, presència i absència teixides d'una manera indestriable, impossible de cabdellar. Però així està bé.

Potser s'obriran clarianes generoses, o potser els núvols tancaran la llum estantissa i tornarem a dubtar, fràgils com som, del sol invisible.

EL CAMÍ ÉS L'ARRIBADA

S'acosta un pitroig i de seguida alça el vol, com una fulla que caigués a l'inrevés. Algú, molt a prop, va serrant llenya per a l'hivern, i em reca una mica el silenci estripat pel mossec continu de l'aire. Però m'imagino la llenya apilada que dóna tanta confiança, a les portes de l'hivern. Mires els troncs i en calcules la durada de la flama: aquest per encendre, aquest cremarà bé, aquest pot durar una llarga nit...

Al balcó, el sol encén i esborra una línia prima de teranyina que gronxa. I penso que a vegades, o potser sempre, pengem així, del temps: d'un fil molt prim. Anem amunt i avall amb urgències potser fictícies, que no se'ns escapi cap tren, i mentrestant ens fuig l'ocell que s'acostava o una transparència de llum.

El camí és l'arribada.

SOL DE TARDOR

Arriba la tardor i tornem a fer les paus amb el sol que, fa quatre dies, defugíem. La calor aclaparadora que ens feia buscar ombres ja ens sembla un passat remot...

Ara el sol és tebi i amable com un gat adormit: li pots passar la mà pel llom suau i no es desperta. I jugaries amb les fulles del terra, si no fos que ja no ets cap criatura i seria mal vist. Fas veure que escombres el portal, doncs, i t'emportes a dintre les fulles dringadisses, fetes d'un vidre molt fràgil, com de paper. Les poses a les brases com si fos una ofrena, i el déu del foc se les empassa goludament, amb un xiuxiueig que sembla agraït.

I surts a veure com la llum, tan dòcil, fa l'ullet amb les finestres i daura els arbres; com la mica de vent arrissa els núvols i et tornar a portar les fulles de colors just al portal; com la mica de fred et surt d'un revolt d'ombra, com un gat d'aigua.

CANÇÓ D'ENYOR

"La clé des champs", René Magritte

L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Xicago, que lluny...

El vespre que vas marxar
t'oblidares d'endur l'ombra,
i molt sovint en la penombra
la imagino dringuejar.

Dic suau la cantarella
de les lletres del teu nom,
i ta ombra em vetlla el son
i jo faig l'amor amb ella.

El matí que tornaràs
podré matar l'enyorança,
de llum vestiré l'estança
i aixopluc em donaràs.

Sempre que vulguis marxar
oblida't d'alguna cosa,
mon cap serà capsa closa
fins que la pugui trobar.

NOVEMBRE

Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.

Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.

L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.

A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.

Rondonia

Adéu als blocs del món

El Periódico ens ha anunciat que cancel·larà la nostra participació als Blocs del Món i tancarà aquesta secció a la seva pàgina web.

Ho sento. Per a mi es tanca una finestra oberta al món. La difusió en una empresa de comunicació com El Periódico ha estat per a mi una gran oportunitat per donar i conèixer altres versions de primera mà de la realitat al món exterior.

La cooperació perd un espai i una veu. La veritat és que des de l'última remodelació de la pàgina, l'accés als Blocs del Món s'havia reduït molt. Agraeixo la confiança de Joan Barrera i altres professionals que van venir després, com Josep Saurí.

La vida continua. I el bloc Rondônia continuarà també, en català, que és la meva llengua materna. El podran seguir a l'adreça http://derondonia.blogspot.com.

Molts dels assumptes també hi surten en portuguès, els publico també en el bloc de la Comissió Pastoral de Rondônia: http://cptrondonia.blogspot.com.br.

Adéu i gràcies a tots. Josep Iborra Plans

Proposta de carta per enviar a El Periódico:

cartalector@elperiodico.com

Senyors, he sabut que properament volen tancar la seva secció "Blocs del món", entre els quals el bloc "Rondonia", de Josep Iborra Plans, que treballa a favor de les comunitats més pobres del Brasil des de 1993. Josep Iborra ha estat repetidament amenaçat per la seva feina en favor de la justícia social.

El seu bloc a "El Periódico" representa, tal com ell mateix diu, "una finestra oberta al món", des de la qual ens pot explicar què passa, realment, el dia a dia de la lluita contra la deforestació i la pobresa. Però també és una petita contribució a la seva seguretat personal.

Per tant, els demano que reconsiderin la seva decisió i que continuïn allotjant els "Blocs del món".

FLOR DE VILORDA

Per a la Cati i tots els germans i germanes, especialment.

És una flor subterrània. Només creix a les torneries de
fusta amb moltes hores de pols groga –pols de fusta de boix–
que pesa a les teranyines del sostre i que torna opacs els
vidres.

Neix dels encenalls més llargs de la vilorda: aquells que
podrien ser un braçalet de tres voltes, prim com el paper de
fumar, i olorós i humit de fusta verda. Ningú no ho veu, però
l’encenall forada el terra com un filaberquí, i treu arrels i
brotona un tros enllà, vora els feixos. Només fa una sola flor:
groga, carnosa, amb olor de mantega. Esclata el dia que
l’aprenent més novell es treu la bata fosca i s’espolsa els
cabells, a l’hora de plegar, i s’adona satisfet que ja ha après
una mica l’ofici.

VERGONYA ALIENA

Tot just han començat i ja en tinc ben bé prou...

Ho vaig veure i no m'ho creia: Superman? Super...què? Tan baix, hem arribat? No tenen ni sentit del ridícul!

Ens venen partits com qui ven una rentadora: i la gran idea és un hàmster com a president! I per què no un robot, em pregunto, que és el que s'hi assembla més...

Si alguna cosa em reafirma en l'abstenció, són també aquestes campanyes estúpides, que ofenen la intel.ligència. I els qui em coneixen saben que, puc tenir raó o no, però no prenc aquesta decisió per comoditat.

Ho fico tot en el mateix sac, tot i que ja sé que no és així. Però l'espectacle de les baralles i els futbolers erigits en profetes tampoc no em motiven gens.

N'hauria d'excloure, potser, els qui finalment denuncien els xenòfobs, però la pregunta és: per què no ho feien abans?

Resumint: desesma absoluta. Els nostres fills a l'atur, les presons plenes de pobra gent, els lladres de guant blanc gaudint tranquil.lament de les estafes...Estem ben arreglats!

Sobre el mateix tema:
http://www.vilaweb.cat/mailobert/3794563/ens-prenen-imbecils.html

FLORS REBELS

Les seves llavors, larvades, latents, es formen lentament
a les puntes dels dits dels qui es rebel·len –gairebé per instint–
contra petites o grans injustícies que els afecten personalment;
i se’n defensen amb l’urc i l’impuls d’un animaló jove que es
dreça, no se sap ben bé si contra el món o amb ganes de dir:

- Sóc!, simplement.

Però amb el temps, a vegades, les petites rebel·lies
personals es converteixen, de mica en mica, en lluites
col·lectives, compartides, solidàries. I és just llavors quan les
flors rebels s’obren al capdamunt dels braços allargassats
com branques.

Són flors apètales: estams i pistils nus. Petites, poc agraïdes,
poc vistoses, es multipliquen ràpidament, i el seu pol·len fecund
vola de branca en branca, d’arbre en arbre: perquè tot el
bosc, de mica en mica, ha florit.

Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la
capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a
vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva
carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment
sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i
constants dintre el bosc revolucionari i anònim.

Quan ve la tardor, però, els fruits de llibertat, madurs,
olorosos, s’escampen pertot: i arriben noves mans rebels a
recollir-los.

FLOR DE LLIBERTAT

Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.

Últim videoclip de Gerard Vallverdú Iborra

http://www.youtube.com/watch?v=LRSUtRF3S2c

FLOR DE NIT

Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de
lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i
sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes
tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire
de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de
farigola acotxats entre els llençols nets.

Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure
les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis.
Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de
ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames
feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan
llunyana.

Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop
d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que
cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana
per estrenar.

Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser,
silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana
blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts
amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de
pilanets..., la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals
soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la
boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la
lluna.

L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver
fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta.
S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets,
minuts, hores... Dia rera dia, sense pausa, les flors van omplint
el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova
per a la néta més petita.

Quan ha enllestit, una nit de lluna plena, ve la flor de la mort
de puntetes, omple de flaire de gladiols la cambra closa i torna a
cabdellar, lentament, els fils dels records i de les hores.

A Genoni (Sardenya) la música i la poesia es van convertir en amistat

Escrit de Jordi Saumell:

http://terrasarda.cat/?p=5774