Arriba la tardor i tornem a fer les paus amb el sol que, fa quatre dies, defugíem. La calor aclaparadora que ens feia buscar ombres ja ens sembla un passat remot...
Ara el sol és tebi i amable com un gat adormit: li pots passar la mà pel llom suau i no es desperta. I jugaries amb les fulles del terra, si no fos que ja no ets cap criatura i seria mal vist. Fas veure que escombres el portal, doncs, i t'emportes a dintre les fulles dringadisses, fetes d'un vidre molt fràgil, com de paper. Les poses a les brases com si fos una ofrena, i el déu del foc se les empassa goludament, amb un xiuxiueig que sembla agraït.
I surts a veure com la llum, tan dòcil, fa l'ullet amb les finestres i daura els arbres; com la mica de vent arrissa els núvols i et tornar a portar les fulles de colors just al portal; com la mica de fred et surt d'un revolt d'ombra, com un gat d'aigua.
L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo! Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.
Xicago, que lluny...
El vespre que vas marxar t'oblidares d'endur l'ombra, i molt sovint en la penombra la imagino dringuejar.
Dic suau la cantarella de les lletres del teu nom, i ta ombra em vetlla el son i jo faig l'amor amb ella.
El matí que tornaràs podré matar l'enyorança, de llum vestiré l'estança i aixopluc em donaràs.
Sempre que vulguis marxar oblida't d'alguna cosa, mon cap serà capsa closa fins que la pugui trobar.
Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.
Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.
L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.
A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.
El Periódico ens ha anunciat que cancel·larà la nostra participació als Blocs del Món i tancarà aquesta secció a la seva pàgina web.
Ho sento. Per a mi es tanca una finestra oberta al món. La difusió en una empresa de comunicació com El Periódico ha estat per a mi una gran oportunitat per donar i conèixer altres versions de primera mà de la realitat al món exterior.
La cooperació perd un espai i una veu. La veritat és que des de l'última remodelació de la pàgina, l'accés als Blocs del Món s'havia reduït molt. Agraeixo la confiança de Joan Barrera i altres professionals que van venir després, com Josep Saurí.
La vida continua. I el bloc Rondônia continuarà també, en català, que és la meva llengua materna. El podran seguir a l'adreça http://derondonia.blogspot.com.
Molts dels assumptes també hi surten en portuguès, els publico també en el bloc de la Comissió Pastoral de Rondônia: http://cptrondonia.blogspot.com.br.
Adéu i gràcies a tots. Josep Iborra Plans
Proposta de carta per enviar a El Periódico:
cartalector@elperiodico.com
Senyors, he sabut que properament volen tancar la seva secció "Blocs del món", entre els quals el bloc "Rondonia", de Josep Iborra Plans, que treballa a favor de les comunitats més pobres del Brasil des de 1993. Josep Iborra ha estat repetidament amenaçat per la seva feina en favor de la justícia social.
El seu bloc a "El Periódico" representa, tal com ell mateix diu, "una finestra oberta al món", des de la qual ens pot explicar què passa, realment, el dia a dia de la lluita contra la deforestació i la pobresa. Però també és una petita contribució a la seva seguretat personal.
Per tant, els demano que reconsiderin la seva decisió i que continuïn allotjant els "Blocs del món".
Per a la Cati i tots els germans i germanes, especialment.
És una flor subterrània. Només creix a les torneries de fusta amb moltes hores de pols groga –pols de fusta de boix– que pesa a les teranyines del sostre i que torna opacs els vidres.
Neix dels encenalls més llargs de la vilorda: aquells que podrien ser un braçalet de tres voltes, prim com el paper de fumar, i olorós i humit de fusta verda. Ningú no ho veu, però l’encenall forada el terra com un filaberquí, i treu arrels i brotona un tros enllà, vora els feixos. Només fa una sola flor: groga, carnosa, amb olor de mantega. Esclata el dia que l’aprenent més novell es treu la bata fosca i s’espolsa els cabells, a l’hora de plegar, i s’adona satisfet que ja ha après una mica l’ofici.
Ho vaig veure i no m'ho creia: Superman? Super...què? Tan baix, hem arribat? No tenen ni sentit del ridícul!
Ens venen partits com qui ven una rentadora: i la gran idea és un hàmster com a president! I per què no un robot, em pregunto, que és el que s'hi assembla més...
Si alguna cosa em reafirma en l'abstenció, són també aquestes campanyes estúpides, que ofenen la intel.ligència. I els qui em coneixen saben que, puc tenir raó o no, però no prenc aquesta decisió per comoditat.
Ho fico tot en el mateix sac, tot i que ja sé que no és així. Però l'espectacle de les baralles i els futbolers erigits en profetes tampoc no em motiven gens.
N'hauria d'excloure, potser, els qui finalment denuncien els xenòfobs, però la pregunta és: per què no ho feien abans?
Resumint: desesma absoluta. Els nostres fills a l'atur, les presons plenes de pobra gent, els lladres de guant blanc gaudint tranquil.lament de les estafes...Estem ben arreglats!
Les seves llavors, larvades, latents, es formen lentament a les puntes dels dits dels qui es rebel·len –gairebé per instint– contra petites o grans injustícies que els afecten personalment; i se’n defensen amb l’urc i l’impuls d’un animaló jove que es dreça, no se sap ben bé si contra el món o amb ganes de dir:
- Sóc!, simplement.
Però amb el temps, a vegades, les petites rebel·lies personals es converteixen, de mica en mica, en lluites col·lectives, compartides, solidàries. I és just llavors quan les flors rebels s’obren al capdamunt dels braços allargassats com branques.
Són flors apètales: estams i pistils nus. Petites, poc agraïdes, poc vistoses, es multipliquen ràpidament, i el seu pol·len fecund vola de branca en branca, d’arbre en arbre: perquè tot el bosc, de mica en mica, ha florit.
Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i constants dintre el bosc revolucionari i anònim.
Quan ve la tardor, però, els fruits de llibertat, madurs, olorosos, s’escampen pertot: i arriben noves mans rebels a recollir-los.
Per sort nostra, és una flor resistent, que pot sobreviure llargues gelades i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos. És tan efímera com tenaç; pot ser tan fràgil com un bri d’aire, però tan forta com un huracà. Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles, nia als cabells embullats dels nens intemporals i omple les faldes enyorades de les àvies joves. Quan es commemoren i es celebren genocidis, quan es repeteixen genocidis en nom d’un pretès "nou ordre internacional", la flor de llibertat, larvada, dorm sota un llarg hivern inhòspit. Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres, o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics, la flor de llibertat, colgada, dorm ben endins de les llavors petites. Però torna a germinar com pot, on pot, quan pot: als manifestos valents dels pacifistes o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen. La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres que els inquisidors, abans, cremaven i que els inquisidors, ara, publiquen amb lletres d’or inabastables. És blava com el mar sense residus, o verda com els boscos abans dels incendis. És groga com l’olor del pa calent dels pobles, és vermella com la sang del dolor feliç dels parts silenciosos. És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites, o té el color insubmís dels instants irrepetibles. Té tots els colors: però serà sempre invisible als ulls venuts i buits dels poderosos.
Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de farigola acotxats entre els llençols nets.
Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis. Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan llunyana.
Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana per estrenar.
Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser, silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de pilanets..., la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la lluna.
L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta. S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets, minuts, hores... Dia rera dia, sense pausa, les flors van omplint el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova per a la néta més petita.
Quan ha enllestit, una nit de lluna plena, ve la flor de la mort de puntetes, omple de flaire de gladiols la cambra closa i torna a cabdellar, lentament, els fils dels records i de les hores.
Per al Gall (Grup d'actors del Llçanès), que fa vint anys
Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.
La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.
Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...
L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.
S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.
Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.
I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.
Neix als racons més inhòspits dels records cansats. Fa oblidar el moneder a la nevera, les claus a qualsevol prestatge impossible de trobar, les paraules tan sabudes al capdavall d'un túnel fosc.
És tèrbola i grisa com l'ala d'una papallona nocturna. Us visita inesperadament, al tombant dels anys, quan fins i tot els néts se'n van a la seva i ja no es deixen petonejar gaire.
El seu pol.len insidiós us fa repetir una vegada i una altra allò que voleu dir, la idea que us fuig, el paperet escrit damunt el nom de les coses.
I així i tot, hi heu de conviure. Potser cada matí serà ben nou, la llum del sol se us posarà com una llesca de mel damunt l'esmorzar a la taula oblidada. Agafeu-la al vol. Revifeu la tendresa que encara és, viviu l'instant feliç i no us deixeu turmentar per futurs imprevisibles.
Potser fins i tot, algun dia, la memòria d'una infància perduda us tornarà amb totes les olors inèdites: agafeu-la al vol, també, expliqueu-la. Que no som pas tan diferents. De moment, ens queda la pell tèbia, l'abraçada, la veu.
Tots som més fràgils que no ens pensem. Els anys, enfilats com collarets de llavors a l'arbre de ser viu, tenen granets que es toquen, presents i passats i futurs que roden, ben semblants, fràgils i estantissos.
M’agrada despertar a poc a poc, un a un, els pètals del teu cos adormit. Desvetllar amb besos petits, com de rosada, la carena ampla de l’esquena, la platja rodona de les natges, el pendís suau de les cuixes, la sorpresa dels peus.
M’agrada omplir de remor secreta els buits de les orelles, pentinar els camins sedosos dels cabells, trobar la paraula màgica que obre la cova del tresor de les parpelles.
M’agrada trobar, des de les puntes dels dits, els camins ocults de l’aigua dels gorgs del ventre. Endevinar i compartir, potser, els teus somnis, mentre l’aigua de la llum del dia s’enterboleix a la finestra oberta i entra una sentor calenta de flors acomplides, de pol·len vençut.
Encara dorms. Ara, ha lladrat un gos. Ha passat un cotxe. Ha caigut un estel. Ha plorat un nen.
Vetllo. Espero que floreixis. Tot està bé.
El sol, indecís, s’ha aturat a mig camí de ponent. El vespre, expectant, ens mira. Tot ens espera. Tot ens pertany.
T’acostes i caus d’un somni que ha fet inèdit el tacte del teu cos: tebiesa concreta d’ara, d’avui. L’esgarrifança petita que et desvetlla. El remoreig de torrent a les mans. Un foc petit encès a la nit dels llavis. L’aigua ardent de la llengua. Les fogueres dels dits.
El sol, rabent com un cometa, se’ns ha endut ponent enllà. Una fosca de vellut d’estiu entapissa les hores. Arreu, les flors domèstiques dels focs del sopar s’encenen.
Dormim. Ha lladrat un gos, ha passat un cotxe? Tot ens pertany. Tot ens espera.
A les golfes de la memòria, allí on guardo les coses que no vull recordar, les que em fan mal, hi creix una flor de teranyina perenne.
Hi pujo molt poc. Tinc por d’omplir-me de la pols vençuda dels dies més inhòspits, de la pols turmentada dels desamors pretesament oblidats, de la pols tèbia i perduda de la infantesa llunyana.
Hi he anat avui, a contracor, empesa per la revifalla d’un dolor indefugible. He obert els finestrons d’hores corcades i ha entrat una glopada ardent de llum, incendiant la pols. M’he abocat al paisatge de muntanyes..., però era tot cremat, i les soques encara fumejaven. Ni un bri de verd passat no m’esperava.
He trobat el dolor que em burxava: encara era ben viu, embalat dessota els pètals fràgils de teranyina sense rosada, sense gotes de llum. Me l’he posat a la falda i l’he bressolat lentament amb les mans de fusta. A les golfes de la memòria, el balancí dels records grinyolava suaument.
I llavors la flor de teranyina m’ha vestit lentament: dolor, mans, balancí, pols. Ara dormo. Només sóc una crisàlide.
Pot florir, sobretot, els dilluns, aquests dies condemnats per judici popular a l’exili de l’alegria. Encara més si allò que esperaves del diumenge (sempre n’esperem massa, dels diumenges!) no ha respost a les teves expectatives.
Dilluns. T’aixeques amb un buit estrany al pit i espolses els llençols encara tebis i en cauen els trossets escampats i trinxats del cor perdut.
I te’n vas així, a corre-cuita, amb el cafè amb llet mal posat i amb el cor soldat ficat de qualsevol manera al forat balder del pit.
Encara és fosc. Entres a l’autobús ombriu amb els ulls girats endintre i sense voler veure res. Però es fa clar lentament, malgrat la teva indiferència. S’encén el llevant amb una bellesa esclatant i indiscreta, impossible d’ignorar: amb la boira esqueixada i daurada i els arbres nus brodats nítidament a la carn rosada i groga i blanca del cel.
Llavors et creix a la butxaca, dins la mà closa, la flor pressentida, fràgil i efímera, del dia que neix.
Algú et saluda pel teu nom.
Algú et somriu.
Ets viva; ets viu. Tota la llum del passat d’una estrella es vessa, com un miracle, damunt del teu present.
La flor tot just insinuada del dia que neix tremola i mor a totes les butxaques on els peixos de les mans busquen recer.
El cor apedaçat és un caliu somort de brasa dins el pit.
Floreix als deltes herbosos de les dones de terra. És una orquídia carnosa, de flor única i rara. Té el color vinós i encès de les albades més nítides, però fa olor de pomes àcides.
Es fa, sobretot, als aiguamolls càlids. Quan floreix, cal arrencar-la amb cura, a poc a poc, mirant de treure senceres, una a una, les arrels més recòndites. Llavors us mira, ben nua, i se us desclou completament a les mans: us mostra, un instant molt breu, la seva meravella perfecta i efímera. Perquè, de seguida, es colltorça i es mor. A vegades gemega. Però no cal fer-li’n cas. Perquè mor d’una mort molt dolça.
Per a l'àvia Caterina, que em va conèixer però no puc recordar...
Les acàcies belluguen els rengles de fulles petites, com si fossin moltes mans de molts dits. Fa un dia net. La mica de vent ha escombrat els núvols, les calitges, la pols, i tot es veu més viu, com acabat de pintar. Els horitzons són més ben retallats, més concrets, i semblen més pròxims.
Quan fa un dia així, et vénen ganes de treballar: les hores són més dòcils i més flexibles. Cap al tard, amb el cos cansat i tranquil, encara pots passejar i assaborir a petits glops l’aire net i tebi, i veure la claror que s’allargassa, opaca i manyaga, com una serp blanca que s’esmunyís lentament pels carrers. Tan lentament que ni la veus, la fosca, omplint el racons, a l’aguait, àvida.
Perquè sempre té un aire furtiu, la nit. Ve que no te n’adones, i no saps mai si s’ha instal·lat de cop o si ha vingut de puntetes. El cas és que ja és mestressa de tot: llepa dolçament els colors, els marceix de mica en mica, s’empassa la claror com si fos un embut.
Llavors (i només en dies així) s’obre inesperadament la flor d’aire. Invisible i etèria abraça, com un paraigua finíssim, tota la ciutat. Els seus pètals esborrifats freguen per un instant els portals més recòndits dels carrers més estrets, i les àvies senten una esgarrifança de vida que les envigoreix. Baixen pausadament les cadires als portals, i seuen de cara al carrer negrós i amarat d’una insòlita tendresa, sota les banderoles de roba estesa dels balcons.
La "flor d'absència" és, sense cap mena de dubte, per a Gisella Vacca, amb el desig que es decideixi a travessar el mar per venir a veure'ns...
Si torneu alguna primavera d’una illa qualsevol amb el cor ferit, a bord d’un vaixell que salpa a l’hora groga de la posta, veureu per primera vegada la solitud de les orenetes que travessen, ben soles, tota l’amplada del mar.
Llavors, quan es faci de nit i el desert d’aigua s’agermani amb el desert del cel, i només quedi la gran remor somorta de les màquines al cor de la immensa baluerna, aneu-vos-en a dormir al cambrot més oblidat. Les fiblades de la nova solitud se us hi faran ben presents, com una pluja invisible que agullonés la placidesa de l’aire; i us trobareu presoners d’un cos que no sap volar, que no pot fugir. Finalment, però, la son us calmarà la set terrosa del record omnipresent, i us endolcirà el dolor de la vetlla.
Llavors, potser, us florirà sota el coixí la flor d’absència: negra i vellutada, malèvola, us vessarà el pol·len nostàlgic a l’orella adormida.
I vindran dies i dies que viureu com dintre d’un parèntesi, gronxats pel fil tènue de les cartes i del telèfon, de la distància.
Això durarà fins que el temps fructifiqui les llavors amagades del record que se us esborra.
I tornarà el guspireig de l’instant als vostres ulls, redescobrireu els amics propers, i obrireu el cor guarit a les hores presents, fugisseres i irrepetibles.
Vaig escriure aquesta "flor" ja fa temps, també, dedicada a la Deli, que estava esperant el Guillem. Ara voldria dedicar-la a la Montse i l'Anna, que han tingut fa poc les seves criatures.
(Amb la complicitat de René Magritte)
La seva llavor creix, tan quietament com una nevada nocturna, a la magrana del ventre misteriós de les dones estimades. Encara ningú no ho sap, i ella ja sent el camí imparable de l’aigua dels ulls, del bassal dolç de les sines, de la font de les mans: la pluja petita de les hores adormides.
Quan el secret és compartit, la pluja es torna fecunda i mansa. La llavor, minúscula, tancada dins la seva petxina d’ombra, creix. I cauen els dies, madurs, les hores com branques d’un arbre invisible.
Fins que la flor de carn de dona, tan fràgil, esberla el temps. No una roca, ni un tro, ni una muntanya, ni un meteorit: només l’alè que es trenca, les cames baldades, el ventre com un vertigen de dolor: un xuclador, una aigua pregona, un gorg de temps de fondària insondable.
Una rosa de carn i de sang, i s’esdevé el prodigi: l’infant neix.
Només l’estupor, la sorpresa tan vella i tan nova: un miracle.
L’infant plora.
Tota l’aigua dels rius i dels mars i dels núvols convergeix en aquest plor. L’aigua perduda, l’aigua rabent, l’aigua aturada.
Quan la llum vertical del sol s'esbiaixa i s'endolceix, i els ponents estan tocats de mel fosca; quan la nena o el nen que vam ser olora una llibreta nova, el primer dia d'escola; quan les nyàmeres obren el seu groc viu al costat de l'aigua...llavors, a les places de les festes majors més tardanes, la flor d'olor de setembre voleia pels racons més arrecerats.
És, alhora, una flor present i absent. Està feta de retalls acolorits de records, com una vànova antiga, però també de retalls de present, si és que això existeix, i de bocins d'instants futurs.
Potser és una flor de roba, potser és una flor d'olors.
A vegades jeu, endormiscada, al pedrís més assolellat, aquell on les àvies amb bastó reposen i miren; llavors els ve una alenada d'un perfum remot, l'olor exacta de la flor d'un temps perdut.
Però sovint rodola pel terra dels menjadors acabats d'escombrar, el dia de la festa major que encén garlandes de llum i de música i que aplega parents en un àpat ritual; o bé s'entortolliga als peus dels dansaires que convoquen, a la plaça, els vilatans que viuen al poble de sempre o els qui hi tornen sempre, enyorats. http://dalpens.blogspot.com/2010/09/la-festa-major-dalpens.html
Segur que avui hi havia núvols, i no he mirat enlaire. Tot el dia que veig cares i pedres i les soques dels arbres, i les portes per on surten les cares i tornen a entrar. Mirava de prop, no m'aixecava de terra. Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Neix a la nit de les butxaques. Diuen que és aèria, que viu sense terra, només de l'aire. Altres expliquen que té pètals com escates, que és com una serp de vidre invisible. Ningú no ho sap del cert. L'única certesa és que és inabastable. Sembla inofensiva, però us omple els ulls de núvols que passen rabents, de dies que moren sense records, de nits que neixen i s'obliden.
Com el sol, no es pot mirar fit a fit, perquè la seva brillantor us enlluerna, i us podria encomanar el verí del vertigen: si us ha tocat el seu polsim maligne, serà un no viure, perquè no podreu parar. D'un cap de dia a l'altre, se us acumularan urgències imaginàries, caminareu per ciutats invisibles i enmig de gent fugaç i anònima.
Però si un capaltard goseu aturar-vos, i fiqueu per un moment les mans a les butxaques oblidades...mirareu els núvols i veureu com es mouen, lents, vius i majestuosos com grans balenes mig adormides. Us recordareu de mirar enlaire pels carrers i veureu noies que es pentinen als balcons dessota els quals passàveu com a autòmates; veureu prodigis.
Sentireu respirar algú i sereu vosaltres, que encara sou petits i bufeu llavors; sentireu l'aigua a la pell, i sereu peixos. Sereu aigua, sereu herba, sereu formiga. I planeta.
Quan feu les paus amb la flor del temps, començareu a viure.
Vaig escriure la "flor de foc" ja fa anys, quan va morir el meu pare. Ara, que ha mort el pare d'una bona amiga, la Franca de Genoni, a Sardenya, em serveix per acompanyar-la en el dol.
Quan el silenci esmicolat al ventre madur dels núvols de l'hivern es torna neu; quan els pobles petits i encrostats a la terra nua s'arrauleixen com un ramat contra el fred; quan els fruits de la tardor ja reposen a les lleixes, envasats i guardats; quan els geranis ja són a cobert i les àvies fan peücs i mitjons i jerseis de llana amb tots els colors de l'estiu...llavors, a cada casa amb la porta ajustada (però no tancada, perquè els amics i els veïns, i els gats, puguin entrar) neix, domèstica i viva, la flor de foc.
Els seus pètals, efímers i mòbils com papallones, fan florir la fusta morta en una última primavera incandescent. Tenen tots els colors del cel al capvespre, tots els colors del cel al matí. Fins i tot, al cor mateix de la fusta transfigurada, hi ha un instant fugisser de blau prim i intemporal d'aigua marina.
Les flors de foc crepiten suaument, potser com un caramel de maduixa a la boca d'un nen petit, potser amb remor de pluja somorta: guspireja l'aigua, guspireja el foc? i somouen un pòsit de records del pare, o de l'espòs, o de l'avi, que fa tan poc que és absent...
Fa tan poc que era aquí: assegut a la cadira (la seva cadira) amb els pocs cabells blancs com fils de neu i amb les mans que el dolor havia tornat primes i fines, quasi transparents.
Fa tan poc que era quí, amb la guspira dels ulls encesa però incombustible, com aquest foc que es renova cada hivern i que ell atiava o gomboldava amb una paciència tranquil.la que ens abrigava: del fred del cos, del fred del cor.
La flor encesa del foc ens parla a cau d'orella: tan poc, tan poc, tan poc...
Els pètals de les flames, com ales de papallona, com ombres d'aire, se'n van xemeneia amunt, s'emporten cel enllà l'enyorament.
Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.
Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.
I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit; on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant etern i, enllà d’un gran silenci de persianes closes, un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens; el so de les campanes hi té una ànima viva i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera, els camps humils i alegres s’obren al capaltard; en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars. El seu record fa un ròssec de recança al meu pas; torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
12 juny 1939
Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
Sortim de Girona a mitja tarda, i ens anem trobant a l’aeroport: la colla de VICUS, la gent jove del teatre Palangana, Josep Riera, la Isabel i jo, Francesc Arnau...anem a Genoni (Sardenya), a la trobada Terres Germanes. L’ànima del projecte és Gisella Vacca, (que havia viscut a Catalunya i parla un català perfecte!) cantant i artista amb tot el significat de la paraula.
En arribar, ens espera la Gisella i tota una expedició de gent del Coro Santa Barbara de Genoni: la Ines, la Rita, els dos Giovanni, el Giorgio, l’Ottavio, el Salvatore...Són tantes les ganes de conèixer-nos, que al cap de cinc minuts ja parlem tots en una barreja de sard-italià-català que es va fent més comprensible a mesura que passen les hores. Sopem plegats (i esplèndidament) a l’Agriturismo de la Franca, una dona tan acollidora i franca com el seu nom. Llavors ens reparteixen per dormir per Genoni i els seus voltants: els nostres amfitrions hauran de fer, durant els tres dies següents, un esforç important per dur-nos d’un lloc a l’altre, ja que Genoni és un poble petit i no hi ha una infraestructura suficient. Ho faran amb tan bon humor i tanta simpatia que se’ns faran indispensables.
18 d’agost de 2010
Esmorzem a ca la Franca i anem concretant el programa amb la Gisella: va tan enfeinada que s’ha d’anar repartint com pot entre nosaltres, perquè tots tenim ganes de saber com anirà tot. Fem la coneixença de l’Aina, la ballarina de flamenc, catalana de Sevilla, i de la Jacky, la Mighela, la Muriel i la Nadine, les cantants de Còrsega.
Al matí, rebuda a l’ajuntament. El sindaco, Roberto Soddu, ens dóna la benvinguda d’una manera molt cordial i poc protocolària, i de seguida anem a visitar Genoni: l’església, els carrerons, els murals a les parets i, sobretot, l’antico convento, que és on pròpiament es fa la trobada i les diferents actuacions. Envolta el poble un paisatge eixut de ple estiu: la giara, on els cavallini, que són l’orgull del poble, pasturen parsiomoniosament.
La primera tarda, el programa ja és atapeït, i comença amb un concert de música sarda a càrrec d’Ignazio Cadeddu, un gran guitarrista que, amb la seva música, ja ens endinsa una mica dintre l’atmosfera inconfusible de Sardenya i de la seva gent. Segueix un concert de cants religiosos corsos del grup U Ponticellu, les noies de Còrsega. Mai no havíem sentit res de semblant. Tenen una potència tal, i juguen tant amb les diferents veus (uns baixos inabastables, sobretot!) que ens fa la sensació que estem escoltant deu o dotze persones amb acompanyament musical; i només són quatre, cantant a capella! Ens expliquen que aquests grups són generalment d’homes; elles en són, doncs, una bellíssima excepció.
A les vuit del vespre comença la xerrada històrica (en italià) del català Jordi Saumell: parla de la història que ens uneix i que també ens separa, perquè la invasió de Sardenya per part dels catalans no va ser precisament pacífica, i ho explica molt clar. La xerrada es va alternant amb cançons tradicionals catalanes a càrrec d’Isabel Iborra, també a capella; això impregna l’acte d’un simbolisme reparador: les cançons contra la guerra, el que ens uneix contra el que ens separa...La veu clara i potent de la Isabel passa les pàgines d’una història sovint cruenta que Jordi Saumell s’encarrega d’explicar.
I ve l’hora del recital Terre Sorelle, és a dir, Terres Germanes, de Gisella Vacca, acompanyada a la guitarra per Marco Lutzu: un devessall de poesia i música, un agermanament de llengües (canta en sard però també en català, castellà i cors, i recita una de les meves “Flors” i un poema de Josep Riera). Una veu que juga i canta i plora i riu: la Gisella, única!
19 d’agost de 2010
Comença la tarda amb una trobada per parlar del meu llibre de prosa poètica “Flors”. La Gisella presenta l’acte i va traduint les introduccions que faig a cada escrit, i que després recita Francesc Arnau, d’una manera molt pausada i entenedora, per tal que també el públic de Sardenya pugui anar seguint, almenys, les idees principals, la qual cosa sembla que s’aconsegueix plenament.
Seguidament hi ha l’actuació del Coro Santa Barbara, els nostres amics i amigues de Genoni, dirigits per la infatigable Gisella, i que inclouen dues cançons catalanes en el seu repertori. Sentir-los cantar “Rossinyol que vas a França” i “La dama d’Aragó” ens fa pessigolles al cor!
Després hi ha una xerrada de Marco Lutzu, que no només és guitarrista, sinó sobretot etnomusicòleg. Ens parla de les semblances entre alguns gèneres musicals sards i els de les terres germanes, per exemple els Goigs catalans i els Gosos sards , i fa una repassada històrica de les “músiques germanes”.
I arriba l’hora de l’actuació d’Aina Núñez, ja entrat el capvespre. Veure els braços nus de l’Aina dibuixant la música, tot el cos que es vincla com un arbre amb la brisa d’un cant antic, fa descobrir ( i redescobrir) el flamenc....
I tanca el dia, ja ben fosc, l’esperat concert “Pell i paraula” a càrrec de VICUS, el grup de Vic que ha posat música a la poesia inigualable de Josep Riera. Entre la nostàlgia i la tendresa; entre la tristesa i l’alegria i un humor molt fi, el Josep Maria, el Lluís, el Miquel i el Josep trenen paraula i música des de molt endins, amb el contrapunt de les recitacions de la Irene, la Carla, l’Andreu i l’Abel del teatre Palangana, unes veus joves i colpidores damunt uns versos que, de tan fondos, ens semblen antics.
20 d’agost de 2010
I ve que tot s’acaba. Els nostres amics sards ens porten, durant el matí, a veure les restes arqueològiques dels “nuraghi” de Barumini, senzillament impressionants.
I comencem la tarda amb una trobada de poetes: la poetessa sarda Anna Cristina Serra, (el cognom diu prou de la nostra història comuna!) i els lluçanesos Josep Riera i jo mateixa. Parlem sobretot de les dificultats d’aprendre el català i el sard, com a llengües germanes que han estat igualment oprimides. La poetessa sarda recita alguns dels seus poemes, molt sentits pel públic local, i els joves del teatre Palangana reciten admirablement alguns poemes de Josep Riera i algunes de les meves proses poètiques.
Les nostres amigues corses, aquesta darrera tarda, ens obsequien amb un recital de música profana, impressionant i divertit, si és que això és una manera d’explicar-se.
L’historiador Jordi Saumell i Isabel Iborra reediten una nova edició alternada de xerrada històrica i de cançons tradicionals catalanes, aquesta vegada amb el títol de “El treball ens un uneix”, que també és el tema de les cançons.
I clouen el dia la dansa de l’Aina, el cant de la Gisella i la guitarra d’Enrico Piredda, amb la mestria i l’emoció de cloure, esperem que provisionalment, la trobada inoblidable de les terres germanes.
I és que, com diu la Gisella, “Els viatges són indispensables, inclosa la fantasia. Les destinacions sempre són dues, almenys: l’ànima del viatjador i la del poble acollidor. Però sovint, increïblement, el viatge més important és aquell que la gent emprèn cap a nosaltres, portant dons que a l’Illa estimem bescanviar. Si els dons son Música i Poesia, tindrem aquestes riqueses per a tota la vida, com el més preuat dels tresors.”
Ara només falta poder acollir a Catalunya, també nosaltres, el tresor del viatge d’ells cap aquí....
Els dies 18 a 20 d’agost d’enguany el grup musical vigatà V.I.C.U.S., juntament amb en Josep Riera, poeta d’Oristà, Roser Iborra, escriptora d’Alpens, Isabel Iborra, cantadora d’Alpens, i Jordi Saumell, historiador de Copons, van ser la representació catalana al Festival “ Terre Sorelle – Terres Germanes “ que va tenir lloc a l’illa de Sardenya, al poblet de Genoni.
Participaven també al festival “U Ponticellu” un grup vocal de l’illa de Còrsega, Aina Nuñez, bailaora de flamenc i, representant l’illa i la cultura sarda, la poetessa Anna Cristina Serra, el cor Santa Bàrbara de Genoni, els guitarristes Ignazio Cadeddu, Enrico Piredda i Marco Lutzu i la cantant d’esplèndida veu, Gisella Vacca, directora artística i “Alma Màter” de l’event.
Tres dies estrenyent vincles i compartint realitats artístiques i culturals. Cal destacar la generosa hospitalitat dels habitants de Genoni, que ha contribuït en gran manera a fer d’aquest festival una meravellosa trobada, impossible d’oblidar pel seu alt contingut humà.
“Els VICUS” estem molt contents d’haver ofert les nostres cançons al costat de veus i guitarres d’un alt nivell artístic. L’actuació del nostre grup va consistir en la presentació completa del disc Pell i Paraula sobre els poemes d’en Josep Riera. Irene Solà, Carla Febrer, Andreu Minoves i Abel Miró, membres del grup de teatre La Palangana, anaven recitant uns curts poemes entre cançó i cançó. L’atenció del públic, malgrat la dificultat per entendre els textos, era màxima, i les ovacions molt sentides i emocionades, de les que arriben al cor. Podem parlar d’un concert que va sortir rodó, on tothom va posar el millor que duia a dins.
V.I.C.U.S. també vàrem col·laborar amb la xerrada poètica acompanyant a les veus dels poetes amb música de guitarres. A destacar El Rossinyol que gairebé va esdevenir un himne.
No podem tancar aquesta petita crònica sense esmentar el nostre agraïment a l’ajuntament de Genoni i al seu síndico, Roberto Soddu, així com a Gisella, l’àngel de Terres Germanes.
Si teniu la sort que, a Sardenya, us vinguin a esperar els amics i les amigues de Genoni, just quan el vostre avió ha aterrat com un gran ocell cansat...llavors, esteu a punt de compartir una terra i una gent que mai més no se us esborraran de la memòria.
Perquè, a Sardenya, la generositat es diu Giovanni, Giorgio, Salvatore, Aldo, Roberto, Otto; es diu Gisella, Jesuina, Rita, Ines, Franca, Claudia, Maria Pia...
Quan hi heu estat, i la música s'ha barrejat amb la poesia i la dansa que surt del cor; quan heu compartit la seva taula generosa i les anades amunt i avall de la "giara", on els "cavallini" pasturen lentament el temps...ja esteu tocats del perfum lleu de les flors d'acollida.
I, quan torneu a casa, semblarà que no ha passat res. Només que l'enyorament de la gent senzilla se us adormirà cada nit al clot tebi del coixí.
Però, quan la primavera esclati, després de totes les neus, les flors d'acollida, de color de mirall, minúscules i fràgils, faran una dringadissa inconfusible i us floriran a l'ampit de les finestres i al cancell de les portes, que quedaran per sempre obertes, bo i esperant l'arribada de la bona gent de les terres germanes. http://www.vilaweb.cat/noticia/3765110/llucanes-sardenya-terres-germanes.html
Del 18 al 20 d'agost, festival poeticomusical a la localitat sarda de Genoni
Un festival poeticomusical que se celebra a la localitat sarda de Genoni, entre el 18 i el 20 d'agost, acollirà diferents propostes lluçaneses de la mà de la cantant, actriu i creadora Gisella Vacca.
- Està plovent molt, iaia! - Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí. - Però els trons em fan por... - Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"! - No sabia dir llampec? - No, encara no. - Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca. - ... - Saps per què veiem abans la llum i després el tro? - No. - Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola? - No. - Ai, aquests mestres... - La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec. - Deus voler dir entre llampec i tro. - Un, dos, tres, quatre, cinc... - És que són tan seguits que fa de mal comptar... - Vull anar amb la mama. - Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens... - Que no. - Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui! - Ja no plou tant. - El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes? - Zzzzzzz. - Bona nit, preciosa.
Es pot posar paraules a la música, però...la música es pot dir amb paraules? Em penso que no. Als qui en som només oïdors ens queda amarada a la pell com una pluja de primavera, ancorada en un raconet de la memòria, dissolta a la saliva com un sucre molt fi.
I no sabria com més dir-ho. Sopar, cançons i fresca de la nit fins a les quatre de la matinada, abraçades i records de la mare Pepeta, cantadora, a qui es va retre un homenatge ben merescut i emotiu, dins de la dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà, aquest passat dissabte 3 de juliol.
Des d'aquí vull agrair-ho a tothom qui ho va fer possible, amb una sinceritat i un sentit de país que no sap de constitucions ni de roïneses. Va ser inoblidable.
Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:
. A les 6 de la tarda, taller de cançons. . A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02). . A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora). . Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.
(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).
Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.
Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.
Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.
No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.
Que en gaudiu per molts anys!
Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes Disset de juny de 2010
Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!
I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...
Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...
I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.
El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.
I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.
La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...
I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.
I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...
Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.
La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...
Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.
No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.
Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.
Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.
Primavera i tardor: adolescències.
Estiu i hivern: madureses.
Som nous, som vells.
Acabem de néixer i ja tenim mil anys.
Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.
Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.
Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.
