Ha arribat el fred

Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.

PAISATGE HUMÀ

El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.

A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.

Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...

Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.

Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.

Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.

Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.

Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.

"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.

Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.

Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.

Baixo. Cau el vent.

Consellera Tura, prou!

Impressionant, l'article de Joan Tardà sobre Amadeu Casellas. El subscric totalment. En uns moments en què la classe política viu les hores més baixes, persones com Joan Tardà són l'excepció que confirma la regla.



El seu sofriment esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva

L'agost de 2008 els diputats d'Esquerra vam rebre correus en què se'ns feia avinent el cas d'Amadeu Casellas, ciutadà que protagonitzava una llarga vaga de fam per reclamar la llibertat. Arran, doncs, d'una entrevista immediata amb la consellera Montserrat Tura i el director general Albert Batlle, vaig poder visitar-lo en més d'una ocasió (en els darrers mesos, en canvi, se m'ha denegat sempre) i vaig conèixer l'Amadeu Casellas, ja aleshores convertit en el pres que, malgrat no haver comès mai cap delicte de sang, feia més de vint anys que era a la presó.

Dono fe, perquè, de reunions i entrevistes amb els responsables polítics del govern, n'hem tingut més d'una, que aleshores s'avingué a finalitzar la vaga, a canvi d'establir un pla d'actuació, avalat per Ignasi Garcia Clavel, que durant anys fou el responsable de presons en l'època de CiU i avui dia a la Sindicatura de Greuges, per tal que a la primavera de 2009 obtingués la llibertat. Dono fe que sempre que l'havia visitat a la presó, prèviament, havia parlat amb els responsables del departament i amb el director del centre de Can Brians-2 i que sempre m'havien comunicat que tot plegat anava més que bé. I tothom n'estava satisfet. Dono fe de la ràbia no continguda de comprovar que el mateix dia que la junta d'avaluació havia de signar el document (quina casualitat!) tot se'n va en orris perquè una persona que havia pretès introduir una dosi de droga en una presó testimoniava que l'Amadeu n'era el destinatari. Ni aquests fets implicaven legalment la necessitat d'aturar el procés ni mai se n'havia parlat, tot i que van ocórrer en una presó catalana.

A partir d'aquell moment tot va anar a mal borràs. S'acusà el ciutadà Casellas de fer denúncies calumnioses sobre el comportament d'alguns funcionaris i de la gestió de les presons, i de fer-les públiques amb una clara connotació política. I què? En un estat de dret, qui es consideri calumniat per opinions d'altri ha de recórrer als tribunals, però mai no es poden legitimar altres repressions, sobretot institucionals, endurint-li, fins i tot, el règim d'internament.

Consellera Tura, prou! Cal que ho corregeixi immediatament, tot alliberant Amadeu Casellas. No només per raons humanitàries i per l'autoestima de les nostres institucions, sinó també perquè el sofriment de Casellas (i el que pugui arribar a passar, perquè cent dies de vaga poden ser irreversibles) esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva. És a dir, també per a la dels nostres governants.

(*) Diputat d'ERC al Congrés

Publicat a
El Punt Barcelona 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Barcelonès Nord 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Comarques Gironines 27-10-2009 Pàgina 15
El Punt Maresme 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Penedès 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Vallès 27-10-2009 Pàgina 14

Amadeu Casellas

Com es deixa morir un home o com es mata un home?

Amadeu Casellas: concentració-roda de premsa davant de l'hospital penitenciari de Terrassa.

Queda convocada per al pròxim dissabte dia 17 d'octubre una concentració per la llibertat d'Amadeu Casellas davant de l'Hospital Penitenciari de Terrassa a les 19:00h.

L'Amadeu fa més de 90 dies que està en vaga de fam.

A les 18:15 del mateix dia ens reunirem davant del sindicat (CNT Terrassa) per dirigir-nos conjuntament cap a l'hospital, els qui hi vulguin anar directament poden fer-ho en cotxe o amb la Línea 1 i 11 d'autobusos de Terrassa.

COLOR DE NIT DE VELLUT

Torna Orió, el guerrer de l'hivern, a batallar per les hores perdudes. No saps ben bé si has de tancar o obrir la finestra; fa fred, no en fa?

Sigui com sigui, roden les estrelles, la lluna es torna un formatge encetat, i el pa de la llum s'empassa a la boca de l'horitzó. Caldria res més?

Hauria de poder ser, deixar-se fondre quan la llum es fon, fer-se obscura quan ve la nit, íntima, potser amb el record d'una única fulla transparent, a mig caure, daurada, irrepetible. Potser amb l'alè de la tarda encara tebi al clatell, i la pell d'un pètal de seda al clot de la mà.

Hauria de poder ser.

CARTA OBERTA A AMADEU CASELLAS

Hola, Amadeu:

Quina vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben deliberadament...

Com que sé que et censuren les cartes, aquesta te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.

I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam. Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc dir-te, amic?
Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...

Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.

Companys i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i és inútil no voler-les veure.

Perquè sempre hi haurà un Amadeu disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles, monstruoses com són, essencialment injustes.

COLOR DE TARDOR QUE COMENÇA

Setembre: dies daurats. La llum és manyaga i tèbia. Es despengen, color groc viu, fulles petites d'acàcia, rodones com fanalets. Floreix, blanca, la flor d'olor minúscula de la sajolida, i la de l'heura, tan discreta, estarrufa els estams sense pètals, una mica grocs, quasi verds. Tothom va tan de pressa que ni se n'adona. Però si t'atures veus passar les hores amb una parsimònia endreçada, puntejades d'ocells, gairebé perfectes.

La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.

Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.

Solidaritat amb Amadeu Casellas

¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!

CONCENTRACIONES:
- Domingo 27 Sept. a las 12:00 en la Puerta del Sol.
- Viernes 2 Oct. A las 12:00 en C/ Alcalá, 44. (Sede de la Delegació del Govern de la Generalitat en Madrid).

Amadeu Casellas es un preso anarquista que lleva más de 25 años encarcelado por su participación en decenas de atracos a bancos con los que ayudaba a financiar luchas obreras en los años 70. Al igual que ahora, aquel era un momento de grave crisis económica (es decir, para los y las trabajadoras) y él, como muchas otras personas, vio necesario llevar a cabo acciones como esta para devolver a las trabajadoras y trabajadores lo que el capitalismo les negaba ayudándoles en sus luchas y conflictos. Ha sido siempre una persona comprometida y activa.
Han pasado 11 meses desde que dejó la penúltima huelga de hambre que duró 77 días. Los motivos que le llevaron a ella fueron, en primer lugar, que ya había cumplido el máximo de encarcelamiento establecido legalmente, y en segundo, como denuncia y protesta por la situación en la que se encuentran las personas presas en las cárceles del estado español. La tortura y los malos tratos son una realidad, siendo aplicados por parte de instituciones penitenciarias, bajo la permisividad y complicidad de los juzgados de vigilancia y el cinismo e hipocresía de los políticos.
Cesó la huelga de hambre tras alcanzar un acuerdo con el Sindic de Greuges (defensor del pueblo catalán), en concreto con Ignaci García Clavel, director de Seguridad Pública y Relaciones Sociales. Y también por su salud. Se llegó el compromiso de que se le empezarían a dar permisos tras su recuperación, encaminados en la concesión de un tercer grado (último grado para conseguir la libertad). Tras firmar el programa individual de tratamiento, en el que se contemplaba que podría salir de permisos, Amadeu consideraba que para el 20 de abril debería haber tenido día y hora establecidos. Pero no fue así, por lo que comenzó una nuevo huelga de hambre que sostuvo durante 26 días, pero que tuvo que abandonar por encontrarse demasiado aislado y debilitado físicamente. En el mes de mayo se repite esta misma circunstancia, durando la huelga de hambre y sed 22 días.

Ahora ya son más de 60 días sin ingerir alimento alguno y la salud de Amadeu comienza a deteriorarse seriamente. Ante este ayuno definitivo, instituciones penitenciarias reacciona, en primer instancia endureciendo sus condiciones en prisión (lo regresan a primer grado) y negándole el traslado al hospital. Más tarde, gracias a la presión de su abogado, Amadeu ingresa en el hospital penitenciario de Terrassa. Ante el cansancio por tantos abusos, arbitrariedades y el empeoramiento de su situación de aislamiento, junto a esta huelga de hambre, Amadeu ha iniciado una huelga de sed,A pesar de que “el imperio de la ley” prefiere verle muerto antes que en la calle, Amadeu sigue firme en su decisión “desde dentro es el único medio de lucha que tengo”.

Desde CNT-AIT queremos su inmediata liberación y el final de las Cadenas Perpetuas Encubiertas.
¡Libertad para Amadeu Casellas!¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!¡Abajo los muros de las prisiones!

COLOR D'ESTIU QUE S'ACABA

Des de la casa nova, veig que la llum de l'estiu declina, es fa una mica oblícua, com més fràgil. Al pati, les fulles grogues van apareixent: ara l'una, ara l'altra...

No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.

La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...

Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.

No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.

COLORS D'ESTIU: VERMELL

És el color del mas: vermell diluit d'argila feta paret, rajola i teula, xemeneies com sentinelles de la tarda.

Són les cireres dels pastissos madurats al forn, les flors de nit que dormen els matins, les móres àcides abans del negre dolç.

És el color del desig dels tomàquets encara verds, menuts.

I són d'un vermell encès els crits dels ocells i dels nens petits: l'alegria intocada dels nius.

I és vermell rosat el núvol encès de sol: alba o captard, pregunta.

I és un planeta rogenc qui ens vetlla, cada nit, a tocar de la muntanya.

COLORS D'ESTIU: GROC

Són els albercocs madurs caiguts vora el pou i l'herba cremada dels marges, amb papallones quietes com flors.

Són les flors que es desfan dins la llum, pètals que volen i fruits aglevats que s'insinuen.

És el cansament dels rostolls: palla i terra eixuta, pluja de foc dels migdies, repòs ennuvolat del cel, amb capvespres de camamilla ensucrada.

És el sol que neix, una estesa de mel abans de la calor, amb puputs que s'estarrufen cada dia, a l'alba, vora el mas despert.

DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.

COLORS D'ESTIU: NEGRE

Els negres estiuencs són ombra, record, refugi.

És l'altra cara de la lluna blanca, és el repòs després de la sega, garberes de son d'oblit darrera les parets gruixudes on la calor no arriba.

És fondària de pou i saurins d'aigua oculta; porticons per acotar els grocs incandescents dels migdies, mans brunes damunt els ventres blancs i tebis.

El negre és carícia sense paraules, silenci sense música: partitures foses com mercuri, cal.ligrafies esborrades.

És tempesta que ve del mar, núvols gràvids que es descorden, pluja a semalades damunt la set dels camins.

Però els negres d'estiu són, sobretot, abisme del cel vellutat d'estrelles, brou de planetes i somnis de llet, de lluna, o fosca de nit que irradia lluernes.

COLORS D'ESTIU: VERD

Els verds de l'estiu són madurs, lluents, reposats: aspror adormida de les figueres, vellut apelfat d'ametlles closes, verd enllunat d'oliveres carregades de fruits menuts, encara blancs com flors.

Són colors de migdiada i persiana closa, escalfor i brunzit d'insectes que semblen l'alè dels rellotges de sol, blancs de llum a les parets recremades.

Hi ha el verd encara tendre dels raïms minúsculs, com gotes d'aigua tancades; però també els foscos i madurs: agulles dels pins que fan capçada densa, fulles com farbalans dels albercoquers, amb fruits que sembla que madurin tots alhora, verd-daurats, sorpresos de si mateixos, de ser vius.

Però avui hi ha hagut, sobretot, el verd mòbil d'una serp ondulant damunt l'asfalt negre i calent del migdia. Com un signe d'admiració, un crit escrit de meravella.

Aturem la MAT

La marxa sortirà del passeig de Centelles (Osona) a les 11h del matí, passarà per les torres que estan construint per acabar dinant al tros de bosc arrasat on volen construir la torre 39.


[...]"El que està clar és que si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de lluitar i ens ho hem de creure. Primer de tot, les obres no estan, a nivell general, tan avançades. Queden molts trams per construir, alguns d’ells encara no clars a nivell legal (tot i que no ens hem de refiar de que no ho facin igualment), i després d’això quedaran encara anys en posar-se en funcionament. Que veiem les torres construïdes no ens ha de fer recular, al contrari, ens ha de servir per renovar la nostra ràbia i per decidir, amb l’experiència adquirida, quines tàctiques poden servir. Una de les coses bones de la lluita contra les grans infrastructures és que tant s'hi val on miris, hi ha molta feina a fer. Necessitem de totes les habilitats: de persones que es manifestin, de persones que posin recursos, de persones que sabotegin empreses relacionades amb la MAT, pintades, cartells, xerrades informatives, protestes espontànies... L’únic límit és el que ens posem cadascú de nosaltres."[...]

(Extret d'un tríptic sobre la MAT)

Més arbres caiguts

A Torelló costa, que arribi la primavera. Som la terra dels "nou mesos d'hivern i tres d'infern". Els arbres de fulla caduca, doncs, hi fan una llarga dormida. Quan al Vallès, i més avall, comencen a florir, aquí encara respirem aires de neu molt pròxima, i espiem amb impaciència les branques nues.

Des de la finestra del menjador de casa veia un arbre de l'amor petit. D'aquests que floreixen tard i amb una flor petita i rosada que neix directament del tronc. D'aquests que tenen fulles en forma de cor, i d'aquí els ve el nom.

Aquests any, el "meu" arbre va tenir el temps just de florir. Perquè ja no hi és. Han tallat tots els arbres del carrer de l'estació, i m'imagino que a l'Ajuntament tenen una explicació a punt, però no vull ni saber-la. Suposo que en plantaran de nous, com aquell qui compra unes sabates noves i llença les velles. Jo no ho entenc.

Vas nord enllà, que deia l'Espriu, i veus que deixen créixer els arbres. Aquí, no.

Darrerament, tot al meu voltant, hi ha arbres caiguts. En sabia el nom. En sabia la flor i el fruit. No en sabia els ocells... això encara no, però els podia veure i sentir.

No fa gaire, que una empresa constructora va tallar els dos avets que veia des del terrat de darrera. Fa massa, però, que van prometre que en plantarien de nous, i encara no hi són.

Ara, des de casa, només veig parets.

AMADEU CASELLAS, A 18 DE MAIG DE 2009, ABANDONA DE MOMENT LA VAGA DE FAM.

A Brians, 18 de Maig de 2009.

Des dels murs de la ignominia que s'aixequen sobre aquest indret, vull fer públic, amb el recolzament de tota la C.N.T.-A.I.T. que oficialment des d' avui dilluns 18 de maig he decidit abandonar voluntàriament la vaga de fam que ja durava 26 dies en considerar que, en aquests moments, és preferible que la lluita continuï endavant sense que quedi condicionada a l'estat de la meva salut.

Ara la meva salut és integra, però les intencions dels poderosos són fer-la minvar tant física com psicològicament , aïllant-me no només de l'exterior sinó inclús dins de la pròpia presó. Per tant, he considerat que el millor és parar en aquest moments la vaga de fam i sumar forces en aquesta lluita per la llibertat i la dignitat humana.

GRÀCIES A TOTHOM PER LA SOLIDARITAT I US ANIMO A TOTS A CONTINUAR AMB LA LLUITA PER LA LLIBERTAT DE TOTXS ELS/LES PRES@S I LA DEMOLICIÓ DE TOTES LES PRESONS.

Amadeu Casellas Ramon, juntament amb representants de C.N.T.-A.I.T.
Sant Esteve Sesrovires a 18 de Maig del 2009

COLORS DE PRIMAVERA: COLOR D'OLOR

Quan la primavera esclata de debò, després de les pluges, les flors de les olors, amb pètals d'aire, t'acaronen a cada revolt del camí: olor de mel de les ravenisses blanques, olor groga de llimoners recòndits, olor verda del fonoll tendre, amb gust d'anís.

A les places de les ciutats floreix la flor d'ombra, color d'aigua pressentida amb estams fins de converses tranquil.les, i amb pistils d'embut de vides aquietades.

Però als mercats feiners volen les papallones rosades de l'olor de les maduixes, i les papallones verdes d'olor de menta i julivert.

Hi ha alguna cosa de molt recòndit, en la memòria de les olors intemporals, fràgils de tan antigues. Als mercats del temps, es baraten perfums molt tènues, gairebé extingits: olor de terra humida de les pastanagues amb colors de foc, olor de neu d'acàcies florides i d'essència de saüquer, i l'aroma inconfusible del vellut de les roses, que ens desclou records de quan érem plàncton, mar, petxina, nit, amfibis.

Amadeu Casellas: la mà contra el vidre

Per què l'Amadeu no menja?
Instal·lació informativa al carrer

Conec el pres osonenc Amadeu Casellas, per carta, des de fa molts anys, però només l'he vist una vegada, quan feia poc que havia acabat una vaga de fam de 77 dies, el setembre passat, a la presó de Brians 2, on encara està segrestat. Ara no puc anar-lo a veure, perquè les persones que vam formar part d'aquella visita estem en una llista negra de "no admesos" a partir de l'acusació dels carcellers d'haver fet fotos de la trobada i haver-les difós per internet.

D'aquella visita em van impressionar moltes coses: les filferrades terribles que has de travessar en un pati interior, d'estil autènticament americà, és a dir: com a les presons americanes, només que als Estats Units són visibles des de fora i a Brians 2 no. De l'Amadeu, però, que és de qui vull parlar, em va colpir profundament el seu somriure, franc i obert, impossible d'improvisar, que neix del fons de l'ànima. Un somriure com el seu, al capdavall d'una vaga de fam de 77 dies, només és possible si estàs íntimament convençut de la teva raó i de la seva injustícia. També em va trasbalsar el fet que va parlar més dels altres presos i de les condicions terribles de la presó que no pas d'ell mateix, i va dir que no el farien callar, que continuaria denunciant-ho.

L'Amadeu ha vist morir massa gent, a la presó, i és un testimoni perillós per a un sistema que amaga les pitjors injustícies a base de silenciar els presos, d'aniquilar-los. Amb l'Amadeu, no poden. Però per això mateix li neguen la llibertat.

Durant aquella visita, malgrat tot, el sentiment era d'esperança, de petita victòria. Hi havia unes promeses sobre la taula, de les quals Joan Tardà, el diputat d'ERC, va donar i dóna fe. El que no podíem ni imaginar (parlo per mi) era que serien burlades, com és el cas, i que obligarien l'Amadeu a una altra vaga de fam (que en aquests moments ja fa 23 dies que dura!).

Les conseqüències d'aquesta nova vaga de fam poden ser mortals, més encara perquè no s'ha refet mai del tot de la vaga anterior. A Osona, de moment, sembla que només Josep Comajoan es fa ressò d'aquest fet tan greu, excepció feta d'alguna notícia breu a osona.com.

En la seva darrera carta, del dia 3 de maig, l' Amadeu acaba dient-me: "Rep un forta abraçada. Ànims, salut i força!" I jo, des de la petita llibertat condicional dels qui, al carrer, pensem en les presons com si fossin una realitat virtual, em sento profundament avergonyida. Del meu silenci, de la meva feblesa. De la seva abraçada escrita i del record d'una mà contra el vidre que no vam poder encaixar. Del mur que no vam poder aterrar.

Quinzena de lluita en solidaritat amb Amadeu Casellas, del 15 al 30 de Maig. Creem alarma social!

“…AQUESTA VEGADA NO HI HAURÀ TANTA PRESSIÓ SOCIAL”

Al passat ens van dir “…no és motiu per denegar un permis de sortida el
fet d’estar pendent de sanció…”, altres companyes ja han obtingut permisos
en situacions similars.

“… Aquesta vegada no hi haurà tanta pressió social”, Això diu ara Albert
Battle, Director General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de
Catalunya i un dels màxims responsables de la situació de l’Amadeu
Casellas.

Una altra mentida més que vol retardar encara més la seva llibertat,
aquest cop ens asseguren que quan es solucioni aquesta nova
causa/muntatge (mínim 3 mesos), amb petició fiscal de 8 anys, l’Amadeu
obtindrà els permisos… mentides i més mentides.


Per si això fos poc, amenacen amb querellar-se contra l’Amadeu pels seus
últims comunicats/denúncia mencionant noms de funcionaris.
Una burla més, més mentides i les falses promeses no són suficients, al
seu continu abús de poder ara s’afegeix actitud xulesca.

Mentrestant l’Amadeu segueix lluitant per la seva llibertat, fart de
tantes paraules, aquest cop només s’aturarà davant els fets: la concessió
d’algun permís de sortida, pas previ a la consecució de la llibertat
condicional. El passat any van ser 77 dies en vaga de fam, i encara que
encara no s’ha recuperat del tot, el 20 d’abril va iniciar una nova vaga
de fam.

Amadeu segueix denunciant les injustícies del podrit sistema penitenciari
i lluitant per la seva llibertat… NOSALTRES QUAN?

ACCEPTEM EL REPTE: VOLEN RESPOSTA SOCIAL, ELS LA DONAREM.
CREEM ALARMA SOCIAL, L'AMADEU NO ESTÀ SOL!
LLIBERTAT JA!!!

Convidem, convoquem, animem a:
-Quinzena de lluita per la llibertat de l’Amadeu, que es noti la resposta social: del 15 al 30 de Maig

-Manifestació el dia 30 de maig a les 18h a Plaça Antonio López
(Barcelona. Via Laietana, cantonada Passeig Colón)

http://www.llibertatamadeu.blogspot.com

9 de maig: marxa solidària amb Amadeu Casellas, en vaga de fam des del dia 20 d'abril

Amadeu Casellas altra vegada en vaga de fam. I ara què? (article de Joan Tardà)

Escrivim aquestes ratlles des de la indignació i la ràbia que provoca haver estat assabentats que el ciutadà Amadeu Casellas (més de 22 anys empresonat) hagi hagut d’optar altra vegada per declarar-se en vaga de fam per reclamar poder posar fi a tants anys de presó i poder normalitzar la vida. Com recordareu (podeu consultar altres entrades del bloc corresponents als mesos d’agost i setembre de l’any passat), Amadeu Casellas va protagonitzar una vaga de fam que s’allargà fins a 77 dies i que va cloure el 5 de setembre arran d’haver aconseguit un acord (amb la supervisió i aval del Síndic de Greuges) amb l’administració penitenciària perquè al cap d’uns mesos pogués tenir accés a un Programa Individual de Tractament, via a través de la qual podria tenir dret a gaudir de permisos, poder treballar i fer efectiva la llibertat condicional.

Dono fe que en totes les ocasions que l’he visitat a la presó he trobat una persona convençuda que era a les portes d’acabar amb el calvari de tants anys d’empresonament, atenent al compliment fil per randa de tot allò que havia estat tractat amb l’administració catalana. D’igual manera, puc confessar que en totes les ocasions que n’he parlat amb la Direcció General i amb el director de la presó de Can Brians 2 se m’ha fet partícip del bon comportament de l’intern i del compliment del full de ruta traçat. Dit ras i curt, res feia preveure que el pla havia de descarrilar. Visites i entrevistes que, d’altra banda, mai no vam fer públiques per no ser objecte de cap mena d’acusació malintencionada d’intent de manipulació o interès polític.

Es per això que ha estat sorprenent assabentar-nos que, tot i que la Junta de Tractament va adoptar l’acord favorable en aquest mes d’abril, tal com havia estat compromès si tot anava bé, a fi i efecte que el jutjat de vigilància penitenciària reblés el clau, a última hora la decisió ha estat rectificada en coincidir amb l’aparició d’una causa pendent a través de la qual se li atribueix haver induït a una persona a introduir droga al centre penitenciari.

Resulta certament difícil d’entendre i és del tot increïble que, atenent a la singularitat del cas i a les hores esmerçades en converses, se’ns hagi amagat l’existència dels suposats fets que donaren lloc a aquesta instrucció, d’igual manera que se’ns fa difícil de pair les coincidències en el temps. Es per això que hem tramès a la Conselleria de Justícia de la Generalitat una sol·licitud d’entrevista urgent per tal d’interessar-nos per l’afer i demanar, alhora, poder visitar-lo a la presó.

COLORS DE PRIMAVERA: VERMELL

El vermell dels gallerets s'obre com un somriure, però també és una ferida, un record de mortalitat. Tot està bé: la carícia dels pètals i el polsim dels estams negres; la flor i el fruit, les llavors menudes. La roda gira.

Neden peixos sense memòria als mars domèstics. Peixos com pètals de rosa sanguina, que viuen cada volta com si fos la primera, i cada instant com si comencés l'univers...

No provis d'endur-te els gallerets a casa, ni vulguis aturar l'aigua. No pots.

Sigues mirada efímera damunt la flor que s'esfulla, rosella que vola, rosa de foc, papallona quieta.

Sigues l'olor del vent. Atura el mot, i escolta.

Amadeu Casellas ha començat una altra vaga de fam

Informació sobre la vaga de fam

COLORS DE PRIMAVERA: BLAU

Una vegada era i no era el blau. El podies veure a la mar arrissada, els dies de sol; però en fugia els dies grisos. El blau era i no era al cel, i a vegades floria als marges més ombrius: violetes, herba fetgera; i als prats més alts: gencianes d'un blau feridor, com joies, com sospirs, com instants inabastables.

A vegades era una guspira als arbres: un gaig agafat al vol, o potser un altre ocell ignorat. I segurament també eren blaves les bombolles d'aigua a la font (abans) : blau, blau, bleu, blue...

Segurament, els pensaments encara són blaus (i no només les flors). I són blaus els forats negres, i els gats de mal auguri, i és blau l'espai lent de la matèria i és blava la matèria ràpida de l'espai.

En definitiva: no és que el temps sigui blau. El blau és el temps.

Ploren clepsidres.

COLORS DE PRIMAVERA: GROC

Els grocs de primavera són esquitxos de llum: espurnes escampades de pixallits, narcisos extasiats amb la pròpia olor i emmirallats a l'aigua dels bassals, pensaments ardents i sols dibuixats a les llibretes de les nenes, dels nens.

És el color de la mel del dia que s'allarga, la flor dolça de les argelagues que amaguen les punxes, de la ginesta enamorada, de les flors sense nom a les esquerdes de la roca i a les engrunes de terra de les codines.

És l'instant fugisser d'un ocell només pressentit. És la papallona que s'aquieta i es torna flor; és la flor que vola i la vessant d'or massís d'una muntanya enjoiada.

És el color dels llums encesos a les finestres del captard, i és el tall de llimona de la lluna que creix.

Quan la tarda cau, els cavalls grocs de la posta galopen núvols, espolsen crineres de pluja.

S'estimba el dia ple, i encara no en teníem prou.

Buscarem flors de foc a la pell amiga.

COLORS DE PRIMAVERA: VERD

No hi ha res com els verds que comencen: tendres, comestibles, suaus, de vellut. Els qui som de terra endins, tan lluny del mar, desconfiem dels blaus volàtils del cel, dels blaus canviants de l'aigua, i ens asserenem amb l'estesa de camps verds, els marges que reviuen de falgueres arrissades, els esquitxos de flors entre l'herba i la molsa.

Som tan lluny del mar, de fet, que confonem els rems amb pales d'enfornar el pa, i tenim les petxines fossilitzades a les ferides de la marga grisa que s'engruna.

Però, malgrat la letàrgia llarguíssima del fred, els verds fan camí: esclaten els borrons inflats dels castanyers amb una força impensada, floreixen els borrons negres dels freixes i torna l'escuma verda i rosada dels pollancres nous. Reverdeixen els brots petits arran de terra, i torna l'enigma dels gallerets tancats.

El temps de l'hivern, com un caramell de glaç, es desfà lentament: minuts com caramels d'aigua que omplen i buiden sallents i el miratge pregon dels gorgs amb color de fondària.

Som tan lluny del mar que en tenim un enyor una mica aspre: som de muntanya, cantelluts, inquiets i una mica esquius, com els isards amb ulls de color de fulla que fugen pel rocam amb líquens grocs sense remor, sense records, sense petjades.

No ho diré

No ho diré, perquè no es pot dir, i si ho dius et fan un judici per amenaces; però la Fiscalia Provincial de Barcelona (malgrat haver arxivat provisionalment la proposta de querella contra Josep Anglada, de la PxC, per haver qualificat de "xusma" els immigrants, que jo també vaig signar), reconeix que “Las expresiones expuestas, (...) tienen un caràcter despectivo y son reprochables desde un punto de vista ético por su caràcter racista y xenófobo”

No ho diré, perquè no es pot dir, i si ho dius et fan un judici per amenaces; però la Fiscalia Provincial de Barcelona també diu que "se ha comprobado que el denunciado efectivamente hizo dichas manifestaciones, reconocidas por él mismo en su declaración en calidad de imputado".


No ho diré, perquè no es pot dir, i si ho dius et fan un judici per amenaces; però la Fiscalia Provincial de Barcelona també adverteix que "si se constatase su reiteración pudieran reabrirse las actuaciones para su posible calificación como actos de provocación al odio, la violencia o la discriminación del artículo 510 del código penal."

No ho diré, perquè no es pot dir, i si ho dius et fan un judici per amenaces; però qualsevol pot rastrejar un buscador d'internet i concloure que la reiteració és provada.

Per tant, i encara que no es pugui dir, vull expressar des d'aquí la total coincidència de les meves opinions sobre aquest tema amb les expressades darrerament per Francesc Arnau, per Felip Vidal, per Iñaki Escudero i per Josep Comajoan.

EL CONSELL COMARCAL D’OSONA DEMANA UN PROJECTE DIMENSIONAT PER A LA CALEFACCIÓ DE SANT PERE DE TORELLÓ

La Plataforma Antiincineradora Vall del Ges valora molt positivament la ratificació del Consell Comarcal d’Osona de la moció que va aprovar el 2004 respecte al projecte de tèrmica de Sant Pere de Torelló, i que ara trasllada al 2009, davant el nou projecte. La Plataforma valora molt positivament que l’aprovació d’aquesta moció hagi estat per una ampla majoria i amb els dos únics vots en contra dels consellers d’ICV, un dels quals és a la vegada el regidor de Sant Pere de Torelló encarregat de la tèrmica. La Plataforma valora que el Consell hagi tingut en compte les al·legacions al projecte que havien presentat la resta d’ajuntaments de la vall del Ges i que anaven en el mateix sentit, així com les de més de cinquanta entitats de la vall ( 52 de peticions al Consell Comarcal i 60 entitats al·legant al projecte) i les quasi dues mil signatures (1904) que han fet el mateix durant els darrers mesos. La Plataforma valora especialment que el Consell Comarcal demani a la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge “que les empreses que han presentat el nou projecte en presentin un de nou, dimensionat per a garantir l’aigua calenta i el servei de calefacció als habitatges de Sant Pere” així com que torni a demanar “que es garanteixi que, a la instal·lació tèrmica que es projecta a Sant Pere s’utilitzi exclusivament biomassa forestal”, ben lluny de l’enorme tèrmica productora d’electricitat que es vol implantar i que està pendent de llicència ambiental en aquets moments.

Amb aquesta moció que acaba d’aprovar el ple del Consell Comarcal d’Osona, comprovem un cop més que la societat civil i la classe política de la comarca continuen posicionat-se i rebutjant el projecte sobredimensionat actual d’instal·lació tèrmica a Sant Pere de Torelló, com ja ha vingut fent durant aquests darrers vuit anys.

Esperem que, finalment, l’ajuntament de Sant Pere de Torelló i les empreses recapacitin i finalment escoltin la llarga reclamació popular en benefici de la salut i qualitat de vida de les persones de la comarca.

Plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges
www.valldelges.net

APUNTS SOBRE L’ARXIU PER LA FISCALIA DE BARCELONA DE LA PROPOSTA DE QUERELLA CRIMINAL CONTRA L’ANGLADA

L’escrit de la fiscalia acordant l’arxiu de la querella falta a la veritat quan parla de denúncia formulada per Francesc Arnau i Arias contra Josep Anglada i Rius.

Aquesta denúncia a la fiscalia va ser firmada per moltes altres persones a més de Francesc Arnau i Arias, entre elles jo, a les quals la fiscalia ignora com a denunciants.

Aquesta omissió és interessada o, com a mínim imprudent, quan s’observa la forma en què els mitjans expliquen la noticia “denúncia que va presentar al seu día l’advocat Francesc Arnau” (Osona.com).

No es tracta d’una croada personal de Francesc Arnau contra l’Anglada com pretenen transmetre tant els mitjans de comunicació (excepció feta de El 9Nou) com la Fiscalia. És una qüestió d’interès públic i, com a tal, moltes més persones s’han interessat i han firmat la denúncia per tal que la fiscalia, dins de la seva responsabilitat, es querellés contra l’Anglada en defensa, precisament, de l’esmentat interès públic.

La fiscalia afirma que les expressions proferides per l’Anglada en el congrés de Plataforma x Catalunya del passat novembre del 2008 i denunciades “si bé tenen un caràcter despectiu i són reprovables des d’un punt de vista ètic pel seu caràcter racista i xenòfob...”. “...no abasteixen els límits d’una conducta mereixedora de sanció penal, vistes les disculpes ofertes pel denunciat i tenint molt en compte que fins al moment són puntuals i aillades”.

Com s’atreveix la fiscalia a parlar d’expressions aïllades? És coneguda per tothom la trajectòria feixista i racista de l’Anglada i, no parlem només dels discursos que realitzava com a militant de la formació Fuerza Nueva, ja com a fundador i líder de Plataforma x Catalunya ha realitzat declaracions promovent el racisme i la xenofòbia en diverses ocasions i repetidament en el temps. Qalsevol persona que escrigui el seu nom en un buscador d’informació d’internet pot veure i sentir aquestes declaracions.

D’altra banda, no es tracta d’un delicte contra l’honor el perjudici del qual podria ser reparat per unes disculpes públiques, sinó d’un delicte contra els drets fonamentals en què el perjudici que es crea (animar a la població al racisme i l’odi contra determinats grups socials amb qui conviuen) no es repara amb unes disculpes.

Per cert, aquestes disculpes de les que parla la fiscalia quan i on es van realitzar? Perquè públicament no s’han realitzat.

Suposem que, en cas d’existir, aquestes disculpes han estat presentades per l’Anglada davant de la fiscalia en la seva declaració com a imputat.

Sí, la fiscalia afirma que les expressions de l’Anglada denunciades van ser “reconegudes per ell mateix en la seva declaració en qualitat d’imputat prestada davant d’aquesta Fiscalia”.

Que la fiscalia no hagi enviat a les persones que li varen presentar la denúncia una còpia de la declaració de l’Anglada com a imputat és un menyspreu cap a elles. Si en una mostra de deferència ens envia còpia de la declaració de l’Anglada estarem en condicions de comprovar si l’Anglada s’ha disculpat per les seves expressions i de quina manera.

Aquestes disculpes haurien de ser públiques i això vol dir que han de ser realitzades en unes declaracions fetes de cara a la població d’aquest país i, especialment, de cara a la població de Vic davant de la qual l’Anglada va promoure l’odi racial –no davant de la fiscalia a porta tancada-.

En tot cas, ja hem dit que la gravetat de les conseqüències que té animar la població a l’odi racial fa que unes disculpes públiques siguin insufucients per no perseguir penalment aquestes conductes. L’odi ja està incentivat i el mal ja està fet, i no oblidem que estem parlant d’un polític amb representació als ajuntaments d’aquest país.

A qualsevol militant de l’esquerra abertzale d’Euskal Herria per realitzar unes declaracions sobre el conflicte que es manté entre els Estats francès i espanyol amb el seu poble des del seu punt de vista polític, se’l dentindria i empresonaria exigint-li no ja unes disculpes públiques per les seves declaracions, sinó un arrepentiment públic.

Però bé, ja sabem per a quins objectius treballa la fiscalia i per a quins fins lluita el moviment abertzale basc.

Així que “gora Euskal Herria!”, “euskal presoak, euskal herrira!” i “Anglada a l’Audiència Nacional!”

Felip Vidal Combalia
(advocat)

Anglada, racista

Poca broma. Qui diu això és la mateixa Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el document en què, de moment, arxiva la proposta de querella que una vintena de ciutadans i ciutadanes d'Osona vam impulsar per denunciar, entre altres coses, la qualificació de "xusma" en relació al col.lectiu immigrant, que Anglada va repetir fins a quatre vegades, cridant, durant el darrer congrés del seu partit, PxC.

Anglada havia dit que es querellaria contra qualsevol que el titllés racista: ja sap contra qui s'ha de querellar, doncs.

De totes maneres , aquesta resolució de la Fiscalia es queda curta, molt curta. Dir que les declaracions d'Anglada són "racistes, però no punibles" és un autèntic despropòsit, perquè el senyor fiscal no pot actuar amb condescendència, no pot dir que el que és negre és blanc; la llei és la llei, i la llei castiga el racisme.

Tampoc no pot dir que només actuarà si Anglada reitera aquestes declaracions racistes: si no fa res més! Segons l'article "Anglada i la llei de partits", de Josep Comajoan, publicat a "El 9 nou" de divendres passat, 27 de març de 2009, i publicat també al seu bloc "A corre cuita", Anglada" ja havia qualificat els immigrants de"xusma" en un ple de l'Ajuntament de Vic, i per tant "deu constar en acta" i a més "ho repeteix sempre que pot". Per tant, senyor fiscal, la reiteració està més que provada i no es tracta, òbviament, d'expressions "puntuals i aïllades".

El senyor fiscal actua amb Anglada com un mestre d'escola benvolent (amb perdó del col.lectiu), el renya sense gaire convicció (amb por, potser?), sembla que digui: "no siguis dolentot, no hi tornis més".

Però el que està en joc, senyor fiscal, no és poca cosa. Amb el seu arxiu (provisional, perquè per descomptat nosaltres, la gent antifeixista, no permetrem que aquest arxiu sigui definitiu) està engreixant la bèstia negra del racisme, està posant en perill un dels béns que justament hauria de defensar: la convivència, la dignitat humana. La persona o el partit que atempti contra aquest dret elemental de la ciutadania no pot ser perdonada ni excusada.

Francesc Arnau Arias
(advocat)
Vic, trenta de març de dos mil nou

Menorca és tan bonica que fa mal

No havia estat mai a Menorca. És tan bonica que fa mal...

M'explico. No només és bonica per la llum del mar que il.lumina, de lluny o de prop, cada turó; no només per les flors grogues que, aquests dies, subratllen cada matoll; no només per les parets blanques, i el cel tan blau, tot acabat de rentar, i les tanques de fusta, i les vaques lentes, i cada platja i cada espadat...No només per tot això, i més. Però Menorca és, sobretot, la seva gent.

Només arribar i preguntar per l'autobús des de l'aeroport, les persones a qui preguntava em prenien al seu "cotxo" amb total confiança. I això no s'ha desmentit al llag dels dies. Cada conductor d'autobús t'explica per on passes, i on pots anar, i com. Sense que ni ho hagis de preguntar. Suposo que ara encara poden, hi ha poca feina, tot és a la mesura humana: les distàncies, que sempre són petites, les hores que roden com gats indolents sota el sol de primavera.

L'altre dia anava a Fornells. L'autobús anava ple de gent que va baixar, tota, a un hotel. Em vaig quedar sola a l'autobús amb el conductor, i vam fer una marrada estranya, anàvem just en direcció contrària. I li vaig preguntar per què.

Va ser com obrir una gran ferida. Perquè el conductor ja no va parar de parlar. Sí, l'autobús fa un camí estrany, perquè de fet l'han posat per als hotels i els turistes, no per a la gent del poble. Sí, no pateixi, arribarem a Fornells, un poble d'uns tres o quatre-cents habitants que sembla que hagi crescut, però no. Tot són segones residències, cases tancades. Mentrestant, la gent jove no pot pagar un habitatge. És el poble més car de l'estat. I encara, miri, la gent resisteix, han salvat "s'altra banda" del port, veu que només hi ha muntanya? Entre dotze terratinents, tenen la meitat de l' illa. Són els descendents dels nobles que encara per Sant Joan munten els cavalls i es fan aclamar per la multitud, pels pagesos als quals exploten: cada pagès ha de pagar la meitat sencera de la collita al seu "senyor". Sí, senyora, medieval, això és medieval...

De tornada, el conductor sembla un altre. Ara hi ha més gent, a l'autobús. Menja xiclet i no diu res, intueixo que ja porta posada la careta de l'estiu, aquella que ve a dir: "Tant me feu, els turistes, tant me feu. Treballo i prou. Si tampoc no voleu saber res..."

Baixo una mica avergonyida. Bona tarda, senyora, bona tarda. Que ho passi bé.

COLORS DE PRIMAVERA: GRIS

Encara no és primavera. L'aire de seda diu que sí, la tebiesa del sol també.

Però les branques dels arbres encara són grises, rentades per l'aigua i el vent; gairebé emblanquides. S'hi endevinen borrons plens de fulles futures, hi esclaten flors que volen tot seguit, com papallones efímeres.

La sorra de la platja solitària té un gris apelfat, suau com una faldilla gastada. Gris perla, blanc de petxina.

I el mar és verd, i blau, i de color de núvol. El temps deu ser un núvol que passa, el sol ben blanc que juga a transparències, la tebiesa i el fred, l'esgarrifança.

El temps deu ser l'onada que torna, les algues eixutes, les algues molles.

Al capdavall de la cala, el pany de mar s'estreny: els ulls m'enganyen. La paret del mar dibuixa un interrogant entre les roques, per què?

Perquè sí, diu el vent, esbarriador de núvols.

Perquè sí, diu el cel, blau dessota el blanc que corre.

Perquè estem vius.

Ara el sol escalfa decidit, desfà la crosta de sorra molla dels peus, la crosta d'hivern del cor.

Lladra un gos, crida una gavina.

(Si no podeu engrandir el text, proveu-ho aquí)

SUSPÈS EL JUDICI LABORAL D'AMADEU CASELLAS CONTRA EL CIRE

Aquest dimarts, 3 de març, estava convocada una concentració davant el jutjat social de Ronda St.Pere per recolzar a Amadeu Casellas en les seves reivindicacions laborals des de dins de la presó. Una cinquantena de persones estaven concentrades amb diverses pancartes al carrer del jutjat mentre d'altres esperaven a l'interior de l'edifici per entrar al judici. Era important la presència de persones del grup de recolzament ja que el judici es volia fer a través d'una videoconferència. El jutge ha al·legat que "per motius de seguretat" l'Amadeu no podia sortir ni assistir al seu propi judici, encara que ell és el denunciant.

A l'interior de la presó, Amadeu va treballar com a paleta oficial de primera contractat pel CIRE. Aquest organisme és el que controla tots els llocs de treball dels presos, als que utilitza per explotar i treure el màxim rendiment. En aquest cas, a l'Amadeu només li pagaven 72 euros al mes per la meitat de la jornada, sense seguretat social i vulnerant les mesures de seguretat necessàries per la seva tasca. La seva reivindicació no és un cas aïllat, ja que molts presos es troben en aquestes condicions i si la sentència fos favorable podria crear jurisprudència. No és fàcil pels presos defensar els seus drets laborals, i més quan la empresa que els explota és la mateixa en qualsevol lloc de treball que puguin tenir a la presó.

Finalment no s'ha celebrat el judici perquè, segons el jutjat, la videoconferència no s'ha pogut realitzar per motius tècnics, encara que la pressió de la concentració i de la gent que volia entrar a la sala, potser ha fet que escollissin una altra data. Segons l'advocat de l'Amadeu, ell hauria de tenir dret a estar present al judici, perquè per videoconferència no es pot defensar en les mateixes condicions. Per això es convoca de nou a totes les persones solidàries que acudeixin al mateix lloc el divendres 13 de Març a les 9.30h. ( Ronda St.Pere, 41 2ª planta).

Han passat alguns mesos des de la llarga vaga de fam que aquest pres va mantindre per exigir la seva llibertat, que legalment ja li pertanyia. Van ser moments de tensió tant per Amadeu com pels seus grups de recolzament, que van multiplicar la seva resposta social amb concentracions i accions internacionalment. Després d'aquests fets, l'Amadeu espera amb impaciència que passi el temps que li van prometre avanç de la seva llibertat. Recordem que les promeses que li van fer van ser verbals i que ara més que mai és necessària la solidaritat, ja que l'Amadeu ha anunciat ja que si no surt en llibertat tornarà a la vaga de fam, i posa com a data límit el 25 de Març per que es materialitzin els primers permisos.

Pel pròxim judici, i amb el temps que hi ha de marge, es vol aconseguir que l'Amadeu estigui present, encara que està previst que es realitzi amb videoconferència i per això és necessari el recolzament a dins de la sala. Encara que l'Amadeu guanyi el judici i no hagi d'enfrontar-se de nou amb el CIRE, milers de presos segueixen patint situacions semblants d'explotació, per això és important guanyar la batalla al silenci.

Concentració DEMÀ dimarts 3 de març en solidaritat amb Amadeu Casellas!

Queda menys d’un mes per l' hora de la veritat. Un mes per la data en què acaba el contracte que va firmar el nostre company Amadeu Casellas amb la Institució Carcerària el passat mes de novembre, com a resultat de la lluita que es va portar a terme a l’estiu. En acabar aquest contracte suposadament han de començar a donar els permisos, encaminats a aconseguir el tercer grau. Per tant, serà en breu quant sapiguem si realment es compleixen les promeses, o si tot ha estat sobre paper mullat.

En aquests mesos d’espera, l'Amadeu no ha deixat de denunciar la seva situació i la dels seus companys de captiveri. Es per això que ha rebut diverses visites de diferents persones de la presó, intentant que abandonés la seva actitud contestatària cap a l’exterior. Han intentat pressionar, fer xantatge, provocar, intimidar, pero no ho han aconseguit. En l’última ocasió, la setmana pasada, va anar a veure’l el director de Brians 2, un de serveis jurídics de la Generalitat (¿!) i un altre parell d’individus. Aquest cop van anar més seriosament, instant-lo a deixar de publicar comunicats pel seu propi bé.

Com imaginareu, l'Amadeu no es va deixar intimidar, aquí us reproduïm el seu últim comunicat. Convoca la gent solidària a acompanyar-lo el seu primer dia que sortirà al carrer des de fa molt de temps. El motiu, un judici laboral contra Quatre Camins, on estava pres abans de la vaga de fam de l’estiu pasat. Allà estava treballant com a obrer, però quan el van traslladar a l’Hospital de Terrassa als 38 dies de vaga de fam, enlloc de donar-li la baixa per enfermetat, el van acomiadar vilment, sense donar la quitança, ni reconèixer la improcedència de l'acomiadament, la qual cosa li donaria opcions de cobrar l’atur.

D’altra banda, la pressió sobre la gent amiga que el visita i cap a les advocades també s’ha fet notar aquestes últimes setmanes. Aquest mateix dissabte, per exemple, els carcellers de Brians 2 van posar problemes perquè l'Amadeu passés uns documents a l’advocada. Van separar a ella i a l’altra persona amiga, que també va comunicar amb l’Amadeu, de la resta de familiars, quedant-se soles, amb quatre carcellers, els quals van mantenir una actitud desafiant i amenaçadora, mentre preguntaven per la documentació i intentaven requisar-la.

Per tot això, pensem que és molt important visualitzar que l’Amadeu no està sol, que les solidàries seguim aquí, atentes al compliment de les promeses. I quina millor ocasió que aquest judici per demostrar-ho i donar el nostre suport a l’Amadeu.

SUPRESIÓN Coordinadora Anticarcelaria de Barcelona, 24 de gener de 2009.


COMUNICAT DE L’AMADEU

El dia 3-03-2009, tinc un judici a les 11,45 i un altre 11,50 al Jutjat Social n.1 a Ronda Sant Pere n.41-2º

Aquests dos judicis son contra la presó de Quatre Camins i els acusats son José Custodio Saldaña Bonilla, Director de la presó, Domingo Estepa Camacho, gerent de la presó, el responsable de les obres del torn de la tarda de la presó al periòde en que jo vaig estar treballant com paleta, també l’acusació es contra el Centre d’Iniciatives per la Reinserció CIRE, contra la propia presó, contra els serveis de la diriecció general i contra el departament de justicia.

Tots aquests personatges i departaments els acuso d’explotació laboral, d’acomiadament improcedent, de no posar els mitjans de seguretat al risc laboral i de no pagar ni el sou base profesional. Als traballs e construcció i manteniment de la presó, treballava amb tot tipus d’eines i maquinària, com martells elèctrics, radials, serres elèctriques, etc. Per realitzar aquest treball no se’ns facilita ni casc, ni botes de seguretat, ni guants, ni ulleres de seguretat, etc., tampoc tenia assegurança i no em pagaven els treballs que realitzava com oficial de 1ª, tampoc vaig cobra el sou que em corresponia, ni pagues extres, i ni tansols em van comunicar l’acomiadament amb la corresponent quitança.

Totes sabem que totes aquestes infraccions a qualsevol empresa de la construcció els costaria multes milionàries i provablement el tancament de la mateixa, aquests personatges es creuen impunes i s’han erigit com jutges, fiscals i botxins i això ha d’acabar, pel que demano a la societat que el dia 3 de Març es concentrin als Jutjats Socials n.1 de Barcelona a Ronda Sant Pere, n.41 2ªplanta, a les 11h del matí i amb pancartes o el que creguin convenient per donarme suport en aquesta lluita contra els abusos a les presons i els seus carcellers.

C.P. Brians 2 Dia 18-01-09
Amadeu Casellas Ramón

COLORS D'HIVERN: BLAU

"Avui farà sol", penso, i des de la finestra veig la lluna que es colga, encara encesa, darrera les teulades de ponent. Es fa clar.

Ja amb el cel ben serè, enfilo el camí de la neu. El blau és l'altra cara del blanc, potser.

Veig avellaners florits amb ditets grocs, primavera oculta. Silenci. Color de treva a cada teulada que degota: neu que es desfà de dia, aigua que torna al repòs del gel de les nits.

El núvols corren, neden al mar del cel. Hi ha camins d'ocell gravats a la neu intocada, grumolls blancs a l'aixella dels arbres.

Al migdia, la neu s'encén com un mirall, i el sol incendia estalactites d'aigua. El vent escombra dunes de neu que colguen els troncs dels arbres.

El rierol surt obstinat pels forats de la manta blanca, s'obre pas al vidre del glaç i pinta els gorgs amb el blau verd de la fondària.

Penso en les llavors que es desperten sota el gruix de la nevada. Les gencianes futures tenen el blau més intens del desig.

El vent espolsa la neu dels cims, enterboleix l'horitzó amb un alè fred. Bullen els núvols, el cel es tanca i va fent petita la darrera clariana. La llum s'estimba darrera el blau del record.

Dia de Solidaritat amb Gaza

Amb motiu de la situació d'extrema violència que s'està vivint al Pròxim Orient, l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, juntament amb altres entitats de la comarca d'Osona, ha planificat un Dia de Solidaritat amb Gaza.

El proper dissabte 14 de febrer a partir de les 4 de la tarda s'han programat diferents activitats a Vic, amb la finalitat d'informar sobre “la realitat que ja fa 61 anys que està vivint el poble palestí i, per mostrar la solidaritat i denúncia davant d'aquesta situació”.

“Les activitats previstes no deixaran indiferent a ningú, ja que aquest dia es podrà conèixer de primera mà el que ha de suportar el poble palestí davant la indiferència de la comunitat internacional”, diuen els organitzadors.

Es començarà la jornada amb una exposició fotogràfica, acompanyada d'un te solidari i una lectura de cartes de nens palestins refugiats al Líban, a la plaça de la Catedral de Vic. “D'aquesta manera es podrà comparar visualment el tracte que van tenir els nazis cap als jueus, durant la Segona Guerra Mundial i, el tracte rebut actualment pels palestins per part del moviment sionista”, diuen des de l’Associació.

A continuació hi haurà una projecció del documental palestí "Domicili Privat" on es veu el patiment d'una família palestina obligada a conviure amb l'exèrcit israelià al pis de sobre de casa seva.

Abans del concert de clausura, el metge palestí resident a Vic, Dr. Sami Mahmud Abdul Jawad, i un membre de l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría faran una exposició de la situació actual al Pròxim Orient en una xerrada al Casal Claret.

El dia acabarà amb un concert solidari a La Torratxa per recaptar fons per enviar als Comitès de la Salut Palestins que gestionen diferents hospitals del nord de Gaza, atenent a la seva crida de solidaritat per la falta de materials sanitaris per l'atenció de les més de 5.000 víctimes produïdes a l'últim atac d'Israel a la Franja.

Calaixeres negres, camí d'Alpens

Vaig a Sant Quirze, camí d'Alpens. Encara falten tres quarts d'hora per a l'autobús. De Torelló a Alpens, més d'una hora i mitja. És el que tenen els transports públics. Així i tot, per a mi és com un viatge al passat, quan a Sant Quirze hi havia els autocars vermells del Jepino...han hagut de passar molts anys, per tornar a tenir autobús. Me'n felicito, doncs.

I m'ho agafo bé. Esmorzo a l'Sport, i el meu amic J. ja m'hi espera. "T'he guardat lloc", em diu, amb el somriure burleta, tot i que el bar és mig buit. I m'explica històries de sempre que, avui, semblen inversemblants: l'aventura de la marededéu venuda per la seva cosina, i que ell rescata d'un antiquari d'Olot. "En vaig pagar cinc vegades més", diu, pragmàtic, murri. Com que la imatge va estar enterrada, durant la guerra civil, no només la restauren, sinó que la "bategen". J. fa venir el mossèn a casa, la beneeix, i fan un dinar per a celebrar-ho.

Tot això ve a compte perquè, diu, no li agrada el color lila, que jo porto sovint. "És el color de la capa de Sant Josep, i el dels escapularis de la marededéu del Carme". Vés per on. Mai no se m'havia acudit.

I m'explica una altra història, encara més rocambolesca. "Has vist mai calaixeres negres, amb un marbre blanc a sobre?". No ho sé, em sembla que sí, i em vénen al cap habitacions fosques i calaixeres potser negres amb marbre blanc a sobre i capelletes transparents amb sants i marededéus a dintre, tot molt atapeït, carregat. "Doncs són negres perquè era un senyal de dol per la reina Isabel segona, quan es va morir". Quedo estupefacta, no sé si em pren el pèl. "Quan es mori el rei, hauràs de pintar negres els mobles de casa teva". Sí, home, i que més!. Riem una estona, i llavors se'n va amb els amics que realment esperava, els de cada dia.

A Alpens hi ha boira. L'autocar petit sembla qe gronxi, avui, irreal. Vaig a trobar la mare. Passarem un bon dia, el sol estriparà la boira, podrem passejar i fer el cafè a la fonda, al voltant de l'estufa central, que és l'ànima de l'hivern. El R. de la fonda, a la tarda, espellofa blat de moro a l'entrada, una espiga és vermella i em fa recordar el desig de trobar-ne una de vermella quan espellofàvem a casa i jo era petita. "Ara hauries de cantar", li dic, i m'explica històries de contalles i cantades a la vora del foc, que és el que volia sentir.

El sol es pon a la costa del Graell amb un devessall de núvols enjoiats de llum. "Adéu, mare, fins la setmana que ve".

El que no sabem de Gaza

La devastació aflora a Gaza al callar les bombes

1. • Els palestins surten al carrer per trobar els seus morts entre les runes
2. • Amnistia diu que té proves de l'ús de fòsfor blanc contra edificis de l'ONU



MÉS INFORMACIÓ

* La UE invita Israel, l'ANP i alguns països de la regió a Brussel·les
* La guerra posa a la picota Al-Fatah i reforça Hamàs

JORDI CORACHÁN / CARINE MANSOUR
BARCELONA

Entre temors que el fràgil alto el foc es pugui trencar en qualsevol moment, Gaza es va despertar ahir enmig d'un mar de devastació, després de tres setmanes de bombardejos israelians. Per primera vegada després de 23 dies, no queien bombes i els castigats habitants de la franja feien un esforç per recuperar una mica de normalitat. Als carrers s'hi veia gent i cotxes, els bancs i els comerços estaven oberts. Els policies de Hamàs es van instal.lar a les cruïlles principals. La gent abandonava els amagatalls i sortia al carrer per intentar localitzar els seus morts entre les tones de runa.
"Fa una estona he vist com rescataven 19 cadàvers més al barri de Zeitun", explica per telèfon a aquest diari Donatella Rovera, enviada d'Amnistia Internacional (AI) a Gaza. Des de dissabte passat, s'han trobat més de 100 cadàvers sota la runa. I se sospita que n'apareixeran més. Ara per ara, les víctimes mortals d'aquesta guerra ja sumen 1.310. D'elles, 420 són menors, a més dels 5.500 ferits.

QUILÒMETRES DE DESTRUCCIÓ
El panorama és dantesc. "Les imatges de televisió i les fotos dels diaris només mostren una part de la destrucció, però la realitat és moltíssim pitjor. Miris cap on miris, veus cases destruïdes", assegura Rovera. "He recorregut tres quilòmetres i no hi havia res més que destrucció. L'amplitud dels danys és terrible. Com si un terratrèmol o un volcà ho hagués arrasat tot", afegeix Hussam al-Madhun, cap de la delegació d'Acció Contra la Fam a Gaza. "Tinc 40 anys, i en tota la meva vida no he vist res semblant. He preguntat a la gent gran. M'han dit que ni el 1948, el 1956, el 1967 i el 1973 ningú ha vist res de semblant", afirma.
El que no poden reproduir ni els diaris ni tampoc les televisions és la pudor. "Vas pel carrer i el que impacta és la pudor. Fa olor de sang, de cossos descompostos, d'escombraries", explica Maha Rezeg, consellera de Save The Children. "A Gaza la infraestructura està destruïda i tot se suma a la pobresa. La gent està horroritzada. És massa per explicar-ho", afegeix.
Un total de 20.000 cases han estat danyades durant l'ofensiva i 4.000 han resultat completament destruïdes. Cada una allotja diverses famílies. Almenys 40.000 persones s'han quedat sense casa. Ahir se sentien múltiples històries de gent que no té enlloc on poder anar.

FRASES MACABRES
En moltes cases, els soldats israelians, abans de la seva retirada, van deixar frases escrites a les parets al costat de les estrelles de David, explica la representant d'AI. Mort als àrabs, diu que va llegir en diverses d'elles.
L'Exèrcit israelià va utilitzar l'artilleria --"molt destructiva i poc precisa", assegura Rovera-- contra els combatents de Hamàs i d'altres grups palestins. "També hi havia gent d'Al-Fatah tirant coets", sosté. Amnistia assenyala que ha trobat proves de l'ús de fòsfor blanc en algunes bombes que van caure en escoles, hospitals i oficines de l'ONU. Com a exemple de la "barbàrie", AI descriu la situació a l'Hospital Al- quds que "té la meitat de les instal.lacions cremades". A més a més, Rovera denuncia que els soldats es van emportar tres ambulàncies "per utilitzar-les en els seus controls de carreteres".
La situació no és gaire millor a l'hospital Shifa, controlat per Hamàs. "Està com la ciutat. No està arrasat, però ha patit molts danys", afirma la catalana Tina Miñana, coordinadora a Gaza de Metges del Món.

MOLTES AMPUTACIONS
Però més enllà de la destrucció física, hi ha centenars d'històries trencades, com les que explica Abir al-Madhun, voluntària de la Creu Roja Internacional. "He vist gent amb les cames i les mans amputades. A vegades, no sabia si eren dones o homes, joves o vells. Tenien les cares desfigurades", denuncia. "És molt dur perquè el personal sanitari ha de ser fort davant els pacients. No es pot mostrar debilitat", afirma.
El subministrament elèctric falla sovint i això comporta talls d'aigua. Alguns barris fa tres setmanes que no tenen llum. S'ha recuperat el servei telefònic, malgrat els talls, cosa que ha permès a Israel difondre missatges amenaçants. "Això encara no s'ha acabat", sosté una veu metàl.lica d'una gravació automàtica que arriba a les cases de Gaza que segueixen senceres, explica la coordinadora de Metges del Món.
Tot i que caldrà molt temps, el formigó i la infraestructura es reconstrueixen. Però altres danys no es poden esborrar. "Les destruccions que vaig veure reflecteixen el dolor que tinc. He vist cadàvers de criatures partits a trossos. La guerra no distingia ningú, tothom estava en el blanc", testifica Hussam al-Madhun, d'Acció Contra la Fam.
"La història palestina ha estat sempre acompanyada de la violència, durant 60 anys. Això és el que he après", afirma Al-Amaui.

(Informació de El Periódico)

Entrevista amb Salah Jamal

“PLOM FOS A GAZA”: MÉS ENLLÀ DEL GENOCIDI

“Plom fos a Gaza”: per si encara algú no ho sap, aquest és el nom triomfalista amb què Israel està perpetrant, des del 27 de desembre passat, la seva massacre contra el poble palestí.

I el que està passant és tan greu, que aquests dies la desinformació i la intoxicació informativa es converteixen en armes polítiques. Per internet corre una imatge de Pilar Rahola, de coneguda militància sionista, a qui es “felicita” pel seu “aniversari” : més de mil morts palestins a dia d’avui, i més de cinc mil ferits a Gaza, només des del 27 de desembre.

I la desinformació continua. Carles Duarte, que s’autodefineix com a poeta, manté en seu darrer article “Màrtirs” a “El 9 Nou” de dilluns passat, 12 de gener, les mateixes tesis que Bush, president nord-americà, quan creu que la solució del conflicte passa per dos estats (jueu i palestí) i pregunta: “Hi ha cap palestí amb un mínim de sensatesa que cregui que Israel pot desaparèixer?” després de titllar Hamàs de “organització radical que uneix religió i política (...) que aspira a islamitzar la societat i a aniquilar físicament a Israel”.

Al senyor Duarte, a la senyora Rahola, i a tota la gent que, en general, es creu aquesta visió del conflicte, jo els faria aquestes reflexions:

Segons Faraj Mahmood Muhammed Al-Hamalawi, un palestí que viu a Bilbao, i les paraules del qual faig meves, (entrevista publicada a Indymedia Barcelona) cal tenir en compte que “Hamàs i el poble palestí són les víctimes. La víctima no és Israel. Si un poble està ocupat té dret a la seva llibertat, fins i tot ho diu la ONU. Quan Saddam va envair Kuwait, tothom es va mobilitzar, perquè allí hi ha petroli, diners. Palestina no té res. Vivim aquesta massacre des de fa més de 60 anys i ningú no diu res.” Pel que fa a Hamàs “és un partit polític islàmic democràtic i no es vol reconèixer així (...) Si un país envaeix l’altre, és lògic que l’ocupat no reconegui aquest estat, perquè aquestes són les seves terres”.

Faraj M.M.A. acaba dient que creu que “es tracta d’una conspiració mundial contra Gaza en què estan implicats també els EEUU i Europa”.

Pel que fa a Hamàs, Manuel Márquez, a Kaos en la red fa, el dia 11 de gener, algunes puntualitzacions:

1. Hamàs (moviment de resistència islàmic) va guanyar per majoria les eleccions parlamentàries palestines, el 25 de gener de 2006.

2. Hamàs no va fer mai un cop d’estat, per prendre el poder de l’Autoritat Nacional Palestina. Va ser el líder de la ANP, Mahmud Abbas, qui no va acceptar entregar el control de les forces de seguretat al govern legítim de Hamàs.

3. A causa del seu triomf electoral i la seva elecció com a cap de l’Autoritat Palestina, Hamàs es va haver d’enfrontar al cop d’estat de Mahmud Abbas i patir l’escanyament econòmic i el bloqueig de les ajudes per part d’Israel, amb el consentiment dels Estats Units i d’Europa.

4. Hamàs va créixer gràcies al recolzament de les dones palestines. Meela as-Shantiuna n’és una líder destacada, i membre del seu Parlament.

5. Durant aquests darrers anys, Hamàs no ha fet altra cosa que defensar-se, i ho ha fet com pot, amb la resistència, enfrontat de forma desigual amb els exèrcits més poderosos d’aquest planeta.

6. Hamàs vol l’acord però no està disposat a rendir-se davant la barbàrie. Segons dades del mateix Ministeri de Defensa israelita, entre el 2001 i el 2008 hi ha hagut 23 morts jueus, enfront dels 3.800 palestins, als quals cal sumar el miler llarg de morts i els cinc mil ferits d’aquests dies.

Victòria Buch, activista israeliana contra l’ocupació, reconeix que “l’existència d’Israel, en la seva forma actual, es basa en una contínua neteja ètnica de la població palestina” (publicat a Kaos en la red).

I això forma part de l’esperança: el fet que les veus contra l’ocupació de Palestina s’aixequin des de dins mateix d’Israel, també. Però els palestins no poden conviure amb els seus botxins.

Mentrestant, just ara, quan llegiu aquest article, la massacre continua. Els doctors noruecs Mads Gilbert i Erik Fosse, tornats al seu país després de deu dies treballant a l’hospital Al Shifa a Gaza, han declarat en roda de premsa que, per les ferides que han tractat, sospiten que Israel està utilitzant DIME (explosius de metall inert dens, que funcionen amb una immensa ona de pressió, sense metralla que, si no mata, causa amputacions i ferides gravíssimes als teixits tous. I ja és segur que estan utilitzant bombes de fòsfor blanc. (informació recollida a Indymedia Barcelona,el 13 de gener).

Voldria acabar citant, de nou, Faraj M.M.A., el palestí de Bilbao de qui he parlat abans: “El que està passant a Gaza és una massacre total, una carnisseria. No hi ha paraules per descriure el que està fent el govern d’Israel. Hauríem de tenir altres paraules, perquè va més enllà del genocidi”.

Jamel El Meziani

Vic, 14 de gener de 2009