Hola, Amadeu:
Quina vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben deliberadament...
Com que sé que et censuren les cartes, aquesta te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.
I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam. Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc dir-te, amic?
Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...
Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.
Companys i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i és inútil no voler-les veure.
Perquè sempre hi haurà un Amadeu disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles, monstruoses com són, essencialment injustes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada