Setembre: dies daurats. La llum és manyaga i tèbia. Es despengen, color groc viu, fulles petites d'acàcia, rodones com fanalets. Floreix, blanca, la flor d'olor minúscula de la sajolida, i la de l'heura, tan discreta, estarrufa els estams sense pètals, una mica grocs, quasi verds. Tothom va tan de pressa que ni se n'adona. Però si t'atures veus passar les hores amb una parsimònia endreçada, puntejades d'ocells, gairebé perfectes.
La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.
Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.
La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.
Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada