Des de la casa nova, veig que la llum de l'estiu declina, es fa una mica oblícua, com més fràgil. Al pati, les fulles grogues van apareixent: ara l'una, ara l'altra...
No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.
La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...
Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.
No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.
No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.
La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...
Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.
No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada