Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Visita a Amadeu Casellas, quinzè dia després de la vaga de fam




Aquest passat dia 20 de setembre, finalment, dos companys dels grups de suport, i la mare, vam poder visitar Amadeu Casellas, després que el mateix Amadeu hagués hagut de presentar no menys de cinc instàncies demanant que ens autoritzessin a visitar-lo. El primer que et pots imaginar, en aquest cas, és una gran abraçada...i no. Perquè, com molta gent no sap, en aquest nostre país les visites ordinàries a les persones empresonades es fan en locutoris petits (sovint, bruts) i a través d’un vidre i un intèrfon que impedeix cap mena de contacte físic.

Amadeu Casellas, actualment, està a Brians II, la nova gran presó que han construït a tocar de l’antiga de Can Brians, aquella on tants diumenges la gent d'Osona vam visitar els presos independentistes del 1992.

I Brians II em va recordar molt les presons nord-americanes que he conegut, i també Alcalá Meco, a Madrid, és a dir: alta seguretat. Quan vam entrar tot el ramat de visitants (et sents realment això, ramat) conduïts pels carcellers, entres en un laberint, precedit pel detector de metalls, que es va tancant darrera teu, sense cap Ariadna que en conservi el fil del record. Tens exactament la impressió, suposo que buscada, que no en podràs pas tornar a sortir, si no volen. Enmig dels passadissos amunt i passadissos avall, un ascensor. I després de baixar l’ascensor, un espai obert, una mena de pati, amb quatre parets consecutives i gruixudes de ciment, a banda i banda, coronades de filferrades sinistres. I més passadissos, fins que arribes als locutoris de vidre, on els presos encara no han arribat. Se suposa que la visita és de cinquanta minuts, però tots aquest tràmits se’n mengen una bona part...

Quan arribem al locutori número trenta, que és l’assignat, i entrem a l’espai reduït i tancat amb una única cadira, on l’Amadeu encara no ha arribat, al nostre company li agafa el que jo anomeno “efecte presó”: unes ganes urgents de sortir i anar al lavabo més proper...quan ja no hi ets a temps. Però llavors arriba l’Amadeu, caminant amb dificultats, que s’asseu amb moltes precaucions perquè, diu, li fan molt de mal les cames. I el seu somriure ho il.lumina tot, i ja no pensem en res més, només que ell és allà i que, finalment, podrem parlar, cara a cara. Però l’intèrfon no funciona, encara no l’han connectat. Impossible explicar-se, fins que de cop la veu és clara, a través del seu telèfon blanc. Tenim tantes coses a dir i a escoltar, que de cop ens adonem que la mare no ha pogut parlar, i ens sentim ben poc comprensius. Però ella tampoc no para de somriure: "Parleu, parleu..."

L’Amadeu ens explica la llarga agonia de la vaga de fam, els desmais, el risc de coma cerebral que li explicaven els metges, però conclou: “Que no es pensin que m’han derrotat, perquè em veuen pujar i baixar escales amb tanta dificultat. Si incompleixen els acords, hi tornaré”. I ens diu que tenia les cames molt inflades, ara no tant, però continuen fent-li molt de mal, i no pot dormir. “Hem d’aconseguir que entri la nostra doctora”, li diem, i llavors ens ensenya a través del vidre la resposta a l’enèsima instància que ha fet en aquest sentit: “Hable con los servicios médicos”, diu, escrit en vermell, com a única explicació. Bé, ho tornarà a intentar. Però no vol estar a la infermeria, on el menjar és exactament el mateix: dolent, insuficient. Obrim els ulls: insuficient? “Sí, i tant. Ni que demanis més pa, no te'n donen, i després veus que el llencen.” I es queixa dels preus del menjar a l’economat de la presó. No ens ho podem creure! No només no té atenció mèdica, l’Amadeu, sinó que ni tan sols pot menjar per la gana que té, ara que hauria de refer-se!

Però el que més li preocupa és el que ha vist a l’hospital penitenciari de Terrassa: “Em pensava que en vint anys ho havia vist tot, a la presó, però no. Allà deixen morir la gent, no els deixen ni tan sols morir a casa. Mentre hi era hi va morir un noi que vaig conèixer...ho aniré explicant, encara que això em comporti sancions, que de fet és el que m’ha passat durant tots aquests anys...”

Ens està explicant això quan, de sobte, es perd la veu. Han tornat a desconnectar els intèrfons, la visita s’ha acabat. L’Amadeu somriu, potser de veure’ns tan desconcertats, posa la mà plana contra el vidre, i s’hi ajunten quatre mans, en una abraçada impossible...

Tornarem, company. Resseguim els passadissos de tornada, tristos, contents. Tornarem, fins que l’abraçada sigui possible, fora d’aquests murs. Fins que l’abraçada sigui real.

Grups de solidaritat amb Amadeu Casellas

Amadeu Casellas, sempre en lluita. Cartes des de la presó.



L’Amadeu és una persona forta, sempre animada i que no cedeix en la lluita per la llibertat i la dignitat.

Als tres dies d’acabar amb la vaga de fam, el varen traslladar cap a la presó de Quatre Camins –per a recollir les seves pertinençes- i, el dia següent, ja el duien cap a la presó de Brians 2. Des del departament d’ingressos el volien traslladar cap al departament d’infermeria, però s’hi va negar perquè al mòdul, encara que li costi recuperar-se, diu que es recuperarà abans perquè l’alimentació és una altra, puja i baixa escales i camina pel pati.


Un cop a la presó de Brians 2, el varen anar a visitar el director i el subdirector de tractament de la presó. Li diuen que no faci massa soroll i que així, ells, podran treballar millor. L’Amadeu diu que, ja veurem què fan, però que ell ho té molt clar: si no veu cap moviment quan passi un temps prudencial, es posa de nou en vaga de fam!


De moment, sembla que ja han autoritzat les comunicacions de la gent amiga per a aquest cap de setmana. Això ja és un pas endavant, veurem com va.


I l’Amadeu tampoc no cessa en la lluita per la dignitat com a persona presa i treballadora. Ja està preparant una reclamació contra l’Administració perquè, des de la presó de Quatre Camins, no li han pagat els últims dies que va treballar com a paleta, perquè no estava assegurat ni tenia cap tipus de seguretat i tocava tot tipus d’eines com radials, martells elèctrics, etc. Perquè estava treballant com a oficial de 1era, mitja jornada diària i només li pagaven 72 euros al mes. I perquè tampoc no li han notificat cap acomiadament i per suposat, no li han pagat la liquidació. Compta que la CNT de Manresa li doni un cop de mà amb tota aquesta lluita.


Malgrat això, l’Amadeu no es troba gens de bé. Li fan mal tots els músculs, se li ennuvola la vista i se li inflen molt les cames i els peus, “esperem que sigui passatger” –diu—. Ja ha demanat tots els informes mèdics perquè la doctora de la nostra confiança s’ho pugui mirar i donar la seva opinió.


L’Amadeu tampoc no perd mai l’esperança. Espera que l’Audiència Provincial de Barcelona accepti el recurs sobre la refundició de condemnes -- ja sap que tardaran uns mesos – perquè creu que ho estem enfocant de la millor manera possible. Veurem també.


I és així com l’Amadeu resisteix a l’altra banda dels murs, amb ànims, lluita i esperança.


Diana Reig i Baiget, advocada, membre de DALP.

Barcelona, 18 de setembre de 2008.