Amadeu Casellas: 72 dies en vaga de fam. Creix la solidaritat

Castelló de la Plana

La crueltat del joc de l’oca


Immers en plenes vacances a les platges atlàntiques del sud del Marroc, llegeixo en un cibercafè les darreres notícies digitals referents a la vaga de fam del pres osonenc Amadeu Casellas i se m’indigesta l’univers. Porta més de 22 anys a la presó, quan el límit legal de compliment màxim de la pena és de 20 anys. Vint-i-dos anys són molts anys, més dels vint anys que fa que Joan Manuel Serrat té més de vint anys.
Però l’abús legal no s’acaba aquí. En la seva reclusió, l’Amadeu està sotmès —com altres presos marginats— a un règim d’aïllament (se’n podria dir moobing carcerari) que fa quedar curt el dramatisme d’algunes pel·lícules americanes en blanc i negre. No se li concedeixen permisos, ni tercer grau, ni llibertat condicional, per més que compleix amb els requisits necessaris: evolució positiva, sense causes pendents, tres quartes parts de la condemna complertes sense sancions, contracte laboral i arrelament familiar. No sóc jutge, ni seré jo qui tiri la primera pedra acusant ningú d’haver pecat contra el sistema. Però el carrer està ple de delinqüents de primera divisió que circulen tan tranquils.

A més del pes dels 22 anys sense llibertat, a l’hora de redactar aquest escrit, l’àcrata Casellas porta més de 70 dies en vaga de fam. I no és la primera vegada que es veu obligat a recórrer a aquest mètode reivindicatiu. Si costa imaginar l’estat d’una persona en aquesta situació, més difícil és, encara, imaginar la ràbia i el desconsol d’una persona que només pot comunicar-se (amb comptagotes i vigilant el que diu) amb la seva desesperada mare, l’advocat i un parell de persones més, durant poc més de 10 minuts per visita i en escasses ocasions. Per l’Amadeu tot són traves i impediments burocràtics. La llei cega s’ha acarnissat amb ell i hi juga com aquells gatets cadells que fan anar de bòlid els ratolins amb les seves urpes (en aquest cas urpes legals). Feta la llei, feta la trampa.

Si als que fem vacances el temps ens pasa ràpid, els minuts de l‘Amadeu, deixat de la mà de Déu en un cul d’hospital i amb més de 30 quilos perduts en la vaga, deuen ser eterns. El seus lacrimals –i els de la seva mare— deuen estar més secs que el desert del Sàhara. Tot i que –segons diuen els que el visiten— el vituperat tonenc somriu sempre que pot (quan pot comunicar-se amb algun angelet), costa imaginar la ràbia acumulada pel pres, la seva família i els amics que remouen cel i terra per canviar un destí que sembla dictat per un sàdic estratosfèric. En canvi, no em costa gens imaginar la mala llet dels desvagats diletants que, des de la terrassa d’un cafè, blasmen i critiquen aquelles persones que es preocupen o manifesten per la situació d’aquest pres. Sense oblidar els opulents jutges (guarnits amb togues, punyetes i quilos de dignitat democràtica) i els respectables funcionaris que fan el que els manen.

Quanta diferència amb il·lustres presos encorbatats (com el bandoler Mario Conde o tota la carronya mafiosa de Marbella) tractats a la presó com a clients d’un hotel de luxe! Aquesta colla de perínclits delinqüents estaran a la presó una temporadeta i cap a casa, al xalet. I a continuar estafant i vivint dels milions guardats als paradisos fiscals.

Si la Providència no hi fa res, l’Amadeu es veurà obligat a continuar jugant, fins que el cos aguanti, a la versió més cruel del joc de l’oca, un laberint brutal on, si els daus capriciosos volen, vas al calabós o et toca empassar-te allò de «¡Vuelva a la casilla de salida!», encara que estiguis a les portes de la glòria virtual (o de la llibertat, que gairebé sempre és condicional).


Toni Coromina
Periodista

(1-IX-2008) Publicat a osona.com