dissabte, 6 de setembre de 2008

Amadeu Caselles, primer dia després de la vaga de fam

5 de setembre de 2008, Ciudad de Mexico

5 de setembre de 2008: Holanda

MOUREM MUNTANYES


Aquest matí de dissabte, ja amb una premonició de tardor a l’aire, ja amb un alè de llibertat al cor, hem tornat una vegada més a l’Hospital Penitenciari de Terrassa. Mentre uns acompanyàvem la mare d’Amadeu Casellas en la seva visita (en previsió dels possibles, previsibles i probables entrebancs a què ens tenen acostumats), un grup d’una trentena de persones pujava a peu des de l’estació de tren de Terrassa, amb pancartes i crits de llibertat per a Amadeu.


Ha arribat la gent, ens hem abraçat, amb una alegria explosiva, amb l’alleujament d’aquesta angoixa que ens ha tingut tants dies destrossats: aquesta llarga i fatídica cursa cap a la llibertat o la mort que Amadeu emprenia cada dia: 73 dies de vaga de fam, 74, 75, 76...


El rellotge, finalment, s’ha aturat al dia 76: just a temps o potser no, potser massa tard, perquè no tenim encara una noció exacta del seu estat de salut, ja que no han permès l’entrada a l’hospital penitenciari de metges de la nostra confiança.


El rellotge de la repressió, però, no s’ha aturat sol. Han calgut moltes concentracions, pancartes, cartells, pintades a les parets, xerrades informatives, crits; ha calgut una vaga de fam d’una setmana, dia i nit, a Toledo; moltes pancartes de “Llibertat Amadeu”a Vic, a Barcelona, a Girona, a Manresa, a Terrassa..., i cartells de “Amadeu askatu”, a Alsatsua- Nafarroa, de “Libertad Amadeu” a Madrid, a León, a Valladolid, a Palencia, a Badajoz, a Albacete, a Mèxic..., de “Free Amadeu” a Belfast, a Dublín; de "Muerte al estado" a ¨Holanda; signatures des de Nova York, Filadèlfia, Finlàndia; suport de presos, crits des de les presons; han calgut molts articles, molts mòbils sense saldo de tant convocar amics, molts e-mails a la xarxa de gent que no ens coneixíem i que des d’ara ja serem, per sempre, amics.


I quan, finalment, les autoritats polítiques i penitenciàries d’aquest país han decidit que la mort d’Amadeu no els convenia, han anat a l’hospital penitenciari per la porta gran, la porta on no t’identifiquen, on no t’humilien, i n’han sortit amb la notícia de la vaga de fam acabada gràcies a uns beneficis penitenciaris ajustats a la llei que, si són legals ara, també ho devien ser 76 dies enrera, i un any enrera, i dos anys...


I, potser pensant que encara es penjaven alguna medalla, no han tingut la decència de telefonar a la mare i dir-li: el seu fill ja ha acabat la vaga de faml; no han tingut la mínima correcció de trucar a l’advocada i, des de la presó-hospital, han dificultat tant com han pogut a l’Amadeu una trucada, la trucada que tots i totes esperàvem, perquè la seva veu era l’única que ens podíem creure.


Per tant, estem contents, aquesta és una victòria (parcial) de la solidaritat; però tampoc no podem deixar d’acusar els qui, de vacances al Japó o a la platja, o ben asseguts en despatxos als quals no hem tingut accés, han allargat una agonia de 76 dies, als quals cal sumar una setmana anterior de vaga de fam a l’abril, avortada amb promeses que mai no es van complir.


Arribats on som, estem més convençuts que mai que, encara que sembli una incongruència, no podem deixar la política en mans dels polítics; no podem deixar el govern en mans de governants que se’ns rifen cada quatre anys i se’ns venen com si fóssim un ramat de xais a l’escorxador. No deixarem de vigilar els qui ens vigilen, i cada decisió serà nostra, i mourem muntanyes.


I si d’això en volem dir anarquia, en direm anarquia; i si en volem dir independència, en direm independència. Perquè no són les sigles, el que importa, no són els noms. Potser no estàvem d’acord en tot, al cent per cent, tots els qui hem hissat la lluita d’Amadeu Casellas i n’hem fet una única bandera; però això no ha estat obstacle per empènyer tots en la mateixa direcció, contra un enemic comú. Ha estat possible, i convé recordar-ho.


La lluita contra les presons continua: les físiques, les parets que amaguen odi i tortura i també aquelles més subtils que ens adormen la ment i ens assassinen l’ànima.


Amadeu Casellas: gràcies per la teva lluita, ens has fet una mica més humans, una mica menys indignes.


Amadeu Casellas: llibertat!