Vaig a Sant Quirze, camí d'Alpens. Encara falten tres quarts d'hora per a l'autobús. De Torelló a Alpens, més d'una hora i mitja. És el que tenen els transports públics. Així i tot, per a mi és com un viatge al passat, quan a Sant Quirze hi havia els autocars vermells del Jepino...han hagut de passar molts anys, per tornar a tenir autobús. Me'n felicito, doncs.
I m'ho agafo bé. Esmorzo a l'Sport, i el meu amic J. ja m'hi espera. "T'he guardat lloc", em diu, amb el somriure burleta, tot i que el bar és mig buit. I m'explica històries de sempre que, avui, semblen inversemblants: l'aventura de la marededéu venuda per la seva cosina, i que ell rescata d'un antiquari d'Olot. "En vaig pagar cinc vegades més", diu, pragmàtic, murri. Com que la imatge va estar enterrada, durant la guerra civil, no només la restauren, sinó que la "bategen". J. fa venir el mossèn a casa, la beneeix, i fan un dinar per a celebrar-ho.
Tot això ve a compte perquè, diu, no li agrada el color lila, que jo porto sovint. "És el color de la capa de Sant Josep, i el dels escapularis de la marededéu del Carme". Vés per on. Mai no se m'havia acudit.
I m'explica una altra història, encara més rocambolesca. "Has vist mai calaixeres negres, amb un marbre blanc a sobre?". No ho sé, em sembla que sí, i em vénen al cap habitacions fosques i calaixeres potser negres amb marbre blanc a sobre i capelletes transparents amb sants i marededéus a dintre, tot molt atapeït, carregat. "Doncs són negres perquè era un senyal de dol per la reina Isabel segona, quan es va morir". Quedo estupefacta, no sé si em pren el pèl. "Quan es mori el rei, hauràs de pintar negres els mobles de casa teva". Sí, home, i que més!. Riem una estona, i llavors se'n va amb els amics que realment esperava, els de cada dia.
A Alpens hi ha boira. L'autocar petit sembla qe gronxi, avui, irreal. Vaig a trobar la mare. Passarem un bon dia, el sol estriparà la boira, podrem passejar i fer el cafè a la fonda, al voltant de l'estufa central, que és l'ànima de l'hivern. El R. de la fonda, a la tarda, espellofa blat de moro a l'entrada, una espiga és vermella i em fa recordar el desig de trobar-ne una de vermella quan espellofàvem a casa i jo era petita. "Ara hauries de cantar", li dic, i m'explica històries de contalles i cantades a la vora del foc, que és el que volia sentir.
El sol es pon a la costa del Graell amb un devessall de núvols enjoiats de llum. "Adéu, mare, fins la setmana que ve".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada