"Avui farà sol", penso, i des de la finestra veig la lluna que es colga, encara encesa, darrera les teulades de ponent. Es fa clar.
Ja amb el cel ben serè, enfilo el camí de la neu. El blau és l'altra cara del blanc, potser.
Veig avellaners florits amb ditets grocs, primavera oculta. Silenci. Color de treva a cada teulada que degota: neu que es desfà de dia, aigua que torna al repòs del gel de les nits.
El núvols corren, neden al mar del cel. Hi ha camins d'ocell gravats a la neu intocada, grumolls blancs a l'aixella dels arbres.
Al migdia, la neu s'encén com un mirall, i el sol incendia estalactites d'aigua. El vent escombra dunes de neu que colguen els troncs dels arbres.
El rierol surt obstinat pels forats de la manta blanca, s'obre pas al vidre del glaç i pinta els gorgs amb el blau verd de la fondària.
Penso en les llavors que es desperten sota el gruix de la nevada. Les gencianes futures tenen el blau més intens del desig.
El vent espolsa la neu dels cims, enterboleix l'horitzó amb un alè fred. Bullen els núvols, el cel es tanca i va fent petita la darrera clariana. La llum s'estimba darrera el blau del record.
2 comentaris:
Preciosa la foto i les paraules, fan ganes de ser-hi!
Gràcies, Aida.
Publica un comentari a l'entrada