Els negres estiuencs són ombra, record, refugi.
És l'altra cara de la lluna blanca, és el repòs després de la sega, garberes de son d'oblit darrera les parets gruixudes on la calor no arriba.
És fondària de pou i saurins d'aigua oculta; porticons per acotar els grocs incandescents dels migdies, mans brunes damunt els ventres blancs i tebis.
El negre és carícia sense paraules, silenci sense música: partitures foses com mercuri, cal.ligrafies esborrades.
És tempesta que ve del mar, núvols gràvids que es descorden, pluja a semalades damunt la set dels camins.
Però els negres d'estiu són, sobretot, abisme del cel vellutat d'estrelles, brou de planetes i somnis de llet, de lluna, o fosca de nit que irradia lluernes.
44 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada