Els grocs de primavera són esquitxos de llum: espurnes escampades de pixallits, narcisos extasiats amb la pròpia olor i emmirallats a l'aigua dels bassals, pensaments ardents i sols dibuixats a les llibretes de les nenes, dels nens.
És el color de la mel del dia que s'allarga, la flor dolça de les argelagues que amaguen les punxes, de la ginesta enamorada, de les flors sense nom a les esquerdes de la roca i a les engrunes de terra de les codines.
És l'instant fugisser d'un ocell només pressentit. És la papallona que s'aquieta i es torna flor; és la flor que vola i la vessant d'or massís d'una muntanya enjoiada.
És el color dels llums encesos a les finestres del captard, i és el tall de llimona de la lluna que creix.
Quan la tarda cau, els cavalls grocs de la posta galopen núvols, espolsen crineres de pluja.
S'estimba el dia ple, i encara no en teníem prou.
Buscarem flors de foc a la pell amiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada