Una vegada era i no era el blau. El podies veure a la mar arrissada, els dies de sol; però en fugia els dies grisos. El blau era i no era al cel, i a vegades floria als marges més ombrius: violetes, herba fetgera; i als prats més alts: gencianes d'un blau feridor, com joies, com sospirs, com instants inabastables.
A vegades era una guspira als arbres: un gaig agafat al vol, o potser un altre ocell ignorat. I segurament també eren blaves les bombolles d'aigua a la font (abans) : blau, blau, bleu, blue...
Segurament, els pensaments encara són blaus (i no només les flors). I són blaus els forats negres, i els gats de mal auguri, i és blau l'espai lent de la matèria i és blava la matèria ràpida de l'espai.
En definitiva: no és que el temps sigui blau. El blau és el temps.
Ploren clepsidres.
2 comentaris:
Roser,
Gràcies pels teus colors i també gràcies pels teus enllaços. Chillida és un pou de sabiduria, increïble!
Gràcies i petons
Gràcies a tu. Ens veurem als blaus d'Alpens.
Publica un comentari a l'entrada