Conec el pres osonenc Amadeu Casellas, per carta, des de fa molts anys, però només l'he vist una vegada, quan feia poc que havia acabat una vaga de fam de 77 dies, el setembre passat, a la presó de Brians 2, on encara està segrestat. Ara no puc anar-lo a veure, perquè les persones que vam formar part d'aquella visita estem en una llista negra de "no admesos" a partir de l'acusació dels carcellers d'haver fet fotos de la trobada i haver-les difós per internet.
D'aquella visita em van impressionar moltes coses: les filferrades terribles que has de travessar en un pati interior, d'estil autènticament americà, és a dir: com a les presons americanes, només que als Estats Units són visibles des de fora i a Brians 2 no. De l'Amadeu, però, que és de qui vull parlar, em va colpir profundament el seu somriure, franc i obert, impossible d'improvisar, que neix del fons de l'ànima. Un somriure com el seu, al capdavall d'una vaga de fam de 77 dies, només és possible si estàs íntimament convençut de la teva raó i de la seva injustícia. També em va trasbalsar el fet que va parlar més dels altres presos i de les condicions terribles de la presó que no pas d'ell mateix, i va dir que no el farien callar, que continuaria denunciant-ho.
L'Amadeu ha vist morir massa gent, a la presó, i és un testimoni perillós per a un sistema que amaga les pitjors injustícies a base de silenciar els presos, d'aniquilar-los. Amb l'Amadeu, no poden. Però per això mateix li neguen la llibertat.
Durant aquella visita, malgrat tot, el sentiment era d'esperança, de petita victòria. Hi havia unes promeses sobre la taula, de les quals Joan Tardà, el diputat d'ERC, va donar i dóna fe. El que no podíem ni imaginar (parlo per mi) era que serien burlades, com és el cas, i que obligarien l'Amadeu a una altra vaga de fam (que en aquests moments ja fa 23 dies que dura!).
Les conseqüències d'aquesta nova vaga de fam poden ser mortals, més encara perquè no s'ha refet mai del tot de la vaga anterior. A Osona, de moment, sembla que només Josep Comajoan es fa ressò d'aquest fet tan greu, excepció feta d'alguna notícia breu a osona.com.
En la seva darrera carta, del dia 3 de maig, l' Amadeu acaba dient-me: "Rep un forta abraçada. Ànims, salut i força!" I jo, des de la petita llibertat condicional dels qui, al carrer, pensem en les presons com si fossin una realitat virtual, em sento profundament avergonyida. Del meu silenci, de la meva feblesa. De la seva abraçada escrita i del record d'una mà contra el vidre que no vam poder encaixar. Del mur que no vam poder aterrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada