Encara no és primavera. L'aire de seda diu que sí, la tebiesa del sol també.
Però les branques dels arbres encara són grises, rentades per l'aigua i el vent; gairebé emblanquides. S'hi endevinen borrons plens de fulles futures, hi esclaten flors que volen tot seguit, com papallones efímeres.
La sorra de la platja solitària té un gris apelfat, suau com una faldilla gastada. Gris perla, blanc de petxina.
I el mar és verd, i blau, i de color de núvol. El temps deu ser un núvol que passa, el sol ben blanc que juga a transparències, la tebiesa i el fred, l'esgarrifança.
El temps deu ser l'onada que torna, les algues eixutes, les algues molles.
Al capdavall de la cala, el pany de mar s'estreny: els ulls m'enganyen. La paret del mar dibuixa un interrogant entre les roques, per què?
Perquè sí, diu el vent, esbarriador de núvols.
Perquè sí, diu el cel, blau dessota el blanc que corre.
Perquè estem vius.
Ara el sol escalfa decidit, desfà la crosta de sorra molla dels peus, la crosta d'hivern del cor.
Lladra un gos, crida una gavina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada