Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 23 de desembre del 2012

UNABHÄNGIGKEIT FÜR KATALONIEN



Ich habe einen Freund in Grossbritannien, der mich gefragt hat, wie die politische Lage nach 25. November in Katalonien ist. Und hier ist meine Antwort:

In Madrid  sagen offizielle zentralistische Massenmedien, dass Unabhängigkeit  nun nicht möglich ist, weil CiU die absolut Mehrheit am 25. November  nicht gehabt hat, aber sie vergessen, dass ¾ des neuen katalanischen Parlaments  zu  politischen Parteien gehören, die ein Referendum über die Selbstbestimmung wollen.

AUS  WIRTSCHAFTLICHEN GRÜNDEN
Der Grund, warum CiU  ihre Ergebnisse  am 25. November hat  zurückgehen  sehen , ist einfach, dass das  katalanische Volk diese Mesias-artige-Kampagne,  die Artur Mas umgesetzt hat, nicht mochte. Und natürlich auch, weil arbeitende Menschen  sehr  wichtige wirtschaftliche Gründe  haben,  um  gegen die herrschende  Klasse zu sein.
EIN BESTIMMTES END-TIMES FEELING
Das Monatsmagazin Catalonia Today, aus Barcelona, sagt in  seiner letzten Ausgabe von Dezember:
“... an end-times feeling has become  a common one for many families in Catalonia. Thousands have lost jobs and homes, and what is worse, the hope of replacing their losses in the near future. During the year, the media have been full of financial horror stories about high risk premiums and devaluation by rating agencies, while the financial problems of banks and administrations have become the daily bread of a society increasingly concerned about its future. The great demonstration and general strike on November 14 is just the latest proof of a growing discontent...”  (*)
Heutzutage sind die wilden, neoliberalen Maßnahmen, durchgesetzt  durch die spanische Regierung von Präsident Mariano Rajoy (PP),  durch die katalanische Regierung von  Artur Mas, mit Zustimmung des sogenannten katalanischen Sozialisten (PSC) noch verstärkt und tiefer  gemacht worden.
ERSTE EINSCHNITTE  VON ZAPATERO
Die  PSC, die föderiert  mit der PSOE ist, ist heute  mehr diskreditiert  denn je,  weil  jeder weiß, dass diese Partei  für die in den  vergangenen Jahren  durch Zapatero durchgesetzteten kriegerischen Einschnitte auch verantwortlich war . Diese Einschnitte sind heute viel  größer durch die Wirkung der PP-Regierung und  erlauben  uns zu sagen, dass der hohe Grad der Verzweiflung, die die  katalanische- und spanische  Arbeiterklasse leidet,   nicht nur wegen der globalen Krise ist, aber auch und insgesamt wegen  den wilden und bedrückenden  Manieren die die  herrschende  Klasse benützt, um diese Krise zu konfrontieren.    

CiU IST EKLATANT  HERRSCHENDE  KLASSE
Und CiU ist eine politische Partei der herrschenden Klasse. Eine sehr konservative, die die   nationalistischen Gefühle des katalanischen Volkes zugunsten der wirtschaftlichen Interessen der katalanischen Kapitalisten benützt. Und wir müssen in Betracht ziehen, dass die Erben jenes katalanischen Kapitalismus, die sehr viel General Franco während des Bürgerkriegs (1936-39) geholfen haben, nicht alle im  spanischen nationalistischen rechten Flügel der PP sind, sondern  sie sind einige im  katalanischen nationalistischen  rechten Flügel der CiU.

DIE MACHT DER CATALAN MASS MEDIA
Heute ist die Macht der Medien  --die je in eine oder andere Weise von der Generalitat (Regierung Kataloniens) abhängig sind--  größer als je zuvor ... und sie werden vollständig  manipuliert. Jetzt ist das einzige Bild von Spanien das  in Katalonien  verkauft wird,  Zentralismus, Aggressivität gegen Katalonien und gar nicht sympathisch. Jedes  andere Spanien, anders als dieses, existiert nicht  für die Augen der CiU.
Zum Beispiel  die Tatsache, dass vor ein paar Wochen, die dritte spanische politische Partei in der Anzahl der Stimmen, IU (Izquierda Unida-Vereinigte Linke)  im spanischen Parlament zugunsten der Selbstbestimmung für Katalonien gestimmt hat, wurde komplett von den katalanischen Medien  dominiert von CiU, ignoriert. Diese Medien sind einfach mafiös und dieses rechte Flügel des  katalanischen Nationalismus  ist zutiefst anti-links; sie wollen gar nicht darüber reden, über die Änderung der Proportionen in den Gesetzen der Wahlen, die nun eindeutig zugunsten des Gebens viel mehr Vorteil für die rechten Parteien sind. .. So sind die katalanischen Linken  kaum im katalanischen Parlament vertreten  und,  in jedem Fall, weniger als die spanischen Linken im spanischen Parlament ..
VIELLEICHT ZU SPANIEN ZURÜCK
Vor allem diesen Alptraum, wagen nur sehr wenige Intellektuelle in die richtige Richtung zu treiben. Professor Vicenç Navarro von der Universität  Barcelona ist einer von ihnen. Einige Ideen dazu, mein  kleines  Exposé, sind von seiner eigenen.
Und es gibt Momente der Hoffnung, wie bei der großen Demonstration am 14. November, oder vor ein paar Tagen, als die Financial Times -auf wirtschaftlicher Basis – gesagt hat, dass ein  unabhängiges  Katalonien  möglich ist...
Je weniger die Spanier  uns, das  katalanisches Volk, wie Brüder und Schwestern behandeln, desto höher wird das  Gefühl  für Unabhängigkeit wachsen;  und sie werden nicht in der Lage sein,es  zu stoppen.
Mein Vorschlag ist, dass in naher Zukunft, wenn Spanien  wieder eine  Volksrepublik von Arbeitnehmern, über eine Regelung der Freiheit und Gerechtigkeit für alle etabliert wird, dann müssen wir  ein weiteres Referendum  um wieder dort hin zugehen, zu diesem  neuen  Spanien, einberufen ... weil  ich,  mehr Gemeinsamkeiten mit einem einzigen jornalero aus Andalusien oder einem  Industriearbeiter von Bilbao oder einem Fischer aus Galizien zu haben glaube, als mit allen  katalanischen Bankern und Eigentümern  zusammen!

Francesc Arnau i Arias, Barcelona, ​​6-12-12. ------------------------------------- --------------------------

(*) Catalonia Today, n º 0359, Dezember 2012, Annus horribilis, von Editor Marcela Topor.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Espantaocells



Vivim en el passat de la llum d'una estrella. Mirem cap a un futur incert i el present se'ns escapa com sorra entre els dits. Qui som?
El temps ens llaura com si fóssim un camp gebrat.
Obre solcs a la terra dura. Cova llavors.
Reneix, mor.
Floreix uns instants efímers.
Plantem espantaocells enmig del no-res però, per sort nostra, els ocells no ens fan cas. Vénen, riuen les nostres pors.
Vivim del  record dels ocells pretèrits.
Vivim del present dels ocells temuts i desitjats.
Construïm rellotges per escriure'ns.
I, malgrat tot, ens estimem.



We live in the past light of a star. Looking towards an uncertain future and the present is slipping away like sand between our fingers. Who are we?
Time ploughs us like a frosty field.
Opens furrows in the hard earth. Incubates  seeds.
Reborns,  dies.
Blooms  ephemeral  moments.
We plant scarecrows  in the middle of nowhere, but luckily for us, the birds will ignore them. They come and  laugh at our fears.
We live on  memories of past  birds .
We live on the present of  feared and desired birds.
We build clocks for writing ourselves.
And in spite of all that, we love one another.


diumenge, 25 de novembre del 2012

“NACHSAISON"


                                                  Sitzender Akt mit Kissen, 1911, August Macke

(“Sommerlügen”, von Bernhard Schlink, Diogenes Verlag AG Zürich 2012)

ZUSAMMENFASSUNG

 

1.- “...mussten sie Abschied nehmen...”

Die Geschichte fängt an, als Susan und Richard in einem kleinen East Coast Flughafen Abschied nehmen mussten. Erst ging sie und danach in einer Stunde er.

Als er allein blieb, erinnert er sich an die letzten  dreizehn Tage in Cape. Wie er sie getroffen habe, was am Strand am ersten Tag geschah und wie er eine Wahnsinnsangst gekriegt habe, weil er am Meer sie nicht mehr gesehen habe.

2.- „...und machten sich ans Lesen...“

Er spielt als zweiter Flötist im New York Philarmonic Orchestra und sie arbeitet bei einer Stiftung in Los Angeles.

Susan lud ihn in ihr Haus ein, aber beim ersten Mal unterhalten sie sich nur den ganzen Tag: über ihre Kindheit, ihre Träume, ihre Eltern... und am Ende machten sie sich ans Lesen...

3.- „...er hätte Susan nicht angesprochen, wenn...“

Susan blieb bei sich zu Hause um allein zu schlafen und Richard kam ins Bed and Breakfast, wo er Linda und John, die Wirtschafter, traf. Die drei unterhalteten sich über Susan und damit erfuhr Richard von ihrem ererbten Reichtum... Er dachte, dass er Susan nicht angesprochen hätte, wenn er von ihrem Reichtum gewusst hätte...

Allerdings, am Ende des Kapitels liebten sie sich...

4.- „... die Lappalie eines überzogenen Kreditkartenkontos...“

Sie blieben bis zum Abend im Bett. Dann holten sie Susans Auto aus der Garage, einen gepflegten älteren BMW, und fuhren durch Nacht und Regen zu einem Supermarkt. An der Kasse zahlte er mit seiner Kreditkarte und wusste, dass er im nächsten Monat zum ersten Mal die Abrechnung nicht würde zahlen können. Es beunruhigte ihn, aber mehr noch irritierte ihn, dass ihn an einem solchen Tag die Lappalie eines überzogenen Kreditkartenkontos beunruhigen konnte...

Später erfuhr Richard von Susans Sehnsucht nach Kindern  (sie war einundvierzig, zwei Jahre älter als er), aber sie sagte er müsse keine Angst haben ...

5.- „...Bis zu ihrem grossen Streit...“

Das kleine Haus, in dem Susan wohnte, war ein Pförtnerhaus, neben dem eine Auffahrt zu einem grossen, nebelverhüllten, geheimnisvollen Haus führte.

Ihnen genügte das Licht des Abends, bis es völlig dunkel war und sie eine Kerze anzündeten. Sie liebten sich rühig... Bis zu ihrem grossen Streit, dem ersten und einzigen, den sie hatten.

Sie wollten zum Supermarkt fahren, und Susan liess Richard im Auto warten, weil sie plötzlich ans Telefon musste und am Telefon kein Ende fand. Dass sie ihn ohne Erklärung warten liess, dass sie ihn vergessen hatte oder einfach vernachlässigen konnte, machte ihn so wütend, dass er ausstieg, in Haus ging und sie anfuhr, als sie gerade den Hörer auf die Gabel legte.

Susan sagte, dass es ihr leid tue, aber schliesslich schrien sie einander an, wütend, verzweifelt und danach liebten sie sich auf dem Boden im Flur, hastig, drängend, leidenschaftlich...

6.- „... Dann war der letzte Tag da...“

Sie hatten Angst vor dem Abschied, aber sie dachten  es seien nur ein paar Wochen, bis sie sich in New York City wiedertroffen würden, um in einer 5th Avenue Wohnung zusammenzuleben...

Inzwischen versetzte sein Bevorstehen sie in eigentümliche Leichtigkeit.  Sie waren nicht mehr im gemeinsamen und noch nicht im eigenen Leben, sie waren in Niemandsland. Und sie flog nach Los Angeles, aber er nach NYC, wo er zurzeit wohnte.

7.- „...Richard... setzte sich auf die Treppe...“

Das Taxi setzte ihn vor seinem Haus ab. Richard sah die Strasse hinauf und hinunter und setzte sich auf die Treppe... er sah am Haus hoch zu den Fenstern seiner Wohnung. Er stand auf und wollte hochgehen... aber er setzte sich wieder.

Er liebte Susan. In den Tagen auf dem Cape hatte er sie gehabt und hatte ihm nichts gefehlt. So würde er sie auch hier haben, und auch hier würde ihm nichts fehlen. Sie hatten es auf dem Cape doch nicht nur deshalb so schön gehabt, weil sein Leben weit weg war! Sein Leben konnte sich hier doch nicht zwischen sie drängen, nur weil es zwei Meilen vom Ort des neuen Lebens als Gestalt greifbar war!

Er gestand sich ein, dass er alleine nicht zurechtkam. Er rief sie an. Si sass in Boston in der Lounge, war aber im Aufbruch:

-„Ich steige gleich ins Flugzeug nach Los Angeles“.

-„Ich brauche dich“.

-„Ich brauche dich auch“.

-„Nein, ich brauche dich wirklich.“

-„Ich gehe gerade zum Gate...“

-Susan, komm du nach New York, ich bitte dich... Susan!“

Aber sie hatte aufgelegt, und als er wieder anrief, wurde er mit der Mailbox verbunden...

8.- „... und lachte und weinte...“

Richard nahm die Reisetasche, schloss die Haustür auf, holte die Post aus dem Kasten, stieg die Treppe hoch und schloss die Wohnungstür auf.

Er packte die Reisetasche aus, zog sich aus und warf die getragenen Sachen in den Wäschekorb.

Er stand nackt im Zimmer und lauschte den Geräuschen des Hauses. Neben ihm war es still, über ihm lief leise ein Fernseher. Aus der Tiefe des Hauses unter ihm drang das Stimmengewoge einer Auseinandersetzung, bis krachend eine Tür zugeschlagen wurde. An ein paar Fenstern summte die Aircondition. Das Haus schlief.

Richard machte das Licht aus und legte sich ins Bett. Vor dem Einschlafen erinnerte er sich an Susan, die auf den Stufen zum Flugzeug stand und lachte und weinte... das heisst der Kreis ist schon geschlossen, weil Bernhard Schlink uns zum ersten Kapitel zurückgeführt hat...

 

ESTRATÈGIES MILITARS QUE FAN POR




La fotografia de la pàgina 7 del número 193 d’Area Besòs.com, corresponent a octubre, de seguida em va semblar que em recordava uns uniformes i unes armes similars, que jo ja havia vist molt abans. De moment vaig pensar en l’època del meu servei militar obligatori a l’Exèrcit Espanyol (1971-72), però no. No ens féien vestir així. Després vaig rememorar els cómics d’Hazañas Bélicas dels anys cinquanta del segle passat (aleshores no en déiem cómics, sinó tebeos), però aquells soldats dibuixats en el marc de la Segona Guerra Mundial (1939-45) tampoc no vestien aquesta classe d’uniformes de camuflatge, ni portaven aquestes armes de guerra tant modernes, com les que exhibeixen els de la foto d’Àrea Besòs.com. Després vaig pensar, naturalment, en el cinema. I sí, aquella foto em va recordar diverses pel·lícules de guerra.

DIMENSIÓ DESCONEGUDA

N’hi ha una que em resulta especialment evocadora. Es diu Nightcrawlers (Rastrejadors de nit) i és un episodi d’aquella sèrie nord-americana de tv, Twilight zone, en blanc i negre, que aquí va arribar a mitjans dels anys setanta, amb el títol de Dimensión desconocida.
La pel·lícula comença en un paratge solitari d’una carretera nord-americana de segón ordre, quan un policia de trànsit aparca en una cafeteria, que es diu Bob’s. Sembla que és un client habitual, doncs es tuteja amb el personal i explica a en Bob i a la cambrera, que acaba de participar en la investigació d’un homicidi múltiple, succeït prop de la frontera estatal i podria ser que els assassins haguessin fugit en aquesta direcció... Tant el policia, com en Bob, com la seva filla cambrera es mostren amables però inquiets. Fora està plovent i ja és fosc. En un moment donat, apareix un cotxe fent esses –perquè ha hagut d’esquivar un camió que li venia de cara—i aparca aparatosament.
El conductor baixa i camina cap a la cafeteria. Va coix. Està tot escabellat i mullat i té els ulls rojos i cansats.

CAFÈ O CERVESA ?

Demana un cafè sol. La cambrera li posa i, mentrestant, ell pregunta a en Bob si tenen cervesa. El propietari li contesta que no, que no tenen permís per vendre alcohol. I el foraster replica que gairebé és millor que no en tinguin, de cervesa, doncs si en begués s’adormiria i, en realitat, a ell li interessa mantenir-se despert a tota costa. Aleshores en Bob veu com la tassa de cafè, que el foraster té a la ma, es converteix en una llauna de cervesa i, uns quants segons després, torna a ser una tassa de cafè..
En Bob s’espanta i mira de reüll al policia, per veure si se n’ha adonat del canvi, però el policia no se n’entera. Ara en Bob ja observa el foraster amb una mica més d’atenció.

El policia, que ja s’havia alertat abans per la manera com el foraster havia aparcat, no el perd de vista ni un moment. Quan veu que el foraster es treu un tub de pastilles i se n’empassa unes quantes, li pregunta per la recepta.

NOMÉS ÉS UN ENCENEDOR

El foraster contesta amb un mig somriure que sí que en té, de recepta. La cambrera torna a omplir-li la tassa de cafè i li demana al policia que deixi tranquil aquell home. El foraster va bevent el cafè i sembla que es relaxa, mentre juga amb la tapa del seu encenedor de butxaca. La cambrera diu: Nightcrawlers. El policia pregunta a la noia què vol dir i ella explica que ha vist aquesta paraula escrita sobre l’encenedor de l’home, juntament amb un escut militar...
El foraster explica que en el seu batalló tothom en tenia un d’aquests encenedors. I el policia li pregunta si havia estat a la guerra del Viet-Nam. L’home assenteix amb el cap i el policia comença a fer-li preguntes, dient que ell no hi havia estat, però que li hauria fet il·lusió anar-hi... El foraster replica que no té cap ganes de parlar d’aquella guerra...
En aquell moment, un home, una dona i el seu fill entren en la cafeteria, completament xops, i s’asseuen en una taula.

AGENTS QUÍMICS EXPERIMENTALS

El policia segueix insistint fins que, de cop i volta, el foraster s’emociona molt i comença a explicar la matança de tots els components del seu escamot. Ell en fou l’únic supervivent. A hores d’ara, totes les persones que són a la cafeteria l’estan escoltant atentament.
El foraster es frega la cara amb les dues mans i pregunta quan val el café, doncs es disposa a marxar. El policia no li permet marxar en aquell estat i li aconsella passar la nit en un motel que hi ha a prop.
El foraster diu que no, que ha de continuar bellugant-se. Que quan s’adorm, passen coses... Ara el policia sospita i li pregunta què vol dir amb això. El foraster replica que, quan va tornar d’aquella guerra, se’n va emportar alguna cosa més que els mals records... i que ha conegut, al menys, uns altres quatre antics combatents que poden fer el mateix que ell... que pensa que a l’exèrcit varen subministrar a alguns soldats productes químics experimentals, que els haurien proporcionat poders sobrenaturals...

BISTECS I PISTOLES

El policia es mostra escèptic davant d’aquestes explicacions i el foraster pregunta a en Bob: suposo que no teniu bistecs en el menú, o si ? I mentre en Bob nega amb el cap, apareix un bistec en la graella, que espetega en fregir-se. Al cap d’uns deu segons, el bistec desapareix...
El foraster explica que va caure adormit, ahir a la nit, en un motel de prop de la frontera estatal i que els horrors --que ell mateix s’havia emportat de la guerra del Viet-Nam—varen reviure, a causa dels seus poders especials. El policia continua sense deixar-lo marxar. I ara encara menys, perquè ja està segur que aquell home és el responsable dels assassinats. De moment, el foraster fa fondre la pistola amb la que el policia l’amenaça, com si fòs de xocolata...
La cambrera abraça el foraster, que es gira per marxar, però el policia li colpeja el cap amb una ampolla i el deixa sense sentit.

LLUMS, HELICÒPTERS I SOLDATS ENEMICS

Inesperadament, focus, helicòpters i soldats enemics, com els de la fotografia de l’Area Besòs.com, ataquen la cafeteria. La família aquella que estava asseguda en una taula, s’amaga a sota. La mare s’ajup, desesperada, al costat del foraster, per intentar despertar-lo, doncs ja s’ha adonat que tot allò és conseqüència del seu subconscient. Però l’home continua sense sentit... Mentrestant apareix en la pantalla la cara atemorida del nen, que només té vuit o deu anys. (I jo estic convençut que un nen que hagi fet aquesta cara, un nen que hagi vist els horrors de la guerra que veu aquest nen a prop seu, és impossible que sigui capaç de somriure, després, si algú li regala un arma de guerra... de joguina.)

PAELLES CONTRA METRALLETES

Metrallen les finestres mentre cauen bombes fora de la cafeteria i una bala mata el policia. Els soldats tiren les portes a terra i en Bob agafa una paella molt grossa, per intentar matar el foraster --que encara és a terra sense sentit—i acabar així amb el seu malson terrible. Un dels soldats enemics apunta cap en Bob i li dispara. La cambrera llença una paella al cap d’aquest soldat i el fa caure. Els altres soldats avancen cap el foraster, que només fa que cridar: Charlie’s in the light! (Charlie és sota la llum!; Charlie era el nom en clau que els soldats ianquis feien servir per referir-se als guerrillers del Viet-Cong) I aleshores metrallen el foraster.
Els soldats, les bombes i els focus desapareixen completament, en morir el foraster. Es fa de dia i venen les ambulàncies i els bombers, encara que ningú pot acabar-se de creure el que ha succeït.
La cambrera ajuda els infermers a introduir en Bob a l’ambulància, mentre li diu que estigui tranquil, que la ferida de bala no és greu i que es curarà aviat. En Bob no es pot treure del cap allò que va sentir que deia el foraster i que ara ell mateix no pot parar de repetir: Hi ha quatre antics combatents més que poden provocar les mateixes desgràcies...

LES ARMES LES CARREGA EL DIMONI

Jo vaig començar a fer-me preguntes sobre les estratègies militars, quan vaig adonar-me que hi havia soldats --d’aquell excel·lent dibuixant de les Hazañas Bélicas, que signava Boixcar—que, sense canviar d’uniforme, tant aviat encarnaven la bondat com la maldat. Els alemanys per exemple, sempre que apareixien combatent en el front occidental europeu (contra els nord-americans), eren els dolents del tebeo, però quan combatien en el front oriental (contra els russos) eren els bons...


I a més, quan jo era petit, per aquí a St. Adrià sempre havia sentit a dir, que no es pot jugar amb les armes... que encara que, de vegades, sembli que estan descarregades, potser no ho estan tant, perquè les pot haver carregat el dimoni...

dilluns, 12 de novembre del 2012

La tardor perduda




L'estiu s'havia instal·lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!
- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.
- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera - va dir -. Que puc fer la paradeta a la plaça?
- Castanyes? Amb aquesta calor?
- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.
- Ompli el formulari, senyora.
I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.
- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.
- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.
- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...
- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.
- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament,  van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

(Conte publicat al darrer número de "Cavall Fort")

dissabte, 10 de novembre del 2012

VERANSTALTUNG FÜR PROFESSOR CARNICER

                               El professor Ramón Carnicer  Blanco
Ich freue mich darüber, dass ich and der Veranstaltung für Professor Carnicer am Donnerstag 18. Oktober  teilgenommen habe. Unter dem Publikum gab es viele Leute in meinem Alter und Ältere...  Die Referentinnen waren neun und unter denen die Witwe, Frau McDermott.

Diese Referenten benutzten die kastillanische Sprache. Nur einer sprach auf Katalanisch und dieser  war der Vertreter der EIM. Er hatte einen leichten Akzent, aber ich konnte ihn nicht identifizieren.

Ich habe einige Aspekte des Lebens Carnicers erfahren, die ich vorher nicht kennte. Und diese Aspekte waren sehr interessant für mich, weil sie mit dem Untergang der Zweiten Spanischen Republik verbunden sind. Zum Beispiel, die Schwierigkeiten während der Nachbürgerkriegszeit... die Mittelmässigkeit der damals spanischen Universität...

Meine Aufmerksamkeit war gross, als sie uns erzählt haben, wie die ersten Kurse –Mitte der 50er Jahre—der EIM waren und die Kurse von der “Escuela de Estudios Hispánicos”, speziel  für ausländische Studenten...  wie die damals spanischen Professoren der UB, die den Bürgerkrieg überstanden  hatten, allen diesen ausländischen Studenten und Lehrer anschauten, weil sie ihre alten Privilegen gefährden konnten...

Die letzte Referentin  war Frau McDermott, die uns benachrichtigte, dass nächstes Jahr der 60. Jahrestag der EIM  sein wird und vielleicht kann man dieses Ereignis zum Anlass nehmen, um noch einmal Professor Carnicer und den anderen Leuten, die ihm in dieser Schule geholfen haben unsere Ehrfurcht zu bezeigen.

Ich erinnere mich an Professor Carnicer, besonders während unserer Prüfungen, weil er immer da war; er wollte sicher sein, dass alles klappte.Später, 1972, traf ich ihn an der Universität Zaragoza, im "Instituto de Idiomas Modernos", denn ich machte den Militärdienst in diese Stadt und abends lernte ich Deutsch (Stufe 2 mit Professor Benno Hübner).

Außerdem gibt es neben dem Tor der Bibliothek (Lletres) eine Ausstellung von Bildern, und darunter können wir eine Fotografie mit Professor Ramon Carnicer und ehemaligen EIM-Leuten, die im Rathaus von Barcelona empfangen wurden, anschauen.


 

diumenge, 4 de novembre del 2012

BUTRINT, SARANDA (ALBÀNIA)


 El text que segueix es una copia del comentari enviat al blog Left Side of the Road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison, de Liverpool (UK).

Thank you, Michael, for your last post about Butrint, Saranda (Albania). It is very interesting for me because Albania is – since the very beginning of my understanding – an ignored place. I mean, in spite of it not being too far from Barcelona, it has always been  a hidden place. I remember that my first Spanish passport,  dated 1966,  had a long list of countries from all over the world, which were strictly forbidden for us, Spaniards, second class European citizens at that time... and Albania was the first on that ominous list of so called communist countries, “satellites” of the Union of Soviet Socialist Republics (USSR).

AN OLD AND NEW FOREIGN POLICY

I appreciate especially all the references  to European History (of the  Greeks and the  Romans) and I think I can see some similarities between the Roman Empire's foreign policy and the foreign policy of the USA Empire today:

...but their primary defence was the threat of total, complete and absolute destruction if anyone dared to attack a Roman settlement, something that was valid until the collapse of the Empire in the 5th century AD...

But they collapsed at least... anyhow... as any other past empire...

AND WOMEN GOING BACKWARDS... AS EVERYBODY ELSE

You say:

...It wasn't until the liberation of the country from fascism in 1944 and subsequent years that women truly found a semblance of equality in Albania...

But I’m afraid since the fall of this country into the capitalist system, around 1989, everything has gone backwards in time... women and all... hasn’t it ?

                                                            
                                                          Amfiteatre de Butrint

divendres, 2 de novembre del 2012

GEORG TRAKL

                                                    Silberne Wasser...

Georg Trakl (1) wurde am 3. Februar 1887 als Sohn des Eisenhändlers Tobias Trackl und dessen Frau Maria Catharina Trackl geboren. Als fünftes von sieben Kindern verbrachte er seine Jugend im österreischischen Salzburg und wurde dabei von Haushälterin Marie Boring aufgezogen. Durch die französische Gouvernante kommt Georg Trackl erstmals mit französischer Literatur in Kontakt, die sein Gesamtwerk durch diverse Einflüsse von Arthur Rimbaud und Charles Baudelaire noch prägen sollte. Eine Sonderstellung unter den Geschwistern nimmt seine Schwester Margarethe (kürz: Grethe) ein, mit der er in einer inzestuösen Beziehung stand.

Zwischen 1897 und 1905 besuchte er das Stadtgymnasium in Salzburg, das er aufgrund mangelnder Leistung ohne Abschluss verliess, um daraufhin eine dreijährige Ausbildung zum Apotheker su beginnen. Während seiner Lehre gelangte er problemlos an Rauschmittel, mit denen er schon während seiner erfolglosen Schulzeit experimentierte.

Als 1813 mit Der jüngste Tag der erste Gedichtband erschien, erreichte der Dichter Georg Trakl seine kreativste sowie (zu Lebzeiten) populärste Periode. Psychisch war sein Zustand, bedingt durch den Drogenkonsum, die unbeständige Beziehung zu seiner Schwester Grethe, sowie die in Geldnot begründete Existenzangst, schon seit seiner Kindheit aüsserst instabil.

Im August 1914 meldete er sich als Freiwilliger Sanitäter für den Ersten Weltkrieg und wurde daraufhin an die Ostfront nach Galizien versetzt.

Infolgedessen erlitt er einen Nervenzusammenbruch, der ihn selbst zum Kriegsopfer machte. Im Krakauer Militärlazarett schrieb Trackl mit Grodek sein wohl populärstes Gedicht, bevor er am 3. November 1914 infolge einer Überdosis Kokain starb.



SOMMER

Abend in Lans (bei Insbruck, Tirol. ) 1. Fassung.

Sommer unter kalkgetünchten Bogen,

Vergilbtes Korn, ein Vogel der ein und aus fliegt

Abend und die dunklen Gerüche des Grüns.

Roter Mensch, aufdämmerndem Weg, wohin?

Über einsamen Hügel, vorbei am knöchernen Haus

Über die Stufen des Walds tanzt das silberne Herz.



Abend in Lans (2. Fassung)



Wanderschaft durch dämmernden Sommer

An Bündeln vergilbten Korns vorbei. Unter getünchten Bogen,

Wo die Schwalbe ein und aus flog, tranken wir feurigen Wein.



Schön: o Schwermut und purpurnes Lachen.

Abend und die dunklen Düfte des Gruns

Kühlen mit Schauern die glühende Stirne uns.



Silberne Wasser rinnen über die Stufen des Walds,

Die Nacht und sprachlos ein vergessenes Leben.

Freund; die belaubten Stege ins Dorf.









.

Kommentar über die Form

In beiden Fassungen erscheinen manche wiederholte Wörter und Begriffe (vielleicht um mehr die Fassungen zu koordinieren):

a) Kalkgetünchten Bogen und getünchten Bogen.

b) Vergilbtes Korn und vergilbten Korns.

c) Ein Vogel der ein und aus fliegt und die Schwalbe ein und aus flog.

d) Die dunklen Gerüche des Grüns und die dunklen Düfte des Grüns.

e) Über die Stufen des Walds und über die Stufen des Walds.

f) Silberne Herz und Silberne Wasser.



Über den Untergrund

Als der Dichter sagt: tranken wir feurigen Wein, können wir schon hier eine von dieser Substanzen finden, die man nimmt um angenehme Gefühle zu haben, und die süchtig machen können...

Der Art und Weise, wie Trakl die Natur sieht, ruft mir ins Gedächtnis eine Untersuchung über Charles Baudelaire (2):

Die Arbeit der grössten Dichter hat immer darin gelegen, nicht die Natur zu kopieren, sondern sich gegen sie zu erheben, an sie zu zerstören und an sie wieder aufzubauen nach seinem eigenen Kanon...

Und nicht zu vergessen am Ende: Trakl erinnert mir an einem anderen Dichter, der auch sich als Freiwilliger für den Ersten Weltkrieg meldete. Ich meine Ludwig Wittgenstein. Und ich frage: warum meldeten sich beide Dichter als Freiwilliger für jenen Weltkrieg? (Und unsere Lehrer (Professor Roth) antwortet: Gute Frage! (Trakl war allerdings Freiwilliger als Sanitäter, nicht als Soldat...)

Quelle: 1) http://www.georgtrakl.de/georg-trakl-biographie.html 21-10-12.

2) “Les Fleurs du mal”, Baudelaire. Étude critique il.lustrée par Rayomnd Decesse, Bordas, Paris 1976.



dimarts, 23 d’octubre del 2012

Alegria de l'aigua



Alegria de l'aigua que fa revenir els rius, que corre els camins, que fa volar ocells negres al cel petit dels bassals.

Alegria dels llamps que esquerden la crosta de la nit: si no fóssim vells i xarucs, xisclaríem de sorpresa!

Quins colors tan nets després del xàfec que s'ha endut la son dels camins.

Quina punta al coixí que fan les teranyines enjoiades.

Envernissats d'ara mateix, els bolets juguen a amagar-se i fan cara de sorpresa.

Les fulles que han caigut tenen un instant petit de perfecció que et voldries endur i preservar...

Els cargols-treu-banya surten lentament de la closca del temps.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Sie werden nicht fähig...



Solange die Regierung von Madrid uns nicht als Brüdern und Schwestern behandelt, wird das Unabhängigkeitsgefühl in Katalonien immer stärker werden,  und die Machthaber werden nicht fähig sein, es zu stoppen...

"Sommerlügen" von Bernhard Schlink; Kommentäre über Amazons Rezensionen





.--Winfried Stanzick informiert uns, dass die Menschen im Buch keine materiellen Sorgen kennen und diese Tatsache ist für mich ein wenig negativ, weil das heisst, dass es in allen sieben Geschichten des Buches keinen Klassenkampf gibt. Immer ist der Klassenkampf ein wichtiger Teil der Realität...

.-- Ich unterstütze Birgit Sonnenblume am wenigstens in zwei Punkten: 1) Menschliche Erfahrung ist ein grosser Vorteil, den ältere Menschen haben, 2) das Leben fordert uns von Tag zu Tag zu Antworten auf.

Allerdings werde ich dieses Buch lesen.








ICH LERNE DEUTSCH...




                                            Una biblioteca alemanya


Ich lerne Deutsch, weil ich die deutsche Literatur lesen will: Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich Schiller, Friedrich Nietzsche, Günter Grass und tutti quanti...

Noch mehr: Meine bescheidene Erfahrung mit Fremdsprachen zeigt mir, dass je mehr man liest, desto besser kann man sprechen und schreiben lernen.

Außerdem habe ich herausgefunden, dass viele Bücher aus anderen mitteleuropäischen Ländern auch auf Deutsch übergesetzt sind. Zum Beispiel lese ich zurzeit eine Anthologie von sehr alten jugoslawischen Märchen, die vielleicht nicht in spanischer oder katalanischer Fassung existiert...








dimarts, 16 d’octubre del 2012

Fragilitats



La malaltia s'acosta als meus amics, darrerament, sigilosa.
I jo no els sé dir com els estimo.
Em desperto a la nit i hi penso, però no hi sóc, al seu costat.
Em desperto amb totes les petites xacres que em ronden i que potser no són tan petites o que, segur, seran més grans.
No sé dir-te fins a quin punt vas ser un nen lluminós, i sé que aquesta llum t'acompanyarà sempre, E.
No sé dir-te que des que et vaig conèixer, i fa tan poc, ja em va semblar que érem amics des de sempre, J.
No sé dir-te que la intensitat amb què vius et fa fort, M.
No sé dir-vos que la fragilitat és de tots, és nostra. Fragilitat del temps i del cos, fragilitat de la companyia dintre la solitud.
Que cada dia nou sigui realment nou, amics. Amb la seva càrrega i la seva bellesa;  amb el seu color de cel irrepetible; amb la seva llum daurada.
Ja sabeu on sóc...

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Ciutat



Una ciutat desconeguda. Els carrers plens de cotxes rabents sembla que corrin a dessagnar-se en algun lloc remot, com si fossin artèries d'alguna bèstia viva.

Se m'acut refugiar-me en la verdor d'un parc, però quan miro amunt m'adono que les capçades dels arbres són d'un plàstic espès. Al terra, bolets de paper i deixalles.

Em fico en una casa fosca. Al capdavall, hi ha números il.luminats: una xifra gran, centenars de milers d'alguna cosa. Els números van canviant.

Ara baixo unes escales entortolligades, com una serp de pedra que es perd en la boira. Intueixo espadats a banda i banda. He d'arrribar, però el camí és tortuós, i porto un vestit de ferro que m'estreny i m'adoloreix cada racó de la pell.

Hauria d'arribar. Hi ha una tendresa recòndita dins del dolor.

divendres, 21 de setembre del 2012

CHARITY AND THE SYSTEM

Cues d'afamats a Nova York.

 El text que segueix es una copia del comentari enviat al blog Left Side of the Road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison, de Liverpool (UK). 

Yeah, Michael, Charity is the only answer to be expected from the System, by those who don't dare to fight. This has been so for many years. I remember how shocked I was the first time (1997) I was able to see myself the huge numbers of people, queuing around churches in the Lower East Side of Manhattan (NYC), at breakfast, lunch or dinner time, just to get some warm food...
I was wondering, if I myself became ashamed of seeing these images, what's the feeling of a US citizen, who still has a job and a place to stay, at least. What's the feeling of President Obama? I don't ask about the feelings of Republican candidate Romney, because he has very clearly explained them. The only thought Mitt Romney is able to have in front of the hungry crowds, wandering all over the USA, is that they are just parasites! And he is a millionaire! A real tycoon!
What a disgrace for the so called American way of life, for him, for them, for the churches, for the bishops, for the archbishops, for Obama, for us, for everybody...!

dimecres, 19 de setembre del 2012

LA RAMBLA AND THE CIVIL WAR


Columna al front


El text que segueix es la copia d'un comentari enviat al blog Left Side of the Road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison.

Hey Michael, your deep and pertinent comments about 'La Rambla' in Barcelona and the shame you can see at 1 am, during the night wandering the streets, reminded me of a conversation I had many years ago with a neighbour of mine in St. Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalonia). He, Senyor Martínez, was an old man, close to his seventies and a veteran of the anarchist Durruti Column during the Spanish Civil War, in 1936-39.

He was complaining also about a certain shame in La Rambla, but in these terms:

You know, Francesc, what made me upset, when coming back from the Aragon front, after several weeks of fighting against the Fascists? This was the atmosphere in 'Les Rambles'. You could always see many people, taking walks happily and wearing firearms, but you could easily guess that some of them actually had never been to the front. There was not a clue of real commitment in their faces and manners... How could we count on this kind of people to win a war...? To permit such an unjust situation was an enormous error... And because of that and other serious errors we've lost... of course...!

Walking Les Rambles by night, right now, we see reasons to fear about the future and the prospects facing our young people. Certainly we can also remember some reasons to complain about in our past defeats... and to try and avoid the same errors happening...

dimarts, 18 de setembre del 2012

MEMÒRIA HISTÒRICA A LIVERPOOL

“Un moment de l'acte a Liverpool” (Foto de Michael Harrison)




Liverpool 15.- Fa molt de temps, quan jo era jovenet i no havien passat massa anys des de la Guerra Civil de 1936-39, semblava que aquells esdeveniments quedaven molt més llunyans en la Història que no pas ara, que ja estem al 2012. Segurament això era degut a com la gent en parlava. O millor dit, a com la gent no en parlava, perquè en aquells temps la gent normalment callava molt.

En canvi ara --almenys a mi em passa-- hi ha temes relacionats amb aquella guerra que, encara que no els busqui, els trobo. I segurament és això el que em situa ara molt més a prop d’aquella circumstància històrica. El que me n'allunyava també era la confusió provocada al nostre país arran de l’especial situació política que vàrem viure almenys fins al 1975.

No fa gaire anys vaig estar enraonant amb un veí de St. Adrià, de la mateixa generació del meu pare i, en un moment donat, em va dir: -“Doncs sí, el 1975, quan es va acabar la guerra…” Això em va sobtar i el vaig interrompre: -“Què dius que va passar al 1975?” – Aleshores se’n va adonar i va rectificar: “Ah perdona, vull dir quan va morir en Franco, al 1975…” Doncs això vull dir, quan dic confusió.

LA BANDERA REPUBLICANA

Avui, a la ciutat anglesa de Liverpool i més concretament a Hope Street, que és un carrer molt cèntric, que uneix la catedral protestant amb la catòlica, s’ha celebrat un homenatge als més de dos-cents veïns de la ciutat, que al 1936 varen venir voluntàriament a defensar la Segona República Espanyola, enfront del cop d’estat del general Franco.

El local en qüestió és una mena de centre cívic popular, que es diu “The Casa”. Només entrar ens trobem amb una bandera republicana espanyola, situada en un lloc de preferència, on comença l’exposició de fotografies dels anys trenta, totes referides als esmentats voluntaris anglesos. Ens costa entrar i circular perquè el lloc és molt concorregut. La gent està contenta; beuen cervesa i alguns es fan fotografies al costat de la bandera.

DEL RIU MERSEY AL RIU EBRE

Per Liverpool passa el riu Mersey, que en part és navegable i dóna nom a una gran conurbació, el Merseyside. Per això el títol que presideix aquesta exposició fotogràfica és “From the Mersey to the Ebro”. L'ha organitzada la “International Brigade Memorial Trust”, constituïda per tota una colla de gent militant. Alguns són descendents dels brigadistes; a hores d’ara ja no en queda, naturalment, cap de viu.

Penjats a les parets també hi ha pòsters explicatius, a més dels peus de foto que acompanyen cada quadre. Així se’ns informa que els dos-cents de Liverpool només són una part de la gran brigada anglesa, constituïda per més de dos mil cinc-cents voluntaris antifeixistes.

XOFERS, PALETES, MECÀNICS…

En un lloc d’honor hi ha la llista penjada: Atkinson, Blumdell, Carroll, Donnelly… alguns noms estan en tinta roja. Són els morts en combat. Al costat també hi ha el nom de la batalla i la data: Quinto, agost del 1937; Serra de Pàndols, agost del 1938; Ebro, juliol-novembre del 38; Casp, març del 38; Brunete, juliol del 37; Belchite, març del 38… I també hi consten els oficis o professions que tenien abans de marxar i que van continuar fent els qui varen poder tornar: xofer, paleta, mecànic, enginyer naval, estibador, mariner, professor d’universitat, ferrer, periodista, estudiant, pintor, fuster…

Veig una fotografia presa a bord d’un vaixell espanyol de guerra, el “destroyer” lleial a la República, que portava per nom “Alcalá Galiano”. Una altra al front de Madrid, al peu d’una bateria antitanc…

EL FILL DE LA CAYETANA

Al fons del local, hi ha una sala d’actes, on ens arrepleguem unes dues-centes persones, unes assegudes, d’altres dretes i gairebé totes grans. Es fan els parlaments. Feia temps que jo no sentia parlar de classe obrera i societat socialista davant de tanta gent. M’ha cridat l’atenció un home de més de setanta anys, que porta una insígnia del sindicat espanyol de la CNT i que ha criticat fortament la policia durant la seva intervenció. Segurament aquestes crítiques no són alienes al fet que aquesta mateixa setmana, a Londres, s’ha conegut un informe oficial, segons el qual tota la responsabilitat de les noranta-sis morts que varen haver-hi, durant un partit de futbol a l’estadi de Hillsborough, a Sheffield, el 15 d’abril de 1989, és de la policia.

Després vénen els càntics i els punys enlaire. La Internacional, Bandiera Rossa... i la confraternització durant el dinar popular que segueix l’acte. És aleshores quan se’ns acosta el senyor Jim Jump i Lozano, de 63 anys d’edat, fill d’un dels voluntaris de Liverpool, que es va casar amb una noia de La Rioja, la senyora Cayetana Lozano i Díaz. Aquest home també ha intervingut en els parlaments i, en acabar ha cridat un “Viva la República!” com el que, segons diu, havia sentit a cridar més d’una vegada al seu pare.

I amb tot això tinc la impressió que ara comprenc una mica millor què és el que va passar en aquella guerra, sense que això signifiqui, encara, que jo estigui en condicions d’analitzar per què es va perdre.







dissabte, 15 de setembre del 2012

Liverpool: el vent


Homenatge als brigadistes de Liverpool



El crush de Hillsboroug a Sheffield, 1989

El vent, a Liverpool, te personalitat propia: es l'amo i senyor de la ciutat. Fa anar els nuvols on vol, juga amb el calidoscopi sempre canviant del cel.

En questio de minuts, pot obrir clarianes brillants al cel ennuvolat, per on el sol brilla indecis, entre sorpres i ensonyat. Pero tambe pot cloure rapidament un dia blau, estendre arreu un mantell gris i fosc que es pot descordar de sobte en una pluja violenta i fugac.

Pero hi ha hagut una altra mena de nuvol, molt feixuc, que ha planat vint-i-tres anys damunt la ciutat. Com diu Michael Mansfield al diari The Guardian" del 13 de setembre de 2012, "There has been a cloud hanging over us for 23 years and that has been lifted. Is is not a sense of joy but one of relief. This is one of the biggest moments on my life. I have had that weight upon me since I was 16".*

Fa vint-i-tres anys, hi va haver una fatidica topada entre seguidors de futbol a l'estadi de Hillsborough, a la ciutat de Shefifeld, durant la semifinal entre Nottingham Forest i Liverpool. (15 d'abril de 1989).  Hi van morir 96 persones, entre les quals adolescents i nens. Els diaris de l'epoca van parlar de seguidors borratxos i sense entrada com a causants del desastre. Pero ara acaba de sortir un informe oficial en que s'explica que van ser la incompetencia de la policia  i la manca de mesures de seguretat les causes directes del desastre.

I, justament avui, al cel de Liverpool s'ha obert una altra gran clariana. Hem tingut la sort de poder assistir a la inauguracio d'una exposicio de fotografies sobre els i les brigadistes d'aquesta ciutat (uns cent setanta-cinc) que van lluitar a favor de la Republica durant la guerra civil espanyola. Cap d'ells no era present a l'acte. Han mort tots;  pero hi havia els seus fills i filles, els nets, les netes. Hem cantat plegats la Internacional, amb els punys enlaire, i hem escoltat les paraules que els va adrecar La Pasionaria a les darreries de 1938, a Barcelona:

"Sou historia. Sou llegenda. Sou l'exemple heroic de la solidaritat i la universalitat de la democracia".

De seguida que s'ha acabat l'acte, (durant el qual no hi hem pogut veure gent jove) pero, tothom ha comencat a menjar: tambe nosaltres. I hem tornat a semblar els burgesos que som.

Ha estat un miratge?

Quan hem sortit, el cel de Liverpool somreia. Un sol estantis que ha vagarejat una estona pels carrers de la ciutat. El vent dormia.



*Hi ha hagut un nuvol planant sobre nosaltres durant vint-i-tres anys que ara s'ha aixecat. No es un sentiment de joia sino d'alleujament. Aquest es un dels moments mes grans de la meva vida. He tingut aquest pes damunt meu des que tenia setze anys.

dilluns, 10 de setembre del 2012

La brasa viva del cel

 

El vell somni, sempre igual i sempre diferent.

Arribo a casa (és grisa i buida) i sento una criatura petita que plora. "Com he pogut oblidar-me'n?", penso, i corro a consolar-la.

La tinc als braços, obro la finestra. Crema en somort la brasa viva del cel. Una mica de vent de no-res l'abrandaria.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Montserrat

Monestir de Montserrat

El post que segueix, sobre el Monestir de Montserrat, és una còpia del comentari enviat al bloc Left side of the road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison de Liverpool (UK).




Hey, Michael, here I am with more historical remarks, this time about Montserrat.

I’m glad you emphasize that the Monastery of Montserrat has always been the place of many Catalan nationalist events, but we must also take into account that some of the political events, taking place in Montserrat, have aimed further than the Catalan nation.

For example, during 1969 the Spanish police arrested sixteen members of the ETA (Euskadi Ta Askatasuna - “Basque Country and Freedom”). General Franco’s regime planned to judge them in a military tribunal, under the accusation of having killed a policeman and committed other crimes. Not only in Spain but also internationally everybody was impressed by the number of defendants (sixteen) and the seriousness of the punishments: six death penalties and 752 years of imprisonment.

A vast anti-Franco campaign took place. Banned trade unions and parties (especially the well organised Partido Comunista de España - Communist Party of Spain) called for strikes in factories and universities and demonstrations throughout the country.

On the 1st of December 1970 the ETA kidnapped, in San Sebastián, a diplomat of the Federal Republic of Germany, Eugen Behil Schaeffer, threatening the Spanish Fascist Regime with killing him, if any of the death sentences against the Basque prisoners were executed.

In this context, on the 12th of December, three hundred Catalan artists and intellectuals decided to hold a meeting in the Monastery of Montserrat. They then published a manifesto demanding general political amnesty, democratic liberties and the right of self-determination, vowing to remain there until the issue was resolved.

Then, the West German authorities and big industrial bosses, who were at that time important suppliers, clients and investors in Spain, started to put pressure on Franco in order to avoid the carrying out of the death sentences. Otherwise it was clear that there would be economic sanctions. All this, plus the popular campaign, the international press and the final involvement of the Catholic Church in favour of the amnesty, succeeded in stopping the murderous intention of the Spanish Fascist Regime.

And the Monastery of Montserrat was a part of this historic circumstance.







Gràcia: La revolta de les Quintes, 1870

                                          Barricada a Gràcia

El post que segueix, sobre el barri de Gràcia, de Barcelona, és una còpia del comentari enviat al bloc Left side of the road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison de Liverpool (UK).




Thank you, as always, Michael. Plus some historical remarks here.

The Vila de Gràcia is one of the most popular and active neighbourhoods of the city of Barcelona. Nowadays it gives the name to the Gràcia district, which includes, furthermore, the neighbourhoods of Vallcarca and Penitents, el Coll, La Salut, El Camp d’en Grassot and Gràcia Nova. In 2005 the population of Gràcia was 120,087 inhabitants.

Its most significant monument is the Belfry (el Campanari), which rises in the very middle of the Town Hall Square, where the district authority now meets.

The Vila de Gràcia was the principal centre of the ancient independent town of Gràcia. That town was composed from this nucleus and the agrarian area – mainly farms (masies) – of the Camp d’en Grassot.

The most remembered accomplishment of Gràcia’s people was in 1870, during the riots against the military drafts (La revolta de les Quintes). The siege of the brave neighbourhoods lasted six long days and nights when the army was confronted by the people when they tried to enter the streets.

The story of The Bell of Gràcia (La Campana de Gràcia) is very well known because by this means everybody was called to the barricades, each time the army showed up, by the end with heavy cannon.

Even today, during the Festa Major, you can see young people protesting against the Catalan or Spanish Government – it doesn’t matter about what, or who – just any injustice.