ESTRATÈGIES MILITARS QUE FAN POR

La fotografia de la pàgina 7 del número 193 d’Area Besòs.com, corresponent a octubre, de seguida em va semblar que em recordava uns uniformes i unes armes similars, que jo ja havia vist molt abans. De moment vaig pensar en l’època del meu servei militar obligatori a l’Exèrcit Espanyol (1971-72), però no. No ens féien vestir així. Després vaig rememorar els cómics d’Hazañas Bélicas dels anys cinquanta del segle passat (aleshores no en déiem cómics, sinó tebeos), però aquells soldats dibuixats en el marc de la Segona Guerra Mundial (1939-45) tampoc no vestien aquesta classe d’uniformes de camuflatge, ni portaven aquestes armes de guerra tant modernes, com les que exhibeixen els de la foto d’Àrea Besòs.com. Després vaig pensar, naturalment, en el cinema. I sí, aquella foto em va recordar diverses pel·lícules de guerra.

DIMENSIÓ DESCONEGUDA

N’hi ha una que em resulta especialment evocadora. Es diu Nightcrawlers (Rastrejadors de nit) i és un episodi d’aquella sèrie nord-americana de tv, Twilight zone, en blanc i negre, que aquí va arribar a mitjans dels anys setanta, amb el títol de Dimensión desconocida.
La pel·lícula comença en un paratge solitari d’una carretera nord-americana de segón ordre, quan un policia de trànsit aparca en una cafeteria, que es diu Bob’s. Sembla que és un client habitual, doncs es tuteja amb el personal i explica a en Bob i a la cambrera, que acaba de participar en la investigació d’un homicidi múltiple, succeït prop de la frontera estatal i podria ser que els assassins haguessin fugit en aquesta direcció... Tant el policia, com en Bob, com la seva filla cambrera es mostren amables però inquiets. Fora està plovent i ja és fosc. En un moment donat, apareix un cotxe fent esses –perquè ha hagut d’esquivar un camió que li venia de cara—i aparca aparatosament.
El conductor baixa i camina cap a la cafeteria. Va coix. Està tot escabellat i mullat i té els ulls rojos i cansats.

CAFÈ O CERVESA ?

Demana un cafè sol. La cambrera li posa i, mentrestant, ell pregunta a en Bob si tenen cervesa. El propietari li contesta que no, que no tenen permís per vendre alcohol. I el foraster replica que gairebé és millor que no en tinguin, de cervesa, doncs si en begués s’adormiria i, en realitat, a ell li interessa mantenir-se despert a tota costa. Aleshores en Bob veu com la tassa de cafè, que el foraster té a la ma, es converteix en una llauna de cervesa i, uns quants segons després, torna a ser una tassa de cafè..
En Bob s’espanta i mira de reüll al policia, per veure si se n’ha adonat del canvi, però el policia no se n’entera. Ara en Bob ja observa el foraster amb una mica més d’atenció.

El policia, que ja s’havia alertat abans per la manera com el foraster havia aparcat, no el perd de vista ni un moment. Quan veu que el foraster es treu un tub de pastilles i se n’empassa unes quantes, li pregunta per la recepta.

NOMÉS ÉS UN ENCENEDOR

El foraster contesta amb un mig somriure que sí que en té, de recepta. La cambrera torna a omplir-li la tassa de cafè i li demana al policia que deixi tranquil aquell home. El foraster va bevent el cafè i sembla que es relaxa, mentre juga amb la tapa del seu encenedor de butxaca. La cambrera diu: Nightcrawlers. El policia pregunta a la noia què vol dir i ella explica que ha vist aquesta paraula escrita sobre l’encenedor de l’home, juntament amb un escut militar...
El foraster explica que en el seu batalló tothom en tenia un d’aquests encenedors. I el policia li pregunta si havia estat a la guerra del Viet-Nam. L’home assenteix amb el cap i el policia comença a fer-li preguntes, dient que ell no hi havia estat, però que li hauria fet il·lusió anar-hi... El foraster replica que no té cap ganes de parlar d’aquella guerra...
En aquell moment, un home, una dona i el seu fill entren en la cafeteria, completament xops, i s’asseuen en una taula.

AGENTS QUÍMICS EXPERIMENTALS

El policia segueix insistint fins que, de cop i volta, el foraster s’emociona molt i comença a explicar la matança de tots els components del seu escamot. Ell en fou l’únic supervivent. A hores d’ara, totes les persones que són a la cafeteria l’estan escoltant atentament.
El foraster es frega la cara amb les dues mans i pregunta quan val el café, doncs es disposa a marxar. El policia no li permet marxar en aquell estat i li aconsella passar la nit en un motel que hi ha a prop.
El foraster diu que no, que ha de continuar bellugant-se. Que quan s’adorm, passen coses... Ara el policia sospita i li pregunta què vol dir amb això. El foraster replica que, quan va tornar d’aquella guerra, se’n va emportar alguna cosa més que els mals records... i que ha conegut, al menys, uns altres quatre antics combatents que poden fer el mateix que ell... que pensa que a l’exèrcit varen subministrar a alguns soldats productes químics experimentals, que els haurien proporcionat poders sobrenaturals...

BISTECS I PISTOLES

El policia es mostra escèptic davant d’aquestes explicacions i el foraster pregunta a en Bob: suposo que no teniu bistecs en el menú, o si ? I mentre en Bob nega amb el cap, apareix un bistec en la graella, que espetega en fregir-se. Al cap d’uns deu segons, el bistec desapareix...
El foraster explica que va caure adormit, ahir a la nit, en un motel de prop de la frontera estatal i que els horrors --que ell mateix s’havia emportat de la guerra del Viet-Nam—varen reviure, a causa dels seus poders especials. El policia continua sense deixar-lo marxar. I ara encara menys, perquè ja està segur que aquell home és el responsable dels assassinats. De moment, el foraster fa fondre la pistola amb la que el policia l’amenaça, com si fòs de xocolata...
La cambrera abraça el foraster, que es gira per marxar, però el policia li colpeja el cap amb una ampolla i el deixa sense sentit.

LLUMS, HELICÒPTERS I SOLDATS ENEMICS

Inesperadament, focus, helicòpters i soldats enemics, com els de la fotografia de l’Area Besòs.com, ataquen la cafeteria. La família aquella que estava asseguda en una taula, s’amaga a sota. La mare s’ajup, desesperada, al costat del foraster, per intentar despertar-lo, doncs ja s’ha adonat que tot allò és conseqüència del seu subconscient. Però l’home continua sense sentit... Mentrestant apareix en la pantalla la cara atemorida del nen, que només té vuit o deu anys. (I jo estic convençut que un nen que hagi fet aquesta cara, un nen que hagi vist els horrors de la guerra que veu aquest nen a prop seu, és impossible que sigui capaç de somriure, després, si algú li regala un arma de guerra... de joguina.)

PAELLES CONTRA METRALLETES

Metrallen les finestres mentre cauen bombes fora de la cafeteria i una bala mata el policia. Els soldats tiren les portes a terra i en Bob agafa una paella molt grossa, per intentar matar el foraster --que encara és a terra sense sentit—i acabar així amb el seu malson terrible. Un dels soldats enemics apunta cap en Bob i li dispara. La cambrera llença una paella al cap d’aquest soldat i el fa caure. Els altres soldats avancen cap el foraster, que només fa que cridar: Charlie’s in the light! (Charlie és sota la llum!; Charlie era el nom en clau que els soldats ianquis feien servir per referir-se als guerrillers del Viet-Cong) I aleshores metrallen el foraster.
Els soldats, les bombes i els focus desapareixen completament, en morir el foraster. Es fa de dia i venen les ambulàncies i els bombers, encara que ningú pot acabar-se de creure el que ha succeït.
La cambrera ajuda els infermers a introduir en Bob a l’ambulància, mentre li diu que estigui tranquil, que la ferida de bala no és greu i que es curarà aviat. En Bob no es pot treure del cap allò que va sentir que deia el foraster i que ara ell mateix no pot parar de repetir: Hi ha quatre antics combatents més que poden provocar les mateixes desgràcies...

LES ARMES LES CARREGA EL DIMONI

Jo vaig començar a fer-me preguntes sobre les estratègies militars, quan vaig adonar-me que hi havia soldats --d’aquell excel·lent dibuixant de les Hazañas Bélicas, que signava Boixcar—que, sense canviar d’uniforme, tant aviat encarnaven la bondat com la maldat. Els alemanys per exemple, sempre que apareixien combatent en el front occidental europeu (contra els nord-americans), eren els dolents del tebeo, però quan combatien en el front oriental (contra els russos) eren els bons...

I a més, quan jo era petit, per aquí a St. Adrià sempre havia sentit a dir, que no es pot jugar amb les armes... que encara que, de vegades, sembli que estan descarregades, potser no ho estan tant, perquè les pot haver carregat el dimoni...