Bon any nou!

CLAR GENER


Clar gener,

ametller,

boira fina.

És la neu,

amb pas lleu,

que empolsina

tendre blanc,

cada branc

de flor rosa.

En la llum,

tènue fum

es reposa...



Rosa Leveroni, Obra poètica completa

Bones festes!

 

Bolets a La Cirera

Hi ha núvols afuats al cel de La Cirera, parracs blancs esfilagarsats pel vent, esllavissats.

La Isabel, la mestressa, la germana, m'acompanya al Serrat a buscar bolets. Jo no en trobaria cap de bo. M'extasia la llum d'aquest migdia esplèndid, el sol tebi, les vaques de color de terra al prat verd, les pinyes arraulides sota els pins com flors de foc imaginades. I els bolets de vaca, tan grocs,  i els d'ovella, de color de fusta, tan grossos, arraïmats, que serveixen només per admirar la tardor que s'acaba.

Però ella sap els llocs, hi va amb l'experiència de molts anys: de dret, al racó privilegiat on els fredelucs treuen l'encís de la caputxa grisa, com barrufets secrets sota les romegueres o els marges.

Tornem amb dos rovellons esplèndids, també,  potser els últims de la temporada, color de posta encesa. Ens espera el dinar i la conversa a la cuina temperada, plena d'olors i de claror de tarda.

Òrbites

Mira

Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!

Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.

Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.

Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!

Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.

Les estrelles han trobat noves maneres de morir. Que vol dir viure.

Silencis

Plou seguit, sense parar.

L'aigua dels dies ens arrossega, inclement. Arrapats a les roques, xops i enfredorits, lluitem contra les onades que se'ns voldrien endur i, alhora, somniem estranys viatges mar endins, cap al país utòpic d'Horitzó, allí on les llegendes diuen que neix la llum i que pots tocar el cel amb les mans.

Entumits, amarats de llunes, aguantem una rera l'altra les marees. Els dolors petits, agulles de fred contra la pell nua, ens dipositen molses a les cames i  petxines a les mans que s'engrunen, lentes.

Quan, finalment, el sol esquerdi els núvols, sortirem esperançats al porxo, però potser ja no ens podrem moure.

NOVEMBER

Im November erinnere ich mich an Günter Grass, weil er 1992 13 Sonette mit dem Titel “Novemberland” geschriben hat. Und im letzten Oktober habe ich in der satirische Wochenzeitung “El Triangle” aus Barcelona (7-10-11, Seite 14) einen Artikel über Deutschland gelesen: “Ein Staat, zwei Länder”, von Neus Pérez aus Berlin.

Die Autorin spricht über das Jubiläum des Mauerfalls, über der Länderfinanzausgleich... und über die verschiedenen Worte die man in Deutschland benutzt um was im November 1989, zwischen die Bundesrepublik Deutschland und die Deutsche Demokratische Republik geschehen ist: die Wiedervereinigung (reunificació), die Adhäsion (adhesió)... aber Pérez erwähnt nicht “Anschluss”.

Ich weiss, dass Günter Grass oft dieses Wort benutzt hat um das Ereignis (1989) zu nennen. Und daselbe Wort, “Anschluss” wird heute in der Geschichte benutzt um die Eingliederung Österreichs in das Deutsche Reich (1938) zu erzählen.

Und ich frage: warum so wenige Leute in Deutschland dieses Wort sagen wenn sie über 1989 sprechen? Vielleicht Angst? Gibt ist Angst um an zu viel zu erinnern?

Allerdings fängt des 8 Sonett von Günter Grass mit diesem Quartett an:



“Die Angst geht um, November droht zu bleiben.

Nie wieder langer Tage Heiterkeit.

Die letzten Fliegen fallen von den Scheiben,

Und Stillstand folgt dem Schnellimbiss der Zeit.”



Francesc Arnau i Arias 7-11-11



I el meu professor de llengua alemanya, el senyor Ulrich Roth de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona, diu:



“Ich glaube nicht, dass jemand Angst hat. Es ist wohl mehr, dass -ausser Grass- nicht viele Leute auf die Idee kommen, oder sie richtig finden, diese beiden völlig verschiedenen historischen Ereignisse gleich zu setzen...”

WESTERWELLE

Ich habe in “El País” (Freitag, 28-10-11, seite 51) gelesen dass die Weltkrise auf Herrn Westerwelle nicht einzuwirken scheint. Das kann man wenigstens aus seiner neuen Immobilientransaktion schliessen.

Der deutsche Aussenminister hat in “Son Vida" (Mallorca) ein Haus gekauft; es wurde auf zwei Millionen Euros geschätzt und hat respektable Kennzeichen: das Gebäude ist 400 .- Quadratmeter gross, in einem Gelände von 2000.- m2 gebaut und das Schwimmbad ist 60.- meter lang.

“El País” betont, dass Herr Westerwelle an Kritik gewöhnt ist. Während der letzte Krise der Freien Demokratischen Partei (FDP) hat er sich im Aussenministeriumsgebäude verschanzt, das ist das zweithöchste Gebäude in Berlin.

Die insulare “Mallorca Zeitung” erzählt, dass dem Minister im Urlaub Golf zu spielen und Kunstgalerien zu besuchen gefällt. Er ist Kunstsammler.

Ein sehr berühmter Witz sagt, dass Mallorca das siebzehnte deutsche Bundesland ist...

Francesc Arnau i Arias, 2-11-11

Cireres d'arboç

                                                                      Fotografia:Joan Astor Vignau

La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.

Engrunes

Núvols trencats, aigua passada. El sol, tafaner, surt a mirar la terra rentada: la pell de l'herba, les fulles escombrades.
Quietud de tempesta acabada. Remor de riu inflat. Repunt d'ocells.

Som Cigronets perduts. Que les engrunes de sol ens tornin al camí de casa: adobarem teulats i encendrem el foc, quan la claror s'estimbi, exhausta.

Camí de faigs i boira a Cabrera.

Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.

Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.

Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i  els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.

Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.

EIN DOKTORTITEL DER PHILOLOGIE

Um den Doktortitel der Philologie zu bekommen, werde ich eine Persönlichkeit aus der Mythologie studieren: Iphigenie.

Im V Jahrhundert vor unserem Zeitalter hat Euripides zwei Tragödien geschrieben, deren Namen sind “Iphigenie auf Aulida” und “Iphigenie auf Taurida”.

Später, im XVII Jh. nach unserem Zeitalter, hat Racine seine “Iphigenie” ausgearbeitet.

Noch später, im XVIII Jh. war Goethe der Dichter, der seine “Iphigenie auf Tauris” öffentlich gemacht hat.

Und im unserem XX Jh. hat ein Dichter aus Barcelona, Joan Maragall, diese deutsche Tragödie in die Katalanische Sprache übersetzt.

Das heisst ich muss wirklich versuchen die griechische Literatur des V Jh., die französische Literatur de XVII Jh., die deutsche Literatur des XVIII Jh. und die katalanische Literatur des Anfang XX Jh. gut zu verstehen.

Gerade jetzt habe ich verstanden, dass Maragall in seinem Vorwort zu der Übersetzung, für Goethes Iphigenie und gegen Euripides Iphigenie Partei genommen hat.

Warum? Weil Goethes Iphigenie ihre Ziele ohne Lügen zu sagen und ohne Betrügerin zu sein erreicht hat.

So war unser Maragall.

DER LETZTE MAI

Am 1.Mai dieses Jahres, nach dem Tod Ossama Bin Ladens, gab es viele Kommentare zu dem Ereignis im Internet.

Eine Engländerin, Jessica Dovey, 24 Jahre alt, Lehrerin, die in Kobe (Japan) wohnt, hat geschrieben:

“Ich weine wegen des Todes tausender geschätzter Mensche und werde mich nie freuen über niemandes Tod, nicht einmal über eines Feindes Tod.”

Das ist ein gutes Zitat, finde ich, um das Ende dieses taliban zu kommentieren.

Dovey hat durch das Fernsehen erfahren, dass Bin Laden gestorben ist und hat dieses Kommentar an ihre Facebook Seite gehängt.

Danach hat sie ein Zitat Martin Luther Kings geschrieben:

“Den Hass mit Hass zu vergelten ist nützlich nur um den Hass zu multiplizieren und Dunkelheit zu den Nacht zu zusetzen...”

Später wurden diese Zitate durch Internet sehr oft wiederholt, aber ohne die Auführungszeichen zu respektieren und, auf diese Weise, werden beide Zitate Martin Luther King zugeschrieben.

Das ist nicht wichtig und heute ist es zu spät um zu versuchen den Irrtum zu korrigieren...

Farbalans de foc.

Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.

El dia té una claror curta. El migdia és una hora quieta que s'estimba ja cap a la tarda.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.

REICHE KRIMINELLE

In “Fremdgänger”, ein Roman von Ronald Reng (g. 1970, Frankfurt am Main) kann man ein sehr politisches Gespräch zwischen Jelena und Tobias lesen:

Jelena sagt, er müsse sich für seinen Ehrgeiz nicht schämen; die Neider , die selber nichts erreichen, würden ihm einreden, es sei schlecht, nach etwas zu streben. Er dürfe sich von ihnen kein schlechtes Gewissen machen lassen. Es sei wichtig, was er tut. Er helfe mit seinem Wissen einem armen Land wie ihrem...

Aber Tobias widerspricht, er helfe ein paar reichen Kriminellen wie Skoba und Timoshenko, noch reichen zu werden.

Meiner Meinung nach ist das die Frage. Skoba und Timoshenko sind die Unternehmer, die Repräsentanten des Kapitalistischen Systems in der Ukraine, deshalb sind sie auch verantwortlich für die Armut der Ukraine.

Vor einigen Tagen, haben wir eine ökonomischen Diskussion in unserem Unterricht gehabt, aber die Leute sprachen nur über die Arbeiter, nicht über die Unternehmer. Auf diese Weise werden wir immer dieselbe Konklusion erreichen: die Arbeiter sind schuld an allen ökonomischen Problemen...

ZEITGEIST

-Zeitgeist der, nur Sg; die Gesamtheit der Meinungen, die für eine Epoche typisch sind. (Langenscheidts Grosswörterbuch, Deutsch als Fremdsprache, Berlin 1997.)

-Zeitgeist (Englisch) Also Zeit Geist, Zeit-Geist (both rare), and with lower-case initial. [G., f. zeit: time + geist: spirit] the spirit or genius which marks the thought or feeling of a period or age. (The Oxford English Dictionary, Clarendon Press. Oxford, 1989).

Vielleicht ist das nötig?

Ja, vielleicht, aber manchmal finde ich ein wenig pedantisch ein Fremdwort zu oft in einem Gespräch zu benutzen...

Es gibt manche Leute die sich so verhalten, weil sie denken, auf diese Weise intelligenter zu erschienen.

Esperança

http://www.vilaweb.cat/noticia/3941540/20111022/desenes-milers-manifestants-impulsen-bilbao-proces-pau.html

Esperem ocells

Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem  llavors.

Res a celebrar!

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.

Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.

Nyàmeres

Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.

Flor de la desmemòria

Dia internacional de l'Alzheimer

Setembre

Airet de tardor, tebiesa del sol a migdia. La llum s'esbiaixa com un vel de núvia pels carrers. Criatures que saltironen camí de l'escola, esvalotats com ocells migradors.

A la plaça de Centelles, tan acollidora amb les cases antigues d'eixides amples, els músics de ferro toquen inacabablement una cercavila de silencis, sempre a punt per a la festa.

Piuladissa d'ocells que xerren com criatures.

El ventet que arrissa les mans dels arbres.

La plaça es buida, i la claror s'hi esberla com una fruita madura.

Meravella de núvols esmolats que passen, com veles blanques pel mar del cel.

Una ràdio llunyana.

Cauen les tres.

Dinbych: el drac vermell

El darrer dia d'estada a Anglaterra, la Vesi se'ns emporta a Dinbych (anglès Denbigh), a Gal.les. Hi havíem estat una sola vegada fa disset anys, i jo en recordava només vagament el paisatge, però molt concretament els mapes de llengües minoritàries (escits en català) que pots trobar al centre on es fan classes de gal.lès.

I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!

Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.

I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.

Liverpool

Cel escombrat de núvols i clarianes blaves. La tardor de cop. Una mica de fred.
Som lluny i a prop de tot arreu.

S'encenen els fanalets vermells de les fulles.

A la Tate Liverpool, hi ha una exposició de René Magritte. Em corprèn veure els originals dels quadres la fotografia dels quals he admirat tantes vegades: la carn de pedra, les pedres que suren, el metall en flames, les cases nocturnes i el cel diürn. El nom de les coses. La imatge del nom de les coses. La idea de la imatge del nom de les coses.

Quan sortim, el cel de fora es exactament igual que el cel dels quadres de  dins: escombrat de núvols i clarianes blaves. La claror afuada del vent. "Això no és el cel", que diria Magritte. És la idea que en tens, els ulls que miren. La finestra és el paisatge.

Fragilitats

La merla, tan negra, em mira des del pati amb la pastanaga del bec insolent. Immòbil, però ara es gira, es deixa veure de costat i vola. Dues orenetes rumien a la branca més alta, i un pardal travessa quietament el silenci.
Sempre enyoro els ocells. Els tornaré a veure? S'aturaran o no? Seran uns altres?
El riu del temps va i ve, tot sembla el mateix.
Però de cop la fragilitat humana colpeix algú que estimes, i el camí de tornada a la salut perduda és llarg i costerut.
La merla, tan viva, diu que tot torna.

Estrelles i flors.

Anem a Ballestar, on la Teresa i el meu germà petit, Pei, que és poeta d'estrelles i de flors, ens tenen preparats el sopar i el telescopi. Compartim pa amb tomàquet i cel d'estiu, amb estrelles que cauen i que no. Artur i l'óssa major; la polar, Vega, i el planeta Júpiter amb el seu seguici de satèl.lits. La lluna panxacontenta amb cràters esmolats ens enterboleix una mica la negror...

En Pei va explicant. La llum que arriba i ja no és; temps i distàncies. Les criatures pregunten, amb una avidesa que a nosaltres se'ns ha desgastat.

Així i tot, és magnífic estirar-se a terra i deixar anar els ulls i la imaginació per cels oblidats. Sentir-se petit i que alhora  formes part d'una bellesa tan gran!

Clepsidres

Cau la pluja de seda, tèbia. Transparència de muntanyes irreals. Silenci.
La solitud que potser et pesa.
La solitud que potser enyores.
Desig de sol.
Estiu?
Calor.
La companyia que potser enyores.
La companyia que potser et pesa.
Cau el sol aplomat, efervescent. Muntanyes eixutes. Pols i brunzits.
Desig de pluja.
Estiu.
Set d'aigua.
Rellotges de sol.
Clepsidres.

Límits

El cos té uns límits estrets i estranys. Un mil.límetre més enllà, i ja no ets tu. Pots sentir la tebiesa de l'altre, però no ets l'altre. Pots tocar l'arbre, però no ets arbre. Pots veure l'ocell, però no pots volar...

La ment limita al nord amb el record, que flueix i es distorsiona com un riu. Queda molta aigua oblidada, pel camí. Limita a l'est amb el desig d'aurores i a l'oest amb passats recents, incandescents. Limita al sud amb els futurs incerts.

Som cruïlla.

Espurnejava

Plou. Em desperta el repic de l'aigua ventre endins, l'olor de molsa revifada i l'alè fred que entra per la finestra.

Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.

Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina  sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans,  previsors:

- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...

Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja  l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.

"It's spitting", diuen els de Manchester,  amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.

Superfícies

L'aigua dels dies ha llepat el ferro i l'ha engrunat com si fos sorra. Passa-hi els dits: t'hi quedarà el groc d'un pol·len estèril rovellat, el record d'una flor marcida.

El sol d'un d'un cel molt serè s'ha escrostonat a la porta de la fàbrica oblidada, i hi ha dibuixat arxipèlags d'una terra oculta. Llepa-ho. Sentiràs el gust de la fusta nova darrera les esquerdes velles, la sal del mar massa blau.

Hi ha una paret apedaçada de somnis. Desmemòria repintada d'un blanc espès en què les formigues caminen òrbites desencaixades.

(Vaig anar a veure l'exposició Superfícies: conjunt de punts de l'espai que poden ser determinats per dos paràmetres, de Jordi Cervera i Damià Bas, a la sala del Mil.lenari, de Vic.)

FRASES FETES EN “EL SOPAR DE TRIMALCIÓ” (Algunes evocacions, interpretacions, contradiccions, exageracions...)

Treball presentat per Francesc Arnau i Arias, (del màster de “Cultures i Llengües del’Antiguitat)




Assignatura: Del llatí a les llengües romàniques
Professora: Esperança Borrell
Curs 2010-11



ABSTRACT / nota preliminar

He agafat la versió llatina de la col.lecció Teubner, perquè és la canònica. La versió castellana del professor Díaz y Díaz, perquè és catedràtic de la Universitat de Salamanca i algunes de les consideracions que fa evoquen en mi la mentalitat dels capellans que dirigien el col•legi on vaig anar de petit; n’hi havia molts que venien de Castilla La Vieja.

La traducció de Josep Maria Pallàs l’he utilitzat perquè me la va recomanar la professora Borrell. I la de Berrio-Giró, perquè és la primera que em va caure a les mans, a principis del quadrimestre i em va permetre d’aproximar-me a Petroni.

Ressenyaré en primer lloc les frases llatines. Després dues traduccions catalanes i una castellana. Finalment, faré unes consideracions personals, combinades amb consultes esporàdiques d’algun diccionari de frases fetes catalanes, com per exemple el de Raspall-Martí.

També he comentat algunes de les frases amb gent que conec, de la comarca d’Osona i del Barcelonès Nord.

Les referències numèriques de cada frase pertanyen a la edició de la Teubner.



BIBLIOGRAFIA


BERRIO, Albert i GIRÓ, Romà; 1988, Satiricó, de Petroni, Columna Edicions S.A. Barcelona.

DÍAZ Y DÍAZ, Manuel C. 1968, Satiricón, Petronio Árbitro,revisado y traducido. Ediciones Alma Mater, S.A. Barcelona.

MUELLER, Konrad; 1995, Petronii Arbitri, Satyricon Reliquiae; Quartum edidit Konrad Mueller, B.G. Teubner, Stuttgart und Leipzig.

PALLÀS, Josep M., 1997, El Satiricó i trenta fragments, Quaderns Crema S.A., Barcelona.

RASPALL, Joana i MARTÍ, Joana; 1984. El cangur – diccionaris, Edicions 62, diccionari de locucions i de frases fetes. Barcelona.





INDEX GENERAL

I Abstract/ nota preliminar
II Bibliografia
III Índex general
IV Estudi de les frases fetes del Sopar de Trimalció

1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)
2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)
3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)
4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)
5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)
6.- longe fugit, quisquis suos fugit (43.5)
7.- cui datum est, non cui destinatum (43.7), a)
8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)
9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)
10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)
11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)
12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur ? (44.16)
13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)
14.- colubra restem non parit (45.09)



IV ESTUDI DE LES FRASES FETES DEL SOPAR DE TRIMALCIÓ


1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)

1.1.- “En definitiva, dóna mil voltes a qualsevol d’aquests babaus” (Pallàs). En nota a peu de pàgina (42), Pallàs especifica que el text llatí diu literalment: En definitiva pot encabir en una fulla de ruda qualsevol d’aquests babaus.” I afegeix que el sentit d’aquest fraseologisme és molt fosc. Així reconeix que la seva interpretació –“dóna mil voltes...”—és doncs discutible.

1.2.- “En definitiva, si volgués, a tots aquests gamarussos els podria enviar a pastar fang” (Berrio-Giró)

1.3.- “O séase, a cualquiera de esos cobistas lo podria meter en una hojita de ruda. (Díaz y Díaz). Aquesta la podem considerar la més literal.

1.4.- I jo diria: “no li arriben ni a la sola de la sabata”. Això ho vaig sentir per primera vegada al nord de Barcelona, al costat del riu Besòs, en un camp de futbol. Una frase que em sembla té una intenció bastant equivalent, és la que vaig sentir masses vegades repetir, durant el meu servei militar, a un sargent que acostumava a maltractar certs reclutes: “como no servís para otra cosa, os voy a meter a fregar las letrinas!”


2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)

2.1.- “Però quan trascolo una gerra de vi amb mel, engego el fred a prendre pel sac” (P)

2.2.- “Però quan em foto un bon tanto de vi amb mel, el fred se’n va a prendre pel sac” (B-G)

2.3.- “Pero en cuanto me embaulé un pozal de vino con miel, mando el frio a tomar por saco (DD)

2.4.- Jo diria: “el fred se’n va a passeig”, encara que no deixa de semblar-me un eufemisme, sobretot tenint en compte que laecasin, segons el diccionari Gaffiot, és un infinitiu grec, que literalment vol dir: aller se faire pendre, aller au diable. I precisament posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni. Per això, aquesta vegada em semblen ajustades totes tres traduccions i, sobretot, la castellana “a tomar por saco”, perquè és encara més malsonant que la catalana “a prendre pel sac” i s’adiu més amb l’ambient del sopar.
És la típica frase que sembla voler dir una cosa, però en diu una altra.


3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)

3.1.- “Però jo, que he menjat llengua de gos, us en diré la veritat” (P). En la nota 53 Pallàs explica que ha traduït literalment aquesta frase feta, a causa del seu significat dubtós. I que els lexicògrafs la tradueixen per “canto les veritats”, o bé “no em mossego la llengua,” o bé “ho sento tot.”

3.2.- “Però vull dir-vos tota la veritat del cas –jo no tinc pas pèls a la llengua (B-G)

3.3.- “Con todo, y diré la verdad, yo que no tengo pelos en la lengua” (DD). En la seva nota 2 de la pàg. 59, DD diu: “El latín ofrece una expresión proverbial: “comer lengua de perro.” Parece que significa que conoce bien las cosas, si se acepta un paralelo presentado por Pokrovskij con el folklore ruso; otros piensan en “ladrar las verdades.”

3.4.- Jo diria que “no tinc pèls a la llengua”. Això també s’ha dit sempre a casa dels meus pares. En aquest mateix ordre de coses, aquesta frase me’n ha recordat una altra: “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, dirigida a alguna criatura petita o no tant petita, que es considera que parla poc. Com que el gat és un animal silenciós i sigilós, se l’ha considerat més adequat per aquesta frase feta, que jo també havia sentit sempre a casa meva i entre el veïnat.



4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)

4.1.- “Al principi va desplomar més d’un mussol malastruc” (P). Sembla més apropiat el verb “plomar”, que no pas “desplomar”. Pallàs, en la nota 54, dóna com significat d’aquesta frase feta que patia tantes estretors, que fins i tot menjava animals prohibits.

4.2.- “Al començament les va passar bastant magres” (B-G)

4.3.- “A los comienzos estuvo a punto de desollar un gato rabioso” (DD)

4.4.- Jo diria: “Al principi no podia treure el ventre de penes”. Això ho vaig sentir per primera vegada a casa meva, a la meva mare, al costat del riu Besós.

I em sembla poc encertat el canvi d’animal que és fa en Díaz y Díaz 1968. Encara que a Castilla La Vieja s’utilitzi l’expressió “desollar un gato rabioso”, em sembla millor mantenir --tal com ho es fa en Pallàs 1988—la figura de l’au de malastruc. En aquest sentit, el significat que el Gaffiot atribueix a “parram” no deixa cap lloc pel dubte: parra, ae, f., nom d’un augure oiseau de mauvais [loriot, mésange, orfraie ou moteux ?]


5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)

5.1.- “Però la primera verema li va tornar els ossos a lloc” (P)

5.2.- “... però després de la primera verema va refer-se del tot” (B-G)

5.3.- “... pero le levantó la paletilla la primera vendimia” (DD)

5.4.- I jo diria: “va treure el ventre de penes amb la primera verema.”
Evidentment això vol dir que va poder tornar a menjar bé, a atipar-se, doncs aquella primera verema devia ser molt abundant i va poder fer bons negocis.

6.- longe fugit, quisquis suis fugit (43.5)

6.1.- “Lluny se’n ha d’anar qui fuig dels seus” (P)

6.2.- “Qui perd les arrels, perd la identitat” (B-G)

6.3.- “Lejos tiene que escapar quien escapa de los suyos” (DD)

6.4.- Jo diria: “qui perd les seves arrels, perd la seva identitat”. També em recorda allò de “noi, ja ho saps: aquí tens la porta i carretera i manta!”


7.- cui datum est, non cui destinatum ( 43.7), a)

7.1.- “L’important és que un sigui propietari, no que sigui hereu” (P)

7.2.- “Ja se sap, totes les putes tenen sort” (B-G). Em sembla totalment fora de context.

7.3.- “pués lo que vale es a quien se ha dado, no a quien se habia prometido” (DD). Semblaria més adequada, encara que menys literal, aquella frase castellana que diu: “mas vale tener que desear.” O encara aquella altra: “más vale pájaro en mano que ciento volando.”

7.4.- Jo diria: “L’important és el que tingui aquí, no que tingui molta terra a l’Havana...!” Aquesta frase jo l’havia sentit sobretot a persones nascudes durant la última dècada del segle XIX , pel Barcelonès Nord. Està clar que aquí no la podem fer servir com una traducció del text de Petroni, doncs en resultaria una perfecta ucronia.

I no em sembla prou justificada la traducció que es fa en Berrio-Giró 1988: “Ja se sap, totes les putes tenen sort”; aquest missatge em recorda el que es transmet amb la pel•lícula “Pretty woman”, on surten Júlia Roberts i Richard Gere. No em sembla adequat aquí. No crec que a Petroni li agradés.

Una altra frase catalana molt més adequada seria: “no diguis blat, fins que sigui al sac i ben lligat.”


8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)

8.1.- “a la mà el plom se li convertia en or” (P)

8.2.- “a les seves mans el plom es feia or” (B-G)

8.3.- “en su mano el plomo se convertia en oro” (DD)

8.4.- Jo diria: “ell rai, que totes li ponien”. Quan jo era petit, al costat del riu Besòs encara hi quedava alguna masia i suposo que és per això que, encara ara, es diu.


9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)

9.1.- “no crec que deixès en pau ni la gossa de casa” (P). Em recorda aquella tonada que fa: “El senyor Ramon enganya les criades...”

9.2.- “a casa seva no crec que quedi verge ni la gossa (B-G)

9.3.- “Por Hércules que no creo que haya dejado en paz una perra en su propia casa” (DD)

9.4.- La versió més ajustada em sembla la que dóna P. La de B-G la trobo una mica exagerada. I la de DD completament excessiva, en la seva línia moralista i clerical; aquesta línia ve reforçada per una nota a peu de pàgina, on utilitza conceptes com “obscenidad” o “bestialidad” per ajudar a comprendre la frase feta de Petroni...

I en totes aquestes traduccions es passa per alt el detall que, en llatí, canis, is,pot ser tant masculí com femení, com molt bé destaca el Gaffiot, amb la qual cosa s’amplien les característiques sexuals de la persona al•ludida.

10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)

10.1.- “... i mentrestant ningú no pateix per com ens arriba a escanyar el preu del blat... “ (P)

10.2.- “... i del preu del blat ningú se’n preocupa” (B-G). Aquesta frase em sembla molt actual, si es té en compte la filosofia del moviment dels indignats a plaça Catalunya...

10.3.- “... y entretanto nadie se cuida de por qué tira dentelladas la escasez” (DD). Aquesta es podria considerar la més literal. Una altra frase castellana que em sembla equivalent encara que gens literal per a aquesta traducció, seria: “demasiado chorizo para tan poco pan”.

10.4.- Aquí, en canvi, em sembla més fidel la idea de DD. La traducció que dóna el Gaffiot d’”anonna”, production de l’année, récolte de l’année, per a mi té una referència més directa en la idea d’”escasez”, que no en la del preu del blat, que es presta més a manipulacions econòmiques.



11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)


11.1.- “Però si tinguéssim collons” (P). Literal.

11.2.- “Però si nosaltres tinguéssim collons” (B-G). També molt literal.

11.3.- “Pero si nosotros lostuviéramos bien puestos” (DD). Aquí se suprimeix descaradament una paraula.

11.4.- Aquí la versió de DD em torna a semblar un eufemisme completament fora de lloc, doncs en l’ambient d’aquell sopar, ningú es pot imaginar que els comensals estiguin per aquesta classe d’eufemismes...

En canvi, P i B-G em sembla que demostren més fidelitat cap a Petroni. Una vegada més, el Gaffiot és ben explícit: coleus, i, m. (culleus), testicule i, a més, posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni.


12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur (44.16)

12.1.- “... i què passarà si ni els déus ni els homes s’apiaden d’aquesta colònia ? (P)

12.2.- “Quin futur ens espera en aquesta ciutat, si estem deixats de la mà dels déus ?” (B-G). No sembla apropiat l’ús de la paraula “ciutat”, doncs té un status polític diferent.

12.3.- “y qué va a pasar si ni los dioses ni los hombres se preocupan de ella?” Aquí DD opta per una sol•lució massa fàcil, doncs suprimeix arbitràriament la paraula “coloniae” del text original.

12.4.- La de P és la que m’agrada més. La de B-G no em sembla bé, doncs ignora “homines”; i a més, utilitza una expressió, deixats de la mà dels déus, que també utilitza en 44.18 per traduir una frase feta de Petroni diferent d’aquesta...
Per cert, aquí he notat una diferència entre la versió llatina de la Teubner i la de DD, que diu: “si nec dii nec homines eius miserentur...” I això, naturalment, es fa notar en la traducció castellana.




13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)

13.1.- “Ara els déus ens han deixat de la mà, perquè som uns descreguts” (P). En la nota 56, P explica que Petroni diu literalment: “Els déus tenen els peus embolcallats amb llana.” S’embolcaven amb llana els peus dels qui patien atacs de gota, per tal diimbilitzar-los i calmar-los el dolor. La frase feta, doncs, vol expressar la insensibilitat dels déus en relació amb els homes.

13.2.- “Per la nostra poca fe els déus estan irritats” (B-G)

13.3.- “Y ahora los dioses no pueden dar un paso, porque nosotros no tenemos religión” (DD)

13.4.- Jo diria: “ara estem deixats de la mà de Déu”. Crec que ho vaig sentir per primera vegada en aquell col•legi de frares on vaig anar de petit; i ho deien en castellà, naturalment...
Cap de les traduccions és literal i cap no reflecteix la lítote del text llatí. Diuen coses diferents.
En realitat, quan el texte llatí diu “religiosi non sumus” vol dir que aquells ciutadans són informals en la seva relació amb els déus, en la seva litúrgia. La religió per aquells romans era sobretot una litúrgia, que regulava la relació dels mortals amb la divinitat. És un concepte de religió molt diferenciat de la dels grecs, per exemple, que tenian tota una mitologia.


14.- Colubra restem non parit (45.9)

14.1.- “i una colobra no pareix una corda”. P explica en la nota 57 que aquesta frase feta es pot interpretar de dues maneres: o bé que d’una persona dolenta no en podem esperar bones accions, o bé com a equivalent de la dita catalana “Els testos s’asemblen a les olles.”

14.2.- “Els plats s’assemblen a les olles” (B-G)

14.3.- “y de vaca no nace ciervo.” (DD)

14.4.- Potser té alguna relació amb allò de “de tal palo tal astilla”.

Perles d'aigua (Pei Iborra)

Perles d'aigua from PEI IBORRA on Vimeo.

Trobada de cantadores i cantadors a La Torre d'Oristà.

Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: hi ha alguna cosa molt antiga en el fet de cantar. És com si es descordés la pluja d'uns records col·lectius que amara els cors i els torna un alè vital. Al cap dels anys, sovint hem desaprès la complicitat que s'estableix entre qui canta i qui escolta: i encara més entre els qui canten plegats.

Aquest dissabte passat, a La Torre d'Oristà, al Lluçanès, vam poder gaudir una vegada més de la mestria d'un Jaume Arnella incombustible que incendiava, com una teia encesa, el desig de cantar, de dir. Humor i sàtira d'unes cançons que el poble, savi, cantava per treballar o després de treballar, o malgrat el fet que treballar podia ser també una maledicció. Cançons contra els cacics de panxa plena i cor eixut.

I amb el Jaume totes, tots, feliços dintre el vellut de la música i de la nit: la Isabel de La Cirera i la Roser del Masot, el Lluís i la Carina, d'Alpens; un parell de Randellaires perduts; un Isidre de veu càlida i guitarra generosa; la coral del poble que ens acollia; els Tranquils; els d'Oristà amb el seu poeta, que se n'anava aviat perquè havia de fer pa; els qui no hi eren i enyoràvem, com la mare Pepeta d'Alpens; i els qui escoltem més que no cantem, però que tornem sempre a prop de les arrels.

Capvespre d'estiu

Els capvespres d'estiu, tan llargs, són de vellut tebi. Les fulles es revifen amb la fresca, aixequen el cap. Els ocells van i vénen, enfeinats.
Cridòria vermella de criatures que juguen i silencis grocs del sol exhaust que encara daura les crestes de les muntanyes, però ja sense fúria, manyac.
És hora d'obrir finestres, de regar flors.
Hora d'enyorances.
Hi ha una cançó suspesa a mig aire; una tonada que va i torna, com una oreneta a la branca més alta.

Nit de Sant Joan

Em permeto posar un títol temporal al poema intemporal de Josep Riera. Sé que no m'ho tindrà en compte...
Que la nit més curta de l'any ens faci "empaitar quimeres" com si fóssim joves, que ho som!


Si tu et poses l’anell
que tens per quan fas festes
i deixes que el vestit
et ressegueixi el cos,
jo em posaré el gec nou,
aquell, color de vespa,
que estreno quan l’estiu
ja s’espavila sol.

Asseu-te al setial
d’una bona garbera,
i posa’t or al coll,
que jo et vindré a buscar
com un fadrí novell
que empaita una quimera
com un fadrí novell
jo et vindré a buscar.

I quan toquin les cinc
que és l’hora que ja el sol
s’espolsa l’ull més viu,
encetarem el ball
d’aquesta tarda tèbia
i dansaren cofois
sobre els camps que hem vençut
a força d’estimar.

Lletra: Josep Riera
Música: Lluís Toran
Cantada per: VICUS

Judici de faltes als qui van oposar-se a un desnonament a Vic

El dia 9 de febrer d’enguany, una cinquantena de ciutadans van intentar impedir que s’executés el desnonament d’una família de Vic que no tenia on anar a viure. Més de 30 agents, entre mossos i municipals van desactivar la resistència pacífica que feia el grup de suport per evitar que fessin fora a la família desnonada. El proper 11 de juliol es realitzarà un judici contra 13 de les persones que hi van intervenir.
Davant d’aquests fets, vull MANIFESTAR:
Que si és delicte demanar que es respecti el dret de tota persona a disposar d’un habitatge digne, tal com recull la Constitució i altres lleis; que si és delicte defensar els drets d'una família i d'uns infants, per sobre de l'interès que té el Banc Santander en tenir més pisos tancats, jo també em declaro CULPABLE i em solidaritzo amb les persones denunciades.

PERJUDICATS PER LA HIPOTECA D'OSONA
PLATAFORMA PER AL DRET A L'HABITATGE D'OSONA

Eclipsi (fotografies de Pei Iborra)

Eclipsi de Lluna 15-06-2011, Amb núvols que toquen... from PEI IBORRA on Vimeo.

Estiu

Els camps fan olor de pa. Blat ben ros que fa pensar en un crostonet calent.
El dia, tan llarg, s'estira mandrosament, com un gat amb ulls d'aigua verda.
La llum és una fruita madura, picotejada de merles als matins.
Hi ha una mitja lluna alta que amb la claror es torna de pa de pessic.
Que bonic l'estiu, quan la ratlla del dia reescriu la nit. Després vindrà el sol de migdia, aplomat damunt els camins,i haurem de buscar ombres.
Però ara el dia és tebi, intacte.
El campanar diu les set, i el so s'escampa entre les fulles amarades de silenci.

Aniversari

Ja els anys cinquanta dels meus anys
jeuran aviat al bosc ombriu
dels dies que van ser,
vellutats. Fullam endut
per tardors enceses
que moren i tornen.
Fragilitat
dels records.
La memòria, mentidera,
apedaça llençols
de bugades perdudes.
Queda el caliu,
brasa d'incendis,
laves ocultes.



(Plagi de Gabriel Ferrater)

Primera classe

Primera trobada amb la gent gran, al Figaró. Classe de català. Tot dones.

He rebut més que no he donat. Els porto un text de Josep Pla que parla del segar i el batre, i s'encenen tots els records. Els ulls de la Lluïsa guspiregen mentre explica com batien, amb vaques, a Gualba, fa més de seixanta anys. La Paz ens explica, en un català molt acceptable, com era la festa del batre a Navarra, ja amb màquina de batre...

Hi ha qui entén el català i no el parla. Qui ni l'entén ni el parla, però és aquí. Qui el parla i no l'escriu. Qui l'escriu però no en sabia res, d'aquests records.

Ens ho passarem bé!

Manifest dels indignats i indignades.

Per als que diuen que no sabem el que volem.

A Barcelona, recopilant la saviesa i les aportacions de centenars de persones, s’estan escrivint col·lectivament diversos documents de treball que parlen dels diferents nivells què operarem per aconseguir el canvi. Són tots documents oberts, en modificació i millora constant.

Aquets n’és un, tan sols, que lliurarem als alcaldes i als plens elegits el dia 22.

1 - No més privilegis per a polítics, començant per Barcelona:

* Retall dràstic del sou de les i els polítics equiparant-lo al sou de la mitjana de la població.

* Supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona, l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim).

* Prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes.

* Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció. Cessament dels polítics corruptes.

2 - No més privilegis per a banquers:

* Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: les entitats en dificultats han de fer fallida o ser nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social.

* Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat.

* Regulació dels moviments especulatius i sancions a la mala praxis bancària. Prohibició d’inversió en paradisos fiscals.

* Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies desnonades.

3. No més privilegis per a les grans fortunes:

N'hi hauria prou en aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris a les 50 fortunes més grans per solucionar el problema de dèficit de l'Estat Espanyol]

* Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV.

* No a l’eliminació de l’impost de successions. Recuperació de l’impost de patrimoni.

* Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paradisos fiscals.

* Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin).

Amb l’aplicació d’aquests 3 punts s’obté el pressupost per solucionar els següents quatre. Perquè no falten diners, és evident que existeix la disponibilitat econòmica.

4. Sous dignes i qualitat de vida per a tothom:

* L’economia al servei de les persones i no a l’inrevés

* Establiment d’un màxim salarial, així com d’un mínim.

* Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir, pensar y conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou. Aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que acabarà amb l’atur estructural.

* Retirada de la reforma de les pensions.

* Seguretat en el treball: impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objectives a les grans empreses mentre hi hagi beneficis, fiscalització a les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixes.

* Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura.

5. DRET A LA VIVENDA:

* Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social.

* Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments.

* Penalització de les pràctiques de mobbing.

* Donació en pagament de les vivendes per cancel·lar les hipoteques, de forma
retroactiva des de l’inici de la crisi.

* Prohibició de l’especulació immobiliària.

Els següents punts estan pendents d’aprovació:

6. SERVEIS PÚBLICS DE QUALITAT:

* Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat.

* Restabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació.

* Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les llistes d’espera.

* Contractació de professorat per a garantir la ratio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport.

* Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accés a tots els nivells l’educació, independentment de la procedència socioeconòmica. Escola laica.

* Finançament públic de la investigació per garantir la seva independència.

* Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible.

* Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials de cura.

* Prohibició de privatització dels serveis públics.

7. LLIBERTATS I DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA:

* No al control d’internet. Abolició de la Llei Sinde. No a ACTA.

* Protecció de la llibertat d’informació i del periodisme d’investigació i de la seva independència. Eliminació de les traves legals que impedeixen exercir el dret d’emissió dels mitjans comunitaris lliures i sense ànim de lucre. Eliminació dels monopolis de facto dels espais radioelèctrics.

* Ús de software lliure en les institucions públiques per adequar-les a l’era digital amb costos sostenibles.

* Retirada de l’ordenança del civisme: retirada de tota ordenança que limiti les llibertats de moviment i expressió.

* Referèndums obligatoris i vinculants per a les qüestions de gran envergadura (incloses les directives europees) .

* Eliminació de les batudes a migrants no regulars i retirada de la Llei d’Estrangeria actual i tancament dels CIEs. Dret de vot per a migrants.

* Modificació de la Llei Electoral per garantir un sistema autènticament representatiu i proporcional que no discrimini a cap força política ni voluntat social, on el vot en blanc i el vot nul també tinguin la seva representació en el legislatiu i l’abstenció activa pugui tenir el seu espai d’autoorganització als barris.

* Establiment de mecanismes efectius que garanteixin la democràcia interna als partits polítics: llistes obertes, elecció directa dels regidors, transparència en la publicitat i finançament dels partits.

* Pressupost participatiu.

* Respecte pel planeta i per tots els éssers que l’habiten. Consum responsable.

* Defensa del dret dels pobles a decidir l’ús dels recursos naturals per plantar, cultivar, comercialitzar i consumir d’acord amb les seves necessitats, costums i capacitats.

* La monarquia és un anacronisme que no ens representa i que, a més a més, no paga impostos.

8. REDUCCIÓ DE LA DESPESA MILITAR

Aquestes són demandes de mínims i d’aplicació immediata, demà les de màxims :-]
perquè és la gent la que ha de poder organitzar la seva vida en col·laboració i
llibertat.

Més info a: http://acampadabcn.org/

La "neteja" de CIU!

http://www.facebook.com/Acampadabcn

http://www.vilaweb.cat/noticia/3891852/20110527/acampats-expliquen-carrega-mossos.html

Que ningú més no gosi dir que la joventut no té seny. Si no n'haguessin tingut, la duríssima càrrega dels mossos podria haver estat una carnisseria.

He vist desenes i desenes de fotografies del desallotjament, i ni en una de sola no es veu cap actitud violenta de la gent, tot al contrari: mans alçades, ni que siguin plenes de sang.

En aquests moments hi ha ferits greus. I no cal que Felip Puig s'escarrassi a negar l'evidència, perquè per sort nostra tenim una joventut que ens torna l'esperança.

La roba estesa.

M'agrada la roba estesa. Banderes de no-res, si no és del temps que en mesura la florida efímera.

M'agraden els colors que s'ajunten arbitràriament i fan un quadre impressionista de cada façana: ombres i transparència de la llum que hi camina, oblícua, canviant.

M'agrada el ventet que fa voleiar l'estesa quotidiana, els secrets dels llençols, les caminades dels mitjons, la feina feta de les camises buides.

I no m'agrada la gent que vol amagar-la i condemnar les parets a una grisor permanent.

Places del món.

Escric des de l'alegria i la tristesa, fetes un cabdell indestriable.

Que a Figaró guanyi la CAF (Candidatura activa del Figaró) un grup realment assembleari, realment del poble, divers, inclusiu...realment democràtic, en una paraula, és una notícia impagable. Conec aquesta gent i dono fe, des de la meva trajectòria abstencionista però lluitadora, de la seva honestedat personal i col.lectiva. És la primera vegada que voto en molts anys, i ho he fet plenament convençuda. I aquesta és la qüestió: convèncer. Amb arguments. Amb feina per fer, amb projectes, però sobretot amb l'aval de la feina ben feta. Guanyar per majoria absoluta després de vuit anys de govern vol dir que en comptes d'un possible desgast hi ha empenta; vol dir que de mica en mica el poble ha anat millorant, i que això és un fet innegable.

Escric també des de l'alegria de veure créixer opcions com BILDU i la CUP, malgrat totes les traves.

D'altra banda, però, en veure l'ascens de la xenofòbia i de la corrupció, tant si es diu PP com PXC, se'm fa un nus al cor. Caldrà treballar molt, per eradicar l'odi. Caldran moltes places plenes de joves i no tan joves a qui haurem d'escoltar, amb qui haurem de lluitar: plaça del Sol, plaça de Catalunya, de Vic, de Granollers, d'Olot, de Tahir, d'Islàndia, de Figaró, del món.

Si no lluites...

estàs perdut!

Vic, 12 del migdia.

Quan m'acosto a la plaça major ja sento un noi parlant pel micro, però només caço paraules al vol. Són al mig de la plaça, asseguts o drets al voltant d'un cercle de cadires. Just arribo i el micro canvia de mà. L'agafa una senyora gran, setanta i tants, baixeta.

"No sé llegir, no sé escriure" diu, en castellà. "Tinc un fill i un nét a l'atur. He treballat molt. Cobro tres-cents euros al mes. Amb això, ni menjo jo, ni mengen ells..."

Plora. Plorem. Algú l'abraça.

Els deixo fent el dinar. Aquest vespre, a dos quarts de nou, cassolada.


Live Video streaming by Ustream

Del Figaró estant

Des de la finestra, del tren estant, veia les casetes encimbellades del Figaró i pensava: "s'hi deu viure bé, aquí!". M'enamoraven els sots feréstecs a banda i banda de la via, i sobretot els ametllers florits. Perquè els qui venim del fred espiem la primavera que comença més al sud amb una secreta enveja...

Després el destí (per dir-ho d'alguna manera) em va portar a treballar a Mollet un any seguit. Veia sortir i pondre's el sol pel camí. Vivia al camí. Cada dia, els arbres repetits canviaven de fesomia i podia rastrejar el temps en cada camp reverdit o cada petit meandre del Congost. El Figaró em continuava somrient i vaig decidir que algun dia m'hi aturaria.

Quan anys enllà vaig travessar el pont sobre el Congost a peu, un estiu, amb la cresta dels pollancres a banda i banda, em semblava irreal, com un país de somni. Vaig pujar i baixar les escales de l'Àngelus, de l'Arissó; vaig admirar les torres modernistes i els rastres de ceràmica acolorida en altres cases més modestes; vaig envejar, sobretot, els jardins. A cada racó les flors, o un banc, o un hort. Els carrers es tornen camins i tot sembla tan ben posat com en un poble de pessebre.

Tenia una mica de por, quan vaig començar a instal.lar-me. Deixava la família enrera, potser m'equivocava, potser era un rampell i prou. Però obria la porta cada matí i veia les muntanyes properes, el carrer sense cotxes de pedra vermella, els cirerers petits de la Carmen i les roses vermelles de la Lluïsa, i el meu propi raconet assedegat on les sargantanes caminaven parets nues que, de mica en mica, s'han anat omplint de verd.

Des de la finestra, ara, del Figaró estant, veig el tren que acompanya el Congost amb un xiulet alegre i sé que sóc d'aquí, també, que hi estic bé i que m'hi vull quedar.

CAF 2011. Fem Figaró amb tu from caf figaro on Vimeo.