Del Figaró estant

Des de la finestra, del tren estant, veia les casetes encimbellades del Figaró i pensava: "s'hi deu viure bé, aquí!". M'enamoraven els sots feréstecs a banda i banda de la via, i sobretot els ametllers florits. Perquè els qui venim del fred espiem la primavera que comença més al sud amb una secreta enveja...

Després el destí (per dir-ho d'alguna manera) em va portar a treballar a Mollet un any seguit. Veia sortir i pondre's el sol pel camí. Vivia al camí. Cada dia, els arbres repetits canviaven de fesomia i podia rastrejar el temps en cada camp reverdit o cada petit meandre del Congost. El Figaró em continuava somrient i vaig decidir que algun dia m'hi aturaria.

Quan anys enllà vaig travessar el pont sobre el Congost a peu, un estiu, amb la cresta dels pollancres a banda i banda, em semblava irreal, com un país de somni. Vaig pujar i baixar les escales de l'Àngelus, de l'Arissó; vaig admirar les torres modernistes i els rastres de ceràmica acolorida en altres cases més modestes; vaig envejar, sobretot, els jardins. A cada racó les flors, o un banc, o un hort. Els carrers es tornen camins i tot sembla tan ben posat com en un poble de pessebre.

Tenia una mica de por, quan vaig començar a instal.lar-me. Deixava la família enrera, potser m'equivocava, potser era un rampell i prou. Però obria la porta cada matí i veia les muntanyes properes, el carrer sense cotxes de pedra vermella, els cirerers petits de la Carmen i les roses vermelles de la Lluïsa, i el meu propi raconet assedegat on les sargantanes caminaven parets nues que, de mica en mica, s'han anat omplint de verd.

Des de la finestra, ara, del Figaró estant, veig el tren que acompanya el Congost amb un xiulet alegre i sé que sóc d'aquí, també, que hi estic bé i que m'hi vull quedar.

CAF 2011. Fem Figaró amb tu from caf figaro on Vimeo.