Tinc un germà poeta que camina, el Joan. O un germà caminador amb ànima de poeta, com vulgueu. Avui no em sé estar de prendre-li algunes de les seves últimes reflexions, i fer-vos-el conèixer...
"Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!
"Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!
Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada