dijous, 14 d’agost de 2008

CARTA OBERTA A UNA SENYORA SOTMESA


Un grup d'unes quinze persones, entre les quals la mare d’Amadeu Casellas Ramon, ens vam reunir davant de la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent, de Vic, el passat 12 d’agost de 2008 . Teníem una entrevista concertada amb jutgessa Erika López Gracia, del Penal 2 de Manresa, que és qui, el 18 de juliol passat, va denegar a Amadeu Casellas la seva petició de limitar la seva condemna a un màxim de 20 anys. Va deixar entrar cinc persones.


No sé si la jutgessa tenia o no un altre lloc on rebre’ns, però el cas és que ho va fer a la mateixa sala dels judicis: ella presidint la taula, amb el secretari al costat i el fiscal a la seva esquerra, i la funcionària vora la porta. Nosaltres cinc , als bancs del públic; gairebé, al banc dels acusats. “Falta l’advocat defensor”, vaig pensar.


Semblava un teatre. Era, un teatre? Per què ens va rebre, si no volia tocar ni una coma del que ja havia decidit? Tan jove, tan guapa, tan moreneta de les vacances al Japó...Parlem d’un home que fa més de vint anys que és a la presó, senyora. Que fa més de cinquanta dies (ara ja són cinquanta-quatre) que està en vaga de fam!


Educada, discreta i somrient, la jutgessa aguanta el xàfec, ens mira amb condescendència des de dalt de la tarima, potser només l’incomoda una mica la mare.


Presó. Vaga de fam. Senyora, de què somriu? Què li fa tanta gràcia?


El fiscal, si ho és, està cap cot, nerviós, agafa i deixa papers, allò se surt de tots els guions a què està acostumat, suposo. Fa cara de pensar: per què els escolta, senyora?Al capdavall les presons són el pa de cada dia...


“Les conseqüències poden ser irreversibles. Poden ser mortals”. Fa mal, dir això davant de la mare. Perquè els presos tenen mare, senyora. No gosa mirar-la de dret, oi? De fet no vol mirar, no vol saber, repeteix la frase de manual una vegada i una altra: “Estic sotmesa a l’imperi de la llei”. I ho diu sense enrojolar-se, sense despentinar-se, sense avergonyir-se. Quina llei, senyora, pregunta la mare: la dels rics, la dels pobres...?


No sé si la jutgessa té fills i, si els té, no sé què faria, si es trobés en aquest cas. Si hagués de demanar clemència, si hagués de demanar, com nosaltres, una justícia justa, no venjativa, no antisocial.


“No es desanimin”, diu, i a tots ens sembla, ara, cínica. “Encara hi ha l’Audiència...” Però no hi serem a temps, senyora sotmesa. Perquè les persones tenen un límit, i cinquanta-quatre dies de vaga de fam és un llindar massa perillós: és un salt a l’abisme.


L’imperi de la llei és això? Deixar morir un home? No perdre el somriure de postal?

Què val, senyora, la vida d’un home, la seva dignitat, la seva llibertat? Què val?


(Grup de suport a Amadeu Casellas d’Osona)