Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Aquesta gent tan trista i miserable...



En la meva ingenuïtat, pensava que estava molt lluny d'aquests nefastos i autèntics visionaris criminals, que conceben el món com a guerra perpètua entre els imperis del bé i el mal.

En la meva ingenuïtat, creia que les penes de mort s'aplicaven en països amb governs reaccionaris i genocides i que, aquests països amb els seus governs, es trobaven a molta distància del món que m'havia tocat viure.

En la meva ingenuïtat, creia que hi havia una gent molt perversa, sempre en altres llocs, i que aquí només podia arribar un lleuger murmuri dels miratge d'aquests móns. Hi ha organitzacions internacionals que sempre ens recorden aquestes realitats cruels, injustes, impunes... però, en definitiva, sempre llunyanes.

En la meva ingenuïtat, vaig creure que vivia en el món menys dolent, o en el millor dels móns pitjors.

Però, a la vida, sempre ens trobem amb situacions que et fan picar de cara i que et rebenten els nassos contra la realitat oculta d'aquests falsos móns de tramoia.

Dimarts passat, 12 d'agost de 2008, vaig tenir la fatídica casualitat que es creués en el meu camí una d'aquestes persones
tristes i miserables; que sota una aparença jove, amable i gairebé atenta, t'obsequia amb un somriure fred, distant i enverinat que em fa pensar que, si la mort somriu alguna vegada, deu tenir la seva mateixa expressió.

Sorprèn en ocasions que, en trobar-nos amb una persona jove, un descobreixi aquesta ganyota d'amargor letal, que tant va caracteritzar l'antic i criminal règim feixista. Aquesta persona és una dona jove i rossa. Segurament que, per a molts, fins i tot atractiva. Sí, en ocasions, la fatalitat també es revesteix del seu halo atractiu. Una dona, possiblement casada ja que lluïa, juntament amb un joc de braçalets daurats, un anell que semblava de casada. Una dona jove que es deu creure oberta i progressista, però que segueix aferrada a uns valors vells i rancis, d'una mal entesa tradició.

En definitiva, una dona que ha aconseguit un lloc de certa rellevància, perquè no ha traït aquests valors tan genuïnament patriarcals. El més greu de la situació és que, en aquest país en què s'assegura i afirma que no existeix la pena de mort, aquesta senyora va preferir que una persona dugués la seva vida fins al perillós límit de les últimes conseqüències, en no reconsiderar que, potser, podia haver-se equivocat i acceptar el recurs que, en primera instància, havia negat.

Aquesta dona, que és jutgessa del jutjat penal nº 2 de Manresa, dimarts passat, em va fer recordar que aquest món està governat i dirigit per autèntics fanàtics d'una secta terrorífica anomenada patriarcat, que prefereix lliurar i veure morir els seus fills, abans que reconèixer-los un possible costat humà. Aquesta jutgessa em va fer recordar els il·luminats arguments de George Bush Jr., quan va dividir el món entre l'imperi del bé i l'imperi del mal. La seva perversitat va ser tal que, trobant-nos cinc persones a la sala de vistes del tribunal de Vic, assegudes en els bancs en què s'asseuen testimoniss, públic i acusats; en la seva presència i en la del secretari del jutjat, el fiscal i la funcionària, i en un jutjat custodiat per un grup de mossos d'esquadra, ens va recriminar que l'estàvem pressionant.

Aquest sentiment és el mateix que utilitzen com a argument molts governants, per aplicar mesures d'estats d'excepció; per a, segons la seva idea paranoica i retorçada, protegir-nos dels atacs massius d'un terror desconegut (en la majoria de casos estranger) que diuen que dorm, camina i viu barrejat entre nosaltres.

El senyor Bush apel·la a la Bíblia, i bombardeja poblacions civils en nom de déu. Per a la senyora jutgessa, era un hipotètic imperi de la llei, el que devia dirigir els seus criteris; i el codi penal, el seu nou testament. Unes escriptures sagrades d'un déu-justícia cruel i venjatiu. Aquesta senyora jutgessa es va rentar les mans per tal de no tacar la seva carrera impol.luta, i va preferir deixar oberta la possibilitat d'una seqüeles irreversibles per a la salut o, el que és gairebé igual, d'una mort, a haver d'emparar-se en les més elementals raons humanitàries. Va preferir deixar la vida de l'Amadeu Casellas pendent de l'última paraula de la "divina" Provincial Audiència, abans que negar aquest déu pare, cruel i venjatiu.

Diuen que el món camina cap a altres temps, i tota aquesta gent, tan trista i miserable, fan sonar les trompetes de l'apocalipsi, en les quals l'imperi del bé, acabarà d'una vegada, per sempre i definitivament, amb l'imperi del mal; i les persones, en definitiva, serem només les brases que es consumeixen en el seu foc etern de glòria.

Amén, senyora jutgessa.

VOLEM A L'AMADEU LLIURE!


(CNT Barcelona)