1.
La crosta és prima, terra cremada. Tot es mou: amunt, giren estrelles i avall la terra s'esberla sota els peus, et colga un glop de roca encesa, tot un passat que s'encén.
Cap roca no és morta. Aprèn a viure amb peus de lava freda, esponja, formatge negre de mil forats. Aprèn a viure amb aquesta ventada als ulls, i amb les mil agulles de sorra incandescent.
2.
Et colga un riu de lava, i s'emporta arbres i arrels: terra ferida, roca bullida, llàgrimes de pedra.
Calen moltes nits de lluna quieta, per refredar el foc. Costa molt, refer tendreses, escampar líquens i llavors. Alça parets contra els vents, fes un forat i colga't de cendra. Fes-te un cep, somnia veremes, fulles, fruits. Destil.la llunes, amara't lentamnent de l'aigua que no plou.
3.
Els alisis estripen el mar, fan néixer escumes: clepsidres que escriuen i esborren l'absurd del temps.
Aprèn a viure amb l'oceà salvatge i el vent desfermat. Costa molt, refer les platges i caminar petxines...
Costa molt. Et colguen onades, cortines d'aigua que encega, sal que fereix, crancs sense ulls. Calen molts migdies de sol clement, per escalfar l'aigua de les pells nues.
4.
Ets una illa. Una de tantes, al capdavall, grans, petites: collarets còsmics.
Però una illa molts cops encesa. Terra cremada que refà, tossudament, líquens del no-res, mentre somnia magmes i bressola cràters adormits.
Ets una illa. Endins, et tremola el foc, però tu vés bastint el miratge de les palmeres, l'oasi on arriba el miratge dels camells.
Lanzarote, juliol-agost de 2008
1 comentari:
Jollons, que bonic, quina troballa els teus preciosos punts de poesia paisatgística, Una meravella! Gràcies pel regal de paraules ben trenades!
Publica un comentari a l'entrada