Sant Jordi, 2010

La poncella

Veig que encara no ha florit
la poncella mig badada.
El roser sembla adormit.
Potser no ha vingut la fada
amb la vareta d'argent
que transfigura les coses...
Potser no ha passat el vent
que sap despertar les roses...

Joana Raspall

El temps quiet

Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.

Menorca

L'any passat deia que "Menorca és tan bonica que fa mal". Aquest any hi he tornat, i crec que és un dels llocs on sempre fa de bon tornar. Hi hem trobat gent que hi van anar per uns dies i s'hi han quedat! Crec que a mi, però, se'm faria l'illa petita de seguida: no pas perquè ho hagi vist tot (ni de bon tros!) sinó perquè els de "sa península" estem acostumats a unes altres distàncies ...

El que volia explicar és que , aquest any, hem tingut l'oportunitat de veure de prop les tradicions de Setmana Santa: des de les processons fins al "Deix lo dol" (que correspon a les nostres caramelles de Pasqua) i el "ball des caramel", el dissabte. I una cosa encara més sorprenent, el diumenge: la matança dels "bujots", que són uns ninots penjats als carrers (de la mateixa mida d'una persona, fan una mica d'angúnia). Els bujots van acompanyats d'una pancarta reivindicativa, que denuncia diversos aspectes de la vida pública de Menorca: des de la corrupció dels polítics fins a la crisi o les obres que no s'acaben. Però no sembla una crítica gaire agra; més ambígua que contundent. Ho hem vist a Ciutadella, no sé si ho fan a tot arreu. (No em puc treure del cap, però, que l'origen de la tradició no tingui alguna cosa a veure amb "matar jueus". La meva mare m'explicava que, quan ella era petita, les criatures anaven a "matar jueus" per Setmana Santa; feien soroll i picaven amb una mena de martellet. "No sabíem pas què fèiem, és clar"...)

Els bujots estan plens de palla i papers. Quatre o cinc homes amb escopetes els van disparant, fins que s'encenen. Deu fer molts anys que es fa, però a nosaltres l'espectacle ens va semblar una mica violent, inquietant.

Ara: la gent, molt acollidora, i el català que parlen és el més musical que he escoltat mai: Beníssim, que diuen.

BUJOT m.
|| 1. Figurota d'home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita (Menorca); cast. espantajo. Fadrina qui du morena | ben gandosa deu estar, | amb un bon bony a s'esquena, | just un bujot de favar, cançó pop. Men. (ap. Ferrer Cançon. 128).
|| 2. Figurota d'home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d'una plaça i li tiren trets d'escopeta fins que li peguen foc (Ciutadella); cast. pelele.
|| 3. Home o dona mal vestit, amb una roba massa gran o rompuda (Men).
|| 4. Persona beneitota, inútil (Men.); cast. pelele.
|| 5. Persona que sempre va de berbes, que fa riure la gent (Ciutadella).
|| 6. Menjada de fruita que la gent jove anava a fer el dissabte de Sant Joan (Inca)
|| 7. Herba de camp que s'estén per la terra, de fulles petitonetes llargues i flors de color moradenc (Ariany). V. bugiot, || 2.
Fon.: buʒɔ̞́t (Mallorca, Menorca).
Etim.: variant de bugiot.

(Del Diccionari català-valencià balear)

Per molts anys, gent de la rella: seguiu llaurant dret!

http://www.vilaweb.cat/noticia/3707359/joan-iborra-dalpens-creadors-revista-llucanes-rella-celebra-10-anys.html


http://blocs.mesvilaweb.cat/larella

Desglaç

Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.

Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.

Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...

El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...

Ca la Niana

Fa sol damunt la neu d'ahir, i tot resplendeix. El cel és intensament blau, esmolat, de ceràmica llunyana. Un colom blanc damunt la neu blanca d'una teulada, que es fon lentament.

La muntanya, omnipresent, majestuosa, llueix amb orgull quiet la neu estrenada damunt la neu vella. Remor d'aigua. Pertot caramells de glaç (caramels d'anís?). Els arbustos són escultures de glaç enmig dels recs.

Vaques de color de terra amb les nits encrostades passen a poc a poc, parsimonioses. Rosers amb les fulles enfredorides repensen poncelles glaçades, sorpreses sense obrir al cor de l'hivern.

Tot el poble somriu, gèlid però acollidor. Cada porta (ajustada, però no tancada) és una promesa de llar de foc encesa. El fum prim de les xemeneies respira pausadament sota el ventre blau del cel.

Petjades bessones i minúscules d'ocells anònims broden la neu. Petjades de gossos, roderes de carro glaçades. Homes i dones feiners han fos la neu al mig dels carrers, com una ferida.

Neu d'esponja sense estrenar a les teulades. Migdia. Sorpresa del sol que fa plorar l'espurneig de la neu. Tanta llum als ulls...

A Ca la Niana, la teulada degota el fred damunt l'herba florida de neu del pati. La llenya reposa, dormen les fulles de tardor dels faigs. El gat color de neu i cendra mira atentament amb els ulls d'aigua pàl.lida.

A la llar, el foc llepa alegrement la fusta olorosa, i el caliu vermell respira com si fos viu. A les parets, des d'un passat ignorat, ens miren dones i homes absents en fotografies quietes. El record es palpa com una molsa interna, abriga el cor i ens somriu.

La casa que ens han deixat és plena de llibres. I hi ha pols de dies quiets als vidres que no paren de mirar la muntanya, i sabates buides que saben de molts camins.

També cada estri de la cuina té una història. Cuinar, aquí, és com un joc en què cal descobrir-ho tot: l'escorça negra de les paelles, la fredor neta dels gots, l'aigua oculta de les patates grillades i enyorades de la primavera. Hi ha cebes amb tels prims i daurats de molts dies silenciosos, plats i olles i culleres de fusta amb records quiets de boscos pretèrits... Tot plegat abriga com si fóssim molts.

Som molts a la casa: quan ens desperta el sol que fon la neu, quan el gat puja sigil.lós les escales, quan l'aigua bull a la cuina, quan el foc floreix, els records reviuen. Éssers que ignorem seuen amb nosaltres a la taula rodona, oloren el cafè amb llet i somriuen, benèvols.

Cada dia nou és un regal tancat, previsible però inèdit. Tot és vell i nou: la mica de son que tornes a engolir àvidament de bon matí, com si et mengessis un tros de formatge o una llesca de pa de pagès, neu enfornada; un trosset de col confitada al rebost; un branquilló de faig que crema com una ofrena.

L'alegria, quieta i compartida, és una rosa intacta i secreta al mig de l'hivern.

Ger (La Cerdanya), 3 de gener de 1995.

"MIDDLE CLASS BLUES" (Crítica literària)

Hans Magnus Enzensberger

No ens podem queixar.
tenim coses per fer.
estem farts.
mengem.
la gespa creix,
el producte social,
l'ungla,
el passat.
els carrers estan buits.
els saldos comptables surten perfectes.
les alarmes aèries callen.
tot va passant de llarg.

els morts han fet el seu testament.
la pluja ha afluixat.
la guerra encara no ha estat declarada.
això no té cap pressa.

ens mengem la gespa.
ens mengem el producte social.
ens mengem les ungles.
ens mengem el passat.

no tenim res per amagar.
no podem fer campana enlloc.
no tenim res per dir.
tenim.

el rellotge té corda.
els rotllos estan en ordre.
els plats estan nets.
l'últim autobús passa de llarg.
va buit.
no ens podem queixar.
què estem esperant encara?


Hans Magnus Enzensberger (1929-)


Durant aquestes passades vacances de Nadal vaig estar per Liverpool (UK). Allà vaig visitar alguns amics. I un dia vaig sortir a donar una volta prop de la universitat. Per casualitat vaig entrar en una llibreria de vell i alguns minuts més tard, ja havia trobat un llibre antic que em va interessar molt: "German verse" (McMillan of Australia, Hong Kong, 1969). De seguida vaig fullejar-lo. Es tractava de poesia alemanya --en versió original, però comentada en anglès-- des del segle XVII fins a mitjans del XX. Hi havia obres de Martin Luther, Johan Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger...

Ràpidament em vaig fixar en "Middle Class Blues" d'Enzensberger, perquè recordo que el 1968 vaig llegir un llibre d'aquest autor: "Política y Delito"; una antologia de contes curts i reportatges. El que més em va impressionar fou la història de l'únic soldat nord-americà que, durant la Segona Guerra Mundial, fou condemnat per desertor a la pena de mort. I també durant aquestes vacances d'hivern, he llegit alguna cosa sobre Enzensberger a "The Observer": "L'home que hauria pogut aturar Hitler", que signa el periodista Peter Preston. I és que Enzensberger ha escrit un altre llibre: "Els silencis de Hammerstein: una història alemanya"; i aquí explica la història d'un important general de la Wehrmacht, (von Hammerstein, un aristòcrata) que estava contra els nazis, però que no va fer res per aturar Hitler... potser aquest llibre també es pot trobar a Barcelona, vaig pensar jo... però de moment, puc llegir i intentar comprendre aquesta poesia d'Enzensberger, que he trobat en la llibreria de vell: "Middle Class Blues".

EN RELACIÓ AMB LA FORMA.

La poesia porta un títol anglès. Per què el poeta ha preferit utilitzar les paraules angleses, abans que les alemanyes, en la seva versió original alemanya? Potser volia dir-nos amb això que la classe mitjana alemanya no és diferent de la classe mitjana de la resta del món? Per què no? Pot ser... I què ha passat amb les lletres majúscules, que normalment encapçalen tots els substantius alemanys? On són? I les majúscules després de cada punt i apart? És possible que el poeta vulgui cridar així més l'atenció de la gent? Segurament.

I AMB EL FONS.

Enzensberger fa aquí una crítica molt dura contra la corrupció, que impregna la classe mitjana. Aquesta és la raó de la seva impossibilitat per queixar-se: la classe mitjana té tot el que es pensa que necessita... i els membres de la classe mitjana veuen normals totes les coses que passen: el món és tal com cal que sigui. No hi ha cap problema per a ells. La seva consigna és la llei del mínim esforç... Menyspreen els problemes de l'altra gent... però alhora es mengen el producte social. No saben què fer amb el seu temps... i és per això que es mengen les ungles. No volen reflexionar sobre el temps passat... i per això se'l mengen. "El rellotge té corda". Pot continuar funcionant. Què poden desitjar més? Ja s'han afartat... però l'últim autobús ja ha passat... i anava buit... Em sap greu!

I quan he tornat a Barcelona, he mirat quins llibres d'Enzensberger tenen a la biblioteca: "El curt estiu de l'Anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti" (Frankfurt am Main, 1972); aquest és el que he trobat. I aquest és el que estic llegint durant aquest mes de febrer, però d'això n'haurem de parlar un altre dia.

Francesc Arnau i Arias, 2-3-10.

TROBADA LITERÀRIA DE PRIMAVERA A LA NATURA

Arribada, a LA CIRERA (Sant Boi de Lluçanès) : dissabte 27 de març a la tarda.

1- Sopar i xerrada:
"Descripcions i natura", a càrrec de Roser Iborra.
Aportacions dels assistents/tes: poemes, escrits, cançons...

2- Dormir i esmorzar a la casa de turisme rural.

3- Diumenge 28 de març al matí:
Visita comentada a la font de la Prada i al roure de la
Senyora, amb Isabel Iborra.

4- Dinar, cantada de cançons... i comiat!

Preu de l' estada, sense el dinar...30 €
Amb dinar... 40 €

VA CAIENT LA NEU.

Rodney Graham *

Va caient la neu, seguit. S'agafa de seguida. Enfarina les carenes, omple les fondalades.

Hi ha un silenci espès, com un brou que ofega. Si surto al carrer i vull dir: "bon dia!", és gairebé segur que les paraules no em sortiran.

I és que neva inevitablement, irremissiblement.

Han callat els ocells. S'ha perdut l'últim ressò de l'últim tren.

Damunt de cada lletra de les paraules no dites, s'hi fa un tapís blanc i rodó que es va omplint, fins a assolir una forma punxeguda de muntanyeta.

No podrem pas canviar la línia d'aquest paisatge horitzontal, ni passarem pàgina. No podrem desenterrar el temps, l'oblit de les paraules.

No direm res.

Si no és que algun ocell agosarat torna. Una merla negra amb el bec de pastanaga? Un pitroig menut, una garsa cridanera?

És la nostra última esperança: que vinguin els ocells amb el bec esmolat i desenterrin cada lletra: ena, e, u. O bé: essa, ena, o, ve doble. O bé...

* Rheinmetall/Victoria 8 (2003) posa en escena una imatge surrealista. Graham havia adquirit en uns encants de Vancouver una màquina d’escriure fabricada als anys trenta i gairebé sense utilitzar. Per començar, documenta l’objecte en l’estil fotogràfic de la Nova Objectivitat, i després hi va abocant farina per damunt fins que desapareix: una imatge corprenedora de l’emmudiment de l’escriptura.

DESIG DE PRIMAVERA

La primavera és aquí. Sí, ja sé que tothom diu que encara és hivern, i que no paren d'anunciar neus i pluges. Però el bon temps és aquí, a l'aguait, amagat en cada brot a punt d'esclatar, en la terra humida on les arrels s'espongen i el baf de les boires es desfà en el sol tebi.

Que ja ve la primavera ho diu ben alt cada flor agosarada d'ametller, a la vall del Congost. Ho diu cada pitroig que s'acosta i ho canta la veu enrogallada de les garses que volen curt.

Ho diu el cor, finalment, que sent la frisança de les flors futures i la seda del ventet present. Ho diu el temps adormit als nius encara visibles a les branques nues, que ja s'omplen de borrissol.

Ho diuen els dracs blancs dels núvols, que treuen llengües de foc i incendien el fred dels capvespres.

Ho diu el foc que espetega a la llar i l'omple de flors de guspires, de papallones de flama que volen xemeneia amunt.

"AVATAR" (Crítica de cinema)

"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010

TRISTESA

La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

Bon repòs, mare!

La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.

Ha arribat el fred

Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.

PAISATGE HUMÀ

El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.

A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.

Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...

Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.

Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.

Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.

Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.

Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.

"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.

Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.

Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.

Baixo. Cau el vent.

Consellera Tura, prou!

Impressionant, l'article de Joan Tardà sobre Amadeu Casellas. El subscric totalment. En uns moments en què la classe política viu les hores més baixes, persones com Joan Tardà són l'excepció que confirma la regla.



El seu sofriment esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva

L'agost de 2008 els diputats d'Esquerra vam rebre correus en què se'ns feia avinent el cas d'Amadeu Casellas, ciutadà que protagonitzava una llarga vaga de fam per reclamar la llibertat. Arran, doncs, d'una entrevista immediata amb la consellera Montserrat Tura i el director general Albert Batlle, vaig poder visitar-lo en més d'una ocasió (en els darrers mesos, en canvi, se m'ha denegat sempre) i vaig conèixer l'Amadeu Casellas, ja aleshores convertit en el pres que, malgrat no haver comès mai cap delicte de sang, feia més de vint anys que era a la presó.

Dono fe, perquè, de reunions i entrevistes amb els responsables polítics del govern, n'hem tingut més d'una, que aleshores s'avingué a finalitzar la vaga, a canvi d'establir un pla d'actuació, avalat per Ignasi Garcia Clavel, que durant anys fou el responsable de presons en l'època de CiU i avui dia a la Sindicatura de Greuges, per tal que a la primavera de 2009 obtingués la llibertat. Dono fe que sempre que l'havia visitat a la presó, prèviament, havia parlat amb els responsables del departament i amb el director del centre de Can Brians-2 i que sempre m'havien comunicat que tot plegat anava més que bé. I tothom n'estava satisfet. Dono fe de la ràbia no continguda de comprovar que el mateix dia que la junta d'avaluació havia de signar el document (quina casualitat!) tot se'n va en orris perquè una persona que havia pretès introduir una dosi de droga en una presó testimoniava que l'Amadeu n'era el destinatari. Ni aquests fets implicaven legalment la necessitat d'aturar el procés ni mai se n'havia parlat, tot i que van ocórrer en una presó catalana.

A partir d'aquell moment tot va anar a mal borràs. S'acusà el ciutadà Casellas de fer denúncies calumnioses sobre el comportament d'alguns funcionaris i de la gestió de les presons, i de fer-les públiques amb una clara connotació política. I què? En un estat de dret, qui es consideri calumniat per opinions d'altri ha de recórrer als tribunals, però mai no es poden legitimar altres repressions, sobretot institucionals, endurint-li, fins i tot, el règim d'internament.

Consellera Tura, prou! Cal que ho corregeixi immediatament, tot alliberant Amadeu Casellas. No només per raons humanitàries i per l'autoestima de les nostres institucions, sinó també perquè el sofriment de Casellas (i el que pugui arribar a passar, perquè cent dies de vaga poden ser irreversibles) esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva. És a dir, també per a la dels nostres governants.

(*) Diputat d'ERC al Congrés

Publicat a
El Punt Barcelona 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Barcelonès Nord 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Comarques Gironines 27-10-2009 Pàgina 15
El Punt Maresme 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Penedès 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Vallès 27-10-2009 Pàgina 14

Amadeu Casellas

Com es deixa morir un home o com es mata un home?

Amadeu Casellas: concentració-roda de premsa davant de l'hospital penitenciari de Terrassa.

Queda convocada per al pròxim dissabte dia 17 d'octubre una concentració per la llibertat d'Amadeu Casellas davant de l'Hospital Penitenciari de Terrassa a les 19:00h.

L'Amadeu fa més de 90 dies que està en vaga de fam.

A les 18:15 del mateix dia ens reunirem davant del sindicat (CNT Terrassa) per dirigir-nos conjuntament cap a l'hospital, els qui hi vulguin anar directament poden fer-ho en cotxe o amb la Línea 1 i 11 d'autobusos de Terrassa.

COLOR DE NIT DE VELLUT

Torna Orió, el guerrer de l'hivern, a batallar per les hores perdudes. No saps ben bé si has de tancar o obrir la finestra; fa fred, no en fa?

Sigui com sigui, roden les estrelles, la lluna es torna un formatge encetat, i el pa de la llum s'empassa a la boca de l'horitzó. Caldria res més?

Hauria de poder ser, deixar-se fondre quan la llum es fon, fer-se obscura quan ve la nit, íntima, potser amb el record d'una única fulla transparent, a mig caure, daurada, irrepetible. Potser amb l'alè de la tarda encara tebi al clatell, i la pell d'un pètal de seda al clot de la mà.

Hauria de poder ser.

CARTA OBERTA A AMADEU CASELLAS

Hola, Amadeu:

Quina vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben deliberadament...

Com que sé que et censuren les cartes, aquesta te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.

I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam. Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc dir-te, amic?
Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...

Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.

Companys i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i és inútil no voler-les veure.

Perquè sempre hi haurà un Amadeu disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles, monstruoses com són, essencialment injustes.