El temps quiet

Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.