Sóc només pols, però em penso estrella.

dissabte, 12 de juliol del 2014

COMICS

Ich habe diese Comic von Ralf König und kann irgendjemandem verleihen:
Elftausend Jungfrauen, 1. Auflage September 2012, by Rowohlt Verlag GmbH, Reinbek bei Hamburg.
ZUSAMMENFASSUNG.- Mit sage und schreibe elftausend Jungfrauen geht die britannische Prinzessin Ursula um 300 nach Christus auf grosse Fahrt gen Rom, weil sie standhaft keusch bleiben und nicht heiraten will. Und das soll bitte schön der Papst absegnen!
Die Rückreise führt die Mädels den Rhein entlang nach Colonia, und wie der Liebe Gott es so will: Die Stadt wird gerade belagert von den gefürchteten Hunnen, die in Sachen Benimm gegenüber Frauen recht ungeübt sind...
Der Legende zufolge erlitten die frommen Jungfern vor den Toren Kölns das Martyrium. Ralf König fügt den zahlreichen Legendenversionen um die Schutzheilige der Stadt mit seinem neuen Comic eine weitere hinzu, gewürzt mit sozialethisch desorientierten Heiden, sadomasochistischen Klosterbrüdern und wohlgeformten Barbaren, und den Jungfrauen blubbern die Hormone vor lauter christlichem Keuschheitsgelübde aus den 22000 Nasenlöchern.
RALF KÖNIG,  1960 in Soest bei Dortmund geboren, Tischlerlehre, Studium der freien Graphik an der Kunstakademie Düsseldorf, rasanter Aufstieg zum erfolgreichsten Comic-Zeichner der Schwulenszene. Grosser Durchbruch mit ‚Der bewegte Mann‘ 1987, der als Comic wie als Film ein grosses Publikum eroberte. Zahlreiche weitere, auch verfilmte Veröffentlichungen (u. a. ‚Kondom des Grauens‘, ‚Wie die Karnickel‘), vielfache Auszeichnungen (u. a. 2006 auf dem Internationalen Comic-Salon Erlangen den Spezialpreis der Jury für seine künstlerische Stellungnahme im Karikaturenstreit). Seit 2007 zeichnet König für die Comic-Seiten der FAZ,  dafür entstand ‚Prototyp‘, der Beginn einer geplanten Trilogie über das Alte und Neue Testament.

VERBRECHEN: DER DORN

1.- Diese Geschichte gefällt mir , weil es kein Tropfen von Blut darin gibt, nur sehr kleine Verletzungen im Fuss, als Feldmayer in einem Schuhegeschäft kleine Reissnägeln in der Schuhen versteckt.
2.- "Das Museum veränderte Feldmayer" (Seite 165)
Ich glaube es nicht: er hat immer dieses Charakter gehabt: er liebt schweigsam zu sein... allein zu bleiben... alles beobachten... alles anzuschauen...
Das Museum hat nur sein Charakter vertieft, weil er im Museum mehr Einsamkeit und Ruhe und Stillschweigen als in der anderer Jobs bekommen hat. Er war zufrieden mit dieser Lage: Feldemayer beschwerte sich nie (Seite 162).
3.- Diese Geschichte scheint mir wirklicher als die andere. Ich kann einfach mich diesen Mann vorstellen, wie er in derselbe Saal bleibt, versuchend die Stunden zu passen und aufzupassen... Tagein Tagaus... Monate... Jahre... und am Ende hat er unter einer Psychose gelitten und der Durchbruch gemacht.
Ich finde alles möglich, alles normal.

dimecres, 2 de juliol del 2014

SCHAUSPIELER UND SCHAUSPIELERINNEN (II) (Tenorio, Goethe, Maragalll

Nun, dieses Nachts, hielt dieser ehemalige Fußballer mich an und sagte mir, dass sie jemanden brauchten um eine sehr einfache Rolle in der Komödie Don Juan Tenorio von José Zorrilla darzustellen. Die Rolle ist das, was einem Polizisten entspricht, der an einer Stelle auf Don Juan zeigt und sagt: Im Namen der Gerechtigkeit, seien Sie festgenommen, Tenorio!" Und das und nicht allzu viel mehr ist meine Rede. Und ich, dies sagend, muss mit großer Sorgfalt gestikulieren, mit der linken Hand, die Hintergrund der Szene ist, so dass es nicht die Sicht der Menschen im Publikum behindert, wie der Regisseur mich unterrichtete.
Ich denke, dass sogar wenn ich nicht von ihnen auf der Straße angehalten worden wäre, hätte ich auch eines Tages (oder eines Nachts) sie gestoppt, um ihnen den Vorschlag zu machen der jetzt unter der Gruppe zirkuliert. Es stellt sich heraus, dass ich ein Forschungsprojekt an der Universität Barcelona mache, über den Griechischen Mythos von Iphigenie, die nach der Mythologie des antiken Griechenland, die Tochter Agamemnons war, der Kommandeur der griechischen Flotte war, um die Stadt Troja zu erobern.
Es wird untersucht, wie dieser Mythos zu uns gekommen ist, seit dem V Jahrhundert v. Chr., wo Euripides zwei Tragödien geschrieben hat: Iphigenie auf Aulis und Iphigenie auf Tauris...

SCHAUSPIELER UND SCHAUSPIELERINNEN (Tenorio, Goethe, Maragalll..) (I)

Eines Nachts ging ich gegen 23.00 Uhr Katalonien Allee meines Dorfs entlang und, wie so viele andere Nächte, traf ich eine Gruppe, die auf dem gleichen Bürgersteig, in die entgegengesetzte Richtung ging. Ich hatte immer den Verdacht, dass sie aus der Ateneu adrianenc kämen und genauer gesagt, sie Theater geprobt hätten.
In der Tat bestätigten sie mir das in dieser Nacht. In der Gruppe war ein Mann in meinem Alter, der mit der Fußballmannschaft St. Gabriel gespielt hatte und der bereits die Gelegenheit gehabt hatte, zusammen mit mir, sich daran zu erinnern, dass wir beide im Sommer 1966 einen Ausflug nach Wien gemacht hatten, um an einem internationalen Sportturnier teilzunehmen.
Innerlich sagte ich mir, dass diese Leute Schauspieler und Schauspielerinnen waren; übrigens der ehemalige Fussballspieler hatte aus dem Gedächtnis rezitiert, unter anderem, den Namen und Vornamen eines deutschen Mädchens, das Teil einer Gruppe von Schülerinnen war, die in diesem Sommer 1966, im gleichen Jugendhaus wie wir, in Wiens Peter Jordan Straße einquartiert wurden (das Jahr schreibe ich zweimal, um deutlich zu machen, dass ich mich nicht irre und dass 47 Jahre schon vergangen sind).
Selbstverständlich war fast keiner von uns jemals in einer Stadt wie Wien gewesen, wo es so viele Gärten gibt...
(Fortsetzung folgt... nächste Woche)

GOETHE UND VERBEN MIT PRÄFIX

EINIGE VERBEN MIT PRÄFIX VON JOHANN WOLFGANG VON GOETHE GESCHRIEBEN (“IPHIGENIE AUF TAURIS”):

Und Gegen meine Seufzer bringt die Welle
Nur dumpfe Töne brausend mir herüber. (Iphigenie, 13)

Weh dem, der fern von Eltern und Geschwistern
Ein einsam Leben führt! Ihm zehrt der Gram
Das nächste Glück vor seinen Lippen weg. (Iphigenie, 15)

So hält mich Thoas hier, ein edler Mann,
In ernsten, heil’gen Sklavenbanden fest (Iphigenie, 33)

Und unsre Göttin sieht willkomm’nem Opfer
Von Thoas Hand mit Gnadenblick entgegen. (Iphigenie, 61)

                                 …leider fasste da
Ein fremden Flüch mich an und trennte mich
Von den Geliebten… (Iphigenie, 83)

                                  …riss das schöne Band
Mit ehrner Faust entzwei(Iphigenie, 85)

                                      …und frische Lust
Des Lebens blüht in mir nicht wieder auf. (Iphigenie, 89)

Umschwebt mit frohem Fluge nicht der Sieg
Das Heer? Und eilt er nicht sogar voraus? (Arkas, 132)
Oft wich ich seinem Antrag mühsam aus. (Iphigenie, 154)

Missgünstig sieht er jedes Edeln Sohn
Als seines Reiches Folger an; (Arkas, 160)

Tanatas Teeschale

In dieser sehr interessanten Story gibt es eine wichtige historische Frage, die auf Seite 33 steht.
Von Schirach sagt:
Eine Garotte ist ein dünner Draht, an dessen Enden kleine Holzgriffe angebracht sind. Sie entwickelte sich aus einem mittelalterlichen Folter- und Henkerinstrument – bis 1973 wurden damit in Spanien Todesurteile vollstreckt--, und sie ist noch heute ein beliebtes Mordwerkzeug.
Und das ist nicht richtig. Tatsächlich wurden damit in Spanien bis 1974 Todesurteile vollstreckt. Letzte Opfer waren Salvador Puig i Antich und Georg Michael Welzel.
Am 25. September 1973 griff die Polizei in der Carrer Girona 70 in Barcelona zu, um mehrere MIL-Aktivisten (Movimiento Ibérico de Liberación) zu verhaften. Hierbei kam es zum Schusswechsel, bei dem Puig Antich schwer verletzt wurde und Francisco Anguas Barragán von der Guardia Civil getötet wurde. Obwohl Indizien darauf hinwiesen, dass der Schuss nicht aus seiner Waffe kam, wurde er am 7. Januar 1974 wegen Mordes an dem Guardia-Civil-Beamten zum Tode verurteilt. Das Urteil wurde von einem Militärgericht gefällt und ist geprägt vom Rachedurst des Regimes nach dem geglückten Attentat auf den Regierungschef und persönlichen Vertrauten Francos, Luis Carrero Blanco, am 20. Dezember 1973.
Am 2. März 1974 wurde das Urteil im Gefängnis Modelo in Barcelona vollstreckt. Der Tod wurde vom staatlich bestellten Henker mit Hilfe der Garrotte herbeigeführt. Puig Antich ist damit zusammen mit dem DDR-Flüchtling (Deutsche Demokratische Republik) Georg Michael Welzel der letzte Verurteilte, der in Spanien mit der Garotte hingerichtet wurde. Sein Name steht heute auf einer der vielen Stelen auf dem Montjuïc-Friedhof, die der Opfer des Franco-Regimes gedenken.
Seine Verwandten bemühen sich derzeit darum, dass der Prozess neu aufgerollt wird.
  (Um mehr zu wissen:     http://de.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_Antich> )

"VERBRECHEN" von Ferdinand von Schirach, Piper München Zürich, 2010

FÄHNER
Wir haben hier ein sehr gut Strafverteidiger, der den Fall gewonnen hat; und ein sehr schlecht Staatsanwalt, der nicht bemerkt hat, was das wahres Versprechen war.
Tatsächlich hat Ingrid nicht verlangen dass er nie sich scheiden wolle, sondern dass er auf sie aufpasse (Seite 10). Und das heisst etwas anderes als nur neben ihr bleiben... Wirklich hat Fähner nicht auf sie aufgepasst. Er gab auf (Seite 12):
   ...Nachts stand er auf und las Science-Fiction-Romane...
   ...Der Garten wurde Fähners Rettung...
Er hat nicht mit ihr über dieser unerträglichen Lage gesprochen. Er hat nur ein schwachen Versuch gemacht, aber er hat sich gestoppt nur weil sie eine Pfanne nach ihm geworfen hat (Seite 13) Fähner ist ein Feigling.
Ich unterstütze den Staatsanwalt, als er gesatgt hat, dass Fähner Alternative gehabt habe (Seite 16), aber die wahre Alternative waren: a) für Ingrid im Ernst zu sorgen; und b) Selbstmord am Ende zu begehen. Aber ihm war es viel einfacher Ingrid zu töten als Freitod zu wählen.

dimarts, 24 de juny del 2014

MORDECHAI VANUNU

Vor mehr als 27 Jahren entschloss sich Mordechai Vanunu (1954, Marrakesch), der damals als Techniker in Israels Dimona-Kernforschungszentrum, im nordlichen Teil der Wüste Neguev, arbeitete, zu einer bravourösen Tat, die ihm die Bewunderung der demokratischen Weltöffentlichkeit eintrug.  Er tat, was niemand vor ihm gewagt hatte:
1986 enthüllte er die Dimensionen des bereits damals recht umfangreichen Kernwaffenarsenals der israelischen Machthaber in Tel Aviv. Er liess wissen, dass Israel zu jenem Zeitpunkt über Hunderte atomare Sprengköpfe verfügte, was sehr hohe  Rang  im Anhäufen solcher Mordinstrumente bedeutete.
Damals  wurde Mordechai Vanunu vom Auslandsgeheimdienst  Mossad in Italien gekidnappt, nach Israel zurückgebracht und dort zu 18 Jahren Gefängnis verurteilt.
Nach seiner Entlassung im April 2004 gab er eine Pressekonferenz, auf der er die physischen un psychischen Foltermethoden seiner Gefängniswärter im Detail schilderte.
ISRAEL  IST NICHT MEIN LAND“
„Israel ist nicht mein Land“ begründete Vanunu 2010 seinen wiederholt von den Behörden zurückgewiesenen Ausreisewunsch.
Inzwischen fordern Organisationen und Einzelpersonen vieler Länder Freiheit für Mordechai Vanunu. Zu den prominenten Unterstützern dieses Verlangens gehören der seinerzeitige  (1971) Enthüller der Pentagon Papers Daniel Ellsberg; der US-Publizist Noam Chomsky, die japanische Künstlerin Yoko Ono und der frühere südafrikanische Erzbischof Desmond Tutu.
(übersetzt, zusammengefasst und gestützt auf  „The Guardian“, Sidney... mit Hilfe von deutschen Freunden)

DER SPAGAT





„Nach dem politischen Umbruch in der Ukraine versucht der frischeingesetzte Übergangspräsident Olexander Turtschinow den Spagat: Die Wiederannäherung an Europa und neue Gespräche mit Moskau...“ (Deutsche Welle, langsam gesprochene Nachrichten, 24-02-2014)

Spagat (1)der, -(e)s, -e; eine Übung (beim Ballet oder Turnen), bei der man (auf dem Boden) ein Bein waagrecht nach vorne und das andere waagrecht nach hinten streckt (Langenscheidt Wörterbuch)
Und ich sage: merkwürdig... oder?

Materialien benutzt um die "Erklärung des NSA-Chefs, Keit Alexander (apokryph)" zu schreiben

- Deutsche Welle, Berlin, 31-10-13 langsam gesprochene Nachrichten.
- Rotfuchs,Berlin,  November 2013, Nr. 190.
 - La Vanguardia, Barcelona, 6-11-13, Seite 10, “Berlín crida l’ambaixador britànic per l’espionatge”, von R.Poch.
-El Periòdico, Barcelona, 31-10-13, Seite 8, “Espiant”, von J.M. Fonalleras.
-El Punt Avui, Barcelona, 3-11-13, Seite 12, “Secrets de domini públic” von Quim Aranda.
- Le Monde, Paris, 25-10-13, Seite 3, «Le Royaume- Uni, serviteur zélé et relais européen de la       NSA» von Y. E.

EINE ERKLÄRUNG DES NSA-CHEFS, KEIT ALEXANDER (apokryph)






Es ist ganz falsch, dass der US-Geheimdienst NSA sich heimlich Zugriff auf die internen Datennetzwerke der Internetkonzerne Yahoo und Google verschaffe.


Damit kann die NSA (National Security Agency) die Email-Kommunikation von hunderten Millionen Menschen weltweit nicht ausspähen, wie die Zeitung Washington Post, unter Berufung aus den sogenannten Dokumenten des früheren US-Geheimdienstmitarbeiters Edward Snowden berichtete.

Auch US-Bürger sind von dem Überwachungsprogramm mit dem Namen Muscular nicht betroffen.

Und mehr Lügen: diese Zeitung Washington Post zitiert ein sogenanntes vertrauliches NSA-Dokument von 09. Januar 2013, dem zufolge in den 30 vergangenen Tagen etwa 181 Millionen Datensätze gesammelt worden wären. Alles falsch!

Unser Geheimdienst handelt nur auf Grundlage von Gerichtsbeschlüssen und würde nie in ingendwelche Datenbanken einbrechen.

Snowden ist ein globaler Paria, der Zuflucht in Russland zu nehmen gezwungen ist, um das Spiel von den Russen zu machen… die Russen, deren Ziel es ist, Unkraut zwischen den Beziehungen von Deutschland mit den USA zu säen.

Im Geheimdienst arbeiten wir hart. Seit dem Zweiten Weltkrieg, haben wir ein spezielles Programm, dessen Name Five Eyes ist, zur Schaffung einer Zusammenarbeit zwischen den Geheimdiensten der Vereinigten Staaten und vier anderen englischsprachigen Ländern: Kanada, Australien, Neuseeland und natürlich Großbritannien.

In der 100.000.- m2 großen Zentrale Fort Meade (Maryland) der 1952 gegründeten NSA arbeiten derzeit 20.000.- Menschen. Auf den Parkplatz vor dem Schwarzem Block passen mehr als 40.000.- Kraftfahrzeuge.

Wir sind da, in den Sozialen Netzwerken, und auch in der Zukunft werden wir dabei sein.

Oft spricht man über die Spionage als zweitältestes Gewerbe der Welt, wenn es ein früheres gäbe. Man datiert den ersten Code dieser Kunst auf das Jahr 2.000 v. Chr., aus Inschriften auf Tontafeln, die angeblich unter Bezugnahme auf geheimnisvolle Feuer-Signale ein Schlüssel waren, der zwischen den verschiedenen Völkern der Region Mesopotamien ausgetauscht worden war.

Das Wichtigste an der Tatsache überhaupt: Wenn ein nordamerikanischer Präsident heute oder in Zukunft einen wirklichen Sicherheitsstaat errichten will (und nicht diese Sache die wir heutzutage haben!) hat er, unser Präsident, mit Hilfe der NSA alle Werkzeuge schon in den Händen…

Und schließlich will ich noch ein Beispiel geben, um vor allen zu beweisen, dass unser System perfekt ist: Letzte Woche hat ein Junge Präsident Obama erzählt, dass sein Vater ihm gesagt hat, dass die Vereinigten Staaten ein großer Spion sind, der alle Leute in der Welt ausspioniert. Und Obama antwortete: Er ist nicht dein Vater..! Sehen Sie? Wir sind perfekt!

dimecres, 28 de maig del 2014

Flors de la vida petita





Les flors de la vida petita són tossudes i fortes, però d'aparença fràgil.

Neixen a les esquerdes dels dies viscuts, al cor dels records, a les cartes escrites, al balcó dels  dies quiets.
Són menudes com grans d'arròs,blanques i discretes com les flors dels crespinells.
Floreixen quan la memòria, fràgil, esdevé un tresor.
Quan els dits s'aturen i pensen aurores i postes pretèrites.
Quan la mirada veu alhora paisatges enfora i endins.
Quan la tendresa entapissa els cors i els amara amb una oculta saviesa.

diumenge, 25 de maig del 2014

ALPENS, CARTA OBERTA A "EL 9 NOU"




Senyor director de El 9 Nou:
En el setmanari de divendres passat, 10-1-14, vostès publiquen a primera plana la notícia sobre una desgràcia de la qual fou víctima una vaca, a la que varen torturar i matar, en el decurs d’una bretolada.
En aquest titular de primera plana vostés hi han inclós el nom del municipi d’Alpens, en explicar que l’autor d’aquesta bretolada  és un veí d’aquell poblet, però aquesta circumstància no sembla que tingui una importància suficient –en el context de la notícia—com per figurar en un titular i, a sobre, de primera plana.
Recordo que, en la ja antiga Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de  Bellaterra, a principis dels anys setanta,  ens explicaven, als estudiants de periodisme que a l’hora de redactar una notícia –i sobretot, en posar-li un titular—havíem de tenir en compte la regla que els professors d’aleshores anomenaven “de la piràmide invertida”, és a dir, la base a dalt. La qüestió més important de la notícia calia posar-la en primer terme, en el titular. I després era necessari distribuir els paràgrafs del text, seguint el mateix criteri, fins arribar al final, a baix de tot,  a la punta de la piràmide, on hauríem de fer constar els detalls de menor importància, si és que ens quedava espai disponible.
I en la meva modesta opinió, la circumstància que el brètol sigui un veí d’Alpens només és un detall de menor importància. No li sembla, senyor Director?


dimecres, 14 de maig del 2014

Traduccions de Francesc Arnau del conte "El diccionari fantàstic", de Roser Iborra.


El diccionari fantàstic (original) conte del llibre "El ninot de neu i altres contes".



Jo visc a Barcelona, però la meva àvia, que és nerviosa i menuda, s’està a Castellterçol. Quan era petit, m’agradava molt, anar-hi, perquè allí els carrers són més tranquils i es pot anar amunt i avall amb la bicicleta, sense gaire cotxes que et destorbin. També hi ballen una dansa de molta anomenada, i jo em quedava bocabadat, agafat de la mà de l’àvia, contemplant les balladores amb la mantellina blanca i els balladors amb el barret de copa, cerimoniosos.

Però després em vaig fer gran, i ja no m’agradava tant, anar-hi, perquè ho trobava una mica avorrit. Hi enyorava els meus amics de la ciutat, el meu ambient.


Durant aquest estiu passat, però, els meus pares van fer un viatge llarg, i van dir que no se’n fiaven pas, de deixar-me tants dies sol a casa: perquè diuen que amb prou feines em sé escalfar la llet i fer-me un ou ferrat, jo. Prou vaig intentar convèncer-los que ja m’espavilaria! No hi va haver res a fer: em van aparcar a casa l’àvia, a Castellterçol, amb l’única companyia d’una bossa de roba i de la cartera plena de llibres que no havia estudiat prou durant el curs.


Jo, me les veia a venir molt magres. Quan vaig arribar, vaig fer morros durant tot el sopar, i això que els meus pares marxaven l’endemà. Però l’àvia em va assignar una cambra sota teulada, al tercer pis de la casa, que abans havia estat un rebost. Ja em va agradar, això. Perquè, a dalt més alt, que en diu ella, hi podria estar d’allò més tranquil, sense ningú que em controlés si apagava el llum tard o d’hora, a la nit. A més hi havia l’eixida, que sempre m’havia semblat un refugi prou interessant, olorós d’alls enforcats i d’herbes remeieres, i ple de les andròmines més estranyes.


L’endemà, quan els pares se’n van anar, ja els vaig fer més bona cara. Però vaig vagarejar tot el dia com un bou sense esquella (o “com una ànima en pena”, que diu l’àvia), amb bicicleta i sense, i no vaig saber trobar res ni ningú mínimament interessants.


O sigui, que em vaig tancar a dalt més alt. Vaig tafanejar els armaris plens de llibres de quan el meu pare era petit, de pots plens de llavors i de tomàquet en conserva, de diaris vells. I em va cridar l’atenció un llibre molt gruixut que covava pols damunt de l’armari.


M’hi vaig enfilar, amb el pressentiment que estava a punt de descobrir alguna cosa interessant. I va ser així. Perquè el llibre, manuscrit amb una cal·ligrafia recargolada damunt uns fulls de paper gruixut i esgrogueït, deia així: Diccionari fantàstic, de Bernat-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.


“Renoi, quina relíquia!”, vaig pensar. I vaig començar a passar fulls, delerós i esternudant copiosament, a causa de la pols.


La primera paraula que vaig llegir va ser aquesta: “avorriment”. I deia així:


AVORRIMENT m. Paràsit invisible que fa niu a les butxaques. Sembla innocu, però pot arribar a emmalaltir greument l’hoste. Per tal de combatre’l, cal omplir-se les butxaques de cartes rebudes recentment.


“Ja pots pensar!”, vaig pensar. I vaig tancar el llibrot, una mica molest amb la indirecta. Perquè jo realment n’estava, d’avorrit. Sort que l’àvia em tractava a cos de rei, i que jo menjava com un lladre. Però, per si de cas, vaig escriure una carta urgent al meu millor amic, i una altra a l’hotel on paraven els meus pares. Quan vaig rebre les respostes, al cap d’uns dies, me les vaig repartir entre les dues butxaques.

Llavors, encuriosit, vaig tornar a consultar el llibre, i se’m va obrir per la mateixa pàgina. Vaig rellegir, astorat:


AVORRIMENT f. Malaltia benigna, que fa tornar blaves les plantes dels peus. Excepcionalment, es pot estendre per tot el cos, sense cap altre inconvenient que l’efecte estètic. Per tal de combatre-la, va bé de menjar olives farcides i, sobretot, de fer nous amics, amb qualsevol pretext.


Ara sí que no entenia res! És que m’estava tornant boig? El llibrot, ara, no deia res dels paràsits, ni de les cartes a les butxaques. I jo estava ben segur d’haver-lo llegit! El vaig tancar de cop, justament indignat.


Per si de cas, però, i perquè no m’ho treia del cap, l’endemà vaig demanar a l’àvia si em podria comprar olives farcides, que m’agradaven molt. I ella em va dir que sí, i tant, però em va mirar amb una rialleta sorneguera.


Quan em vaig esverar de debò va ser quan vaig descobrir que tenia una taca blava, rodona com una oliva, a cada planta dels peus. Maleït llibre, ni mai que l’hagués tocat!


M’ho vaig haver de prendre seriosament, doncs. Vaig tornar a agafar la bicicleta, i me’n vaig anar a caçar amics en aquell poble que em semblava tan avorrit.


El primer que se’m va posar a tret va ser el noi gran de la fleca, que cada dia em despatxava un pam de coca dolça per a l’esmorzar:


–No t’agradaria pas fer una cursa de bicicletes, amb mi? –li vaig dir, sense gaire convenciment. Però ell em va dir que sí, oi tant, que havent dinat em passaria a buscar.


I tot va anar com una seda. Amb el Pere, perquè es deia Pere, vam anar amb la bicicleta amunt i avall, i jo havia de pedalar de valent per atrapar-lo. I també ens vam arribar un dia al castell, i em va dir si volia ser de la seva colla i tot, quan hi va haver prou confiança.


L’estiu em va passar volant. Les taques blaves dels peus havien desaparegut, i jo, ja, ni em recordava del llibre. Però quan els meus pares em van venir a buscar, a les darreries d’agost, l’àvia me’l va dur a l’habitació, mentre jo recollia la roba i feia les maletes.


–Té, noi –em va dir–. Ja sé que el vas descobrir. El vam heretar d’un parent llunyà que era una mica baliga-balaga, i un si és no és lletraferit. Aquí no hi fa res, però a tu potser et pot servir.


Quan em vaig quedar sol, per pura curiositat, vaig tornar a buscar la paraula avorriment al llibre. I, no sé si us ho creureu, però tant me fa: perquè la paraula, al llibre, ja no hi era.

The fantastic dictionary 



I live in Barcelona but my grandmother, who is small and nervous, lives in Castellterçol. When I was little, I liked to go there a lot because the streets are quieter and you can go, up and down, riding your bike with almost no cars to disturb you. The villagers used to perform a famous dance and I was amazed, holding Grandma’s hand, watching the ceremonial dancers, women with white headdresses and men with top-hats.

Then I grew up and I didn’t like to go there so much because it was a little boring. I missed my city friends and my environment.


Last summer my parents went on a long journey and said they didn’t trust me living alone at home for so long by myself. They said I hardly knew how to heat milk or fry an egg. I tried to convince them I would smarten up but there was nothing I could do. I was left at Grandma’s house in Castellterçol, accompanied only by a bag of clothes and a rucksack full of books that I hadn’t read during term time.


Difficult times were ahead. When I arrived I rubbed everybody’s nose in it throughout dinner, although my parents were leaving the next day. Grandma put me in the attic on the third floor which had previously been a pantry. I liked that because it was higher up. She said it was the quietest place, where no one would mind what time I turned off the light. In addition there was the loft, which had always seemed to me to be quite an interesting shelter, fragrant with hanging garlic and herbs and full of the strangest bits and pieces.


Next day, when my parents left, I wasn’t so angry. I wandered around aimlessly all day, with and without my bike, but I wasn’t able to find anything or anyone of any interest at all.


I decided to lock myself in the attic. I looked through the bookshelves full of books belonging to my father when he was little, jars filled with seeds and preserved tomato, old newspapers and I came across a very thick book that was gathering dust on the cupboard.


I climbed up with the feeling I was about to discover something interesting and so it was. The book, a manuscript of twisted calligraphy on sheets of thick, pale paper which said ‘Fantastic dictionary’, Bernad-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.


'Oh my God, what a relic!' I thought and began to peruse the book eagerly, sneezing a lot due to the dust.


The first word I came across was this, ‘boredom’. I read,


‘BOREDOM n. Invisible parasite which nests in the pockets. It seems harmless but it can make the host seriously ill. To fight it, you must fill your pockets with recently received letters.’

'What nonsense!' I thought. I closed the tome a little annoyed at this suggestion because it was really boring.


Luckily Grandma was treating me like a king and I was eating like a lion. Just in case I wrote an urgent letter to my best friend and another to the hotel where my parents were staying. When I got the replies a few days later I put a letter in each pocket.


Then I was curious. I referred back to the book and I opened it by chance at the same page. I re-read, with astonishment,


‘BOREDOM n. Benign disease which stains the soles of the feet blue. Exceptionally, it can spread throughout the body without any other problem besides the aesthetic effect. To combat this it’s useful to eat stuffed olives and especially to make new friends under any pretext’.


Now I didn’t understand anything. Was I going crazy? The tome now said nothing of the parasites or the letters in the pockets. I was sure I’d read it. I slammed it shut, rightly outraged.

Just in case, because I hadn’t succeeded in removing the whole thing from my head, the next day I asked Grandma if she could buy stuffed olives, which I really liked. She said ‘yes, of course’, but she looked at me with a sly smile.


I was really frightened when I discovered that I had a blue spot, round like an olive, on each sole. Damn book! It would have been better if I’d never touched it.


Therefore I had to take it seriously. I got on my bike again and went out to hunt for friends in that village that seemed so boring.


The first person I met was the big boy from the bakery, the one who every morning used to sell me an inch of sweet cake for breakfast.


‘Maybe you’d like to have a race on our bikes?’ I said, without much conviction. He said, ‘Of course, I’ll meet you after lunch’.


Everything went smoothly with Pere, because Pere was his name, and we rode our bikes up and down the village and I had to pedal hard to catch him. One day we even reached the castle and he asked me if I wanted to join his gang, since there was already enough trust between us.

Summer was quickly over. The blue spots had gone and I had already forgotten about the book. When my parents came back, at the end of August, Grandma brought it to me while I was in my room packing my bag.


‘Here you are’, she said, 'I know you’ve discovered it. We inherited this book from a distant relative who was a little bit odd and somewhat fond of literature. Here, this book isn’t useful to me, but it may be for you.'


When I was left alone I was curious and looked again for the word ‘boredom’. I don’t know if you’ll believe me or not but I don’t care. The word had gone from the book.


El diccionario fantástico


Yo vivo en Barcelona, pero mi abuela, que es nerviosa y menuda, en Castellterçol. Cuando era pequeño me gustaba mucho ir allá, porque las calles son más tranquilas y se puede ir arriba y abajo en bicicleta, sin demasiados coches que te estorben. Los vecinos bailan una danza muy famosa y yo me quedaba boquiabierto, cogido de la mano de mi abuela, contemplando las bailadoras con la mantilla blanca y los bailadores con el sombrero de copa, ceremoniosos.
Pero después me hice mayor y ya no me gustaba tanto ir allá, porque me resultaba un poco aburrido. Echaba en falta a mis amigos de la ciudad, mi ambiente.
Pero, durante este verano pasado, mis padres hicieron un viaje largo y dijeron que no se atrevían a dejarme tantos días sólo en casa: dicen que apenas sé calentarme la leche o freír un huevo. En vano intenté convencerles de que ya me las arreglaría! No hubo nada que hacer: me dejaron aparcado en casa de la abuela, en Castellterçol, con la única compañía de una bolsa de ropa y la cartera llena de libros que no había estudiado bastante durante el curso.
¡Serían unas vacaciones de perros! Cuando llegué, estuve malhumorado durante toda la cena. Y eso a pesar de que mis padres se marchaban al día siguiente. Pero la abuela me asignó una habitación en el tercer piso de la casa, en la buhardilla, que en otro tiempo había servido de despensa. Eso ya me gustó. Porque allí yo podría estar completamente tranquilo, sin nadie que me controlase si apagaba la luz temprano o tarde, por la noche. Además allí estaba el desván, que siempre me había parecido un refugio muy interesante, con aroma de ajos ensartados y hierbas medicinales. Y lleno de los cachivaches más extraños.
A la mañana siguiente, cuando mis padres se fueron, ya les puse mejor cara. Pero vagué todo el día sin rumbo fijo, o “como alma en pena” que dice la abuela, con y sin bicicleta, y no supe encontrar nada ni nadie mínimamente interesante. O sea que me encerré en el desván. Estuve fisgoneando los armarios repletos de libros - de cuando mi padre era un niño - y llenos de potes con semillas, tomate en conserva y periódicos viejos… Me llamó la atención un libro muy grueso, que acumulaba polvo encima del armario.
Me encaramé, con el presentimiento de que estaba a punto de descubrir alguna cosa interesante. Y así fue. Porque el libro, manuscrito con una caligrafía retorcida sobre unas hojas de papel grueso y amarillento se titulaba así: Diccionario fantástico de Bernat-Ramon de Codolar y Argelaga, 1856.
¡Caramba, qué reliquia! Pensé. Y empecé a pasar hojas, ansioso y estornudando copiosamente a causa del polvo.
La primera palabra que leí fue esta: “aburrimiento”. Y decía así:
ABURRIMIENTO m. Parásito invisible que anida en los bolsillos. Parece inocuo, pero puede llegar a enfermar gravemente al portador. Para combatirlo, es necesario llenarse los bolsillos con cartas recibidas recientemente.
Sí… ¡Y un jamón! Pensé. Y cerré aquel librote, un poco molesto con la indirecta. Porque yo realmente estaba aburrido. Suerte que la abuela me trataba a cuerpo de rey. Y que yo comía como un león. Pero, por si acaso, escribí una carta urgente a mi mejor amigo, y otra al hotel por donde andaban mis padres. Cuando recibí las respuestas, al cabo de unos días, las repartí entre los dos bolsillos.
Entonces me picó la curiosidad y volví a consultar el libro. Se me abrió por la misma página y volví a leer, asombrado:
ABURRIMIENTO f. Enfermedad benigna, que tiñe de azul las plantas de los pies. Excepcionalmente, se puede extender por todo el cuerpo, sin ningún otro inconveniente que el efecto estético. Para combatirla, es conveniente comer olivas rellenas y, sobre todo, conocer a nuevos amigos, con cualquier pretexto.
¡Yo ya no entendía nada! ¿Es que me estaba volviendo loco? El librote, ahora, no decía nada de parásitos, ni de cartas en los bolsillos. ¡Y yo estaba muy seguro de haberlo leído!
Lo cerré de golpe, justamente indignado.
De todos modos, por si acaso, y porque no podía sacármelo de la cabeza, a la mañana siguiente pregunté a la abuela si podría comprar olivas rellenas, que me gustaban mucho. Y ella me contestó que sí, desde luego, pero me miró con una sonrisita socarrona.
Cuando me alarmé de verdad fue cuando descubrí que tenía una mancha azul, redonda como una aceituna, en la planta de cada pie. ¡Maldito libro, ojalá no lo hubiese tocado nunca!
Así pues, tuve que afrontar el asunto seriamente. Volví a coger la bicicleta y salí a buscar amigos por aquel pueblo, que me parecía tan aburrido.
El primero que se me puso a tiro fue el mayor de los hijos del panadero, que cada mañana me vendía un palmo de coca dulce para desayunar:
- No te gustaría hacer una carrera de bicicletas conmigo? – le dije, sin mucho convencimiento. Pero él me dijo que sí, por supuesto. Después de comer pasaría a buscarme.
Y todo fue como una seda. Con Pedro, porque se llamaba Pedro, fuimos en bicicleta por el pueblo, y yo tenía que pedalear de lo lindo para atraparle. Y también nos acercamos un día al castillo, y, cuando hubo suficiente confianza, me preguntó incluso si quería ser de su pandilla.
El verano pasó volando. Las manchas azules de los pies habían desaparecido y yo, ya, ni me acordaba del libro. Pero cuando mis padres vinieron a buscarme, a finales de agosto, la abuela me lo trajo a la habitación, mientras yo recogía la ropa y hacía las maletas.
Toma, chico –me dijo-. Ya sé que lo encontraste. Lo heredamos de un pariente lejano, que era un poco tarambana, y algo dado a la escritura. Aquí no le aprovecha a nadie, pero a ti quizás te sea de alguna utilidad.
Cuando me quedé solo, por pura curiosidad, volví a buscar la palabra aburrimiento. Y, no sé si lo vais a creer o no, pero da igual: porque la palabra ya no estaba en el libro.

divendres, 4 d’abril del 2014

Absències





El dia gris s'ha obert com una flor. Darrera els pètals blancs dels núvols s'ha desclòs la corol.la blava de l'aire.

Papallones de llum que travessen el no-res i s'aturen, un instant, a l'herba rebregada del temps.
Rellotges que s'adormen amb els estams carregats de pol.len.
Llavors futures al cor del dia quiet.




dimecres, 26 de març del 2014

Inventari de meravelles.





Fondària de blau llaurat amb núvols esparsos.

Continents de neu a la pell aspra de les muntanyes, i arxipèlags de líquen verd al mar de pedres.
Cascades adormides de les tarteres.
Silenci del gel que s'esquerda i dringa.
Cabells desfets de l'aigua desvetllada.
Sorpresa de flors rosades a l'herba rossa, vora el neret fosc.
Tebior del sol a la pell.
Fredor de l'aire petit, com un aleteig lleu de papallones pressentides.
Primavera.

dissabte, 1 de febrer del 2014

ESCOLTAT EN UN MÍTING

El passat 24-01-14 es va realitzar un míting al Casal Fivaller, convocat per la Fundació Catalunya Estat i per l’Assemblea.Cat de St. Adrià, on es van discutir Les raons econòmiques, polítiques i socials d’una Catalunya Estat. A l’hora del torn de paraules, va intervenir un home que deia, més o menys, això: “Jo faré un prec, formularé una pregunta i, finalment, expressaré una esperança que tinc. Com vostè ha dit (dirigint-se a un dels ponents de la taula) cadascú té les seves pròpies motivacions personals per desitjar la independència. Aquestes motivacions, de vegades són grans, de vegades són petites”. JO TENIA VINT ANYS “Jo, per exemple, la primera vegada que vaig ser a Madrid, m’hi varen fer anar per força, per fer-me un judici davant d’un tribunal polític del règim del General Franco, el TOP (Tribunal de Orden Público). Era en 1968 i jo tenia vint anys. La independència de Catalunya, possiblement, és un dels grans desitjos de la meva vida… els vull perdre de vista… el Rajoy, l’Aguirre, el Gallardón, el Borbó… Ara bé –i aquí ve el meu prec –dirigit a tothom que m’escolteu: si-us-plau, no menystingueu la possibilitat que ara us diré” CAP AMIC CAPITALISTA “Si algun dia l’Estat Espanyol tornés a ser una república de treballadors i treballadores de totes classes, establerta sota un règim de llibertat i de justícia, jo vindria davant d’aquesta mateixa assemblea, a proposar la reincorporació de la Catalunya Independent a aquesta república nova… I això ho faria perquè, amb el pas dels anys, m’he adonat que, per un cantó, tinc algun amic estremeny, algun andalús, algun madrileny, algun gallec, basc, etc... i tots són obrers o defensors de la classe obrera. En canvi català, el que es diu català, no en tinc cap, d’amic, que sigui banquer o especulador o capitalista...” NI EXÈRCITS NI PRESONS “I ara la pregunta: a veure quina opinió els mereix aquest programa de treball, que els explicaré. Jo ja estava contra el règim del General Franco. Ara estic contra el del Rei i, en el futur, després de la independència de Catalunya, estaré contra qui sigui, que mani aquí, fins que tothom tingui un lloc de treball, un lloc a l’escola, un sostre per dormir...” “És a dir que, amb la independència de Catalunya començarà una nova etapa de la mateixa lluita contra el poder... i quan hàgim assolit aquestes necessitats bàsiques, que he esmentat, aleshores la lluita continuarà fins aconseguir un país sense exèrcits, sense presons, on ningú visqui de la política i on puguem començar a demanar responsabilitats a l’Esglèsia Catòlica, per totes les malifetes que ha comès durant tota la Història, des de la seva fundació...” LA BATALLA DE L’EBRE “I ara explicaré l’esperança que tinc: avui mateix he tingut ocasió d’entrevistar-me amb un supervivent de la “Quinta del Biberó”, un home de 93 anys, un d’aquells que la República va enviar, en 1938, a intentar aturar la guerra a l’altre cantó del riu Ebre. I ell m’ha inspirat la formulació d’aquesta esperança... aquesta setmana que ve, farà 75 anys de l’ocupació de Barcelona, per part de les tropes franquistes... la meva esperança és que tinguin raó tots aquells que, com vostè (dirigint-se a un ponent de la taula), amb aquestes o altres paraules, afirmen que mai més no serà necessari defensar la llibertat de Catalunya amb el fusell a les mans...” --

dimarts, 28 de gener del 2014

Fum i boires





Al pont blau, el fred s'hi arrapa com una segona pell. Fa dibuixos de gebre a les baranes i a les flors seques dels marges.


Bellmunt està colgat d'un mar de boires. El llangardaix blau del Montseny ni es veu. El sol, indecís, roda entre els núvols sense acabar de desabrigar-se. Les xemeneies fan la dansa del ventre del fum.

Passa un tren.

Passa el dia, curt i rabent.

Dimarts. Desig de flors futures.