dimarts, 23 d’abril del 2013
Flor del temps que fuig
Si culls un galleret, ha de ser tancat. Obert, és tan fràgil que mai no arribaria a casa; perdries els pètals pel camí.
O millor encara: no el cullis. Queda't amb l'instant, amb el record de l'instant, amb el desig del record de l'instant.
Si escoltes algú, fes-ho atentament. Perquè l'altre és un galleret tancat, i no en saps l'esplendor. Intueix-lo.
Si escoltes algú, fes-ho de debò, estima'l durant aquest moment, perquè potser no n'hi haurà d'altres.
La flor del temps que fuig és un galleret obert, una guspira de vermell intens i estams negres. Un vol de papallones indecises.
La flor del temps que fuig és un galleret esfullat, amb prou feines un pètal despenjat i la capseta closa de les llavors futures.
La flor del temps que fuig t'espera al primer marge. Però has d'anar al camí.
dimecres, 10 d’abril del 2013
Primavera petita
Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.
Etiquetes de comentaris:
Del Figaró estant.,
Els colors del temps
diumenge, 7 d’abril del 2013
AUF DEM LAUFENDEN ZU LEBEN (POETISCH)
Faust
Es gibt eine Person Bernard Schlinks (1944, Bielefeld), die
die Familiengemeinsamkeit liebt, und eines Tages macht sie die folgende
Überlegung:
“...aber ich wünsche
mich mehr Familiengemeinsamkeit. Ich wünsche mich die Tage mit Kate und Rita
wären nicht nur einmal in der Woche mein Leben, sondern morgen wie heute und
gestern.
Alles Glück will
Ewigkeit? Wie alle Lust? Nein, es will Stetigkeit.” (1)
Diese Idee, die ewige Lust, hat Frederick W. Nietzsche
(1844-1900) schon ausgedruckt:
“... Tief ist ihr Weh –
Lust – tiefer noch als
Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will
Ewigkeit --,
--Will tiefe, tiefe
Ewigkeit !” (2)
Zarathustra (Nietzsche) hat sich auf die Idee der Lust
konzentriert, die ihm attraktiver als Glück schien. Er hat der Lust das Weh
entgegengesetzt. Unterdessen etabliert Schlink einen Kontrast zwischen
Glück-Lust und Stetigkeit.
Über die gleiche Idee hat schon Johann Wolfgang Goethe
(1749-1832) nachgedacht:
“... Solch ein
Gewimmel möcht ich sehn,
Auf freyem Grund mit
freyem Volke stehn.
Zum Augenblicke dürft’
ich sagen:
Verweile doch, Du bist
so schon ! ...” (3)
Faust (Goethe) sagt diese Worte nur einen Moment bevor er
tot ist, am Ende seines langen Lebens mit Höhen und Tiefen (ich bitte alle mich
verstehen zu wollen). Hier erwähnt Goethe nicht Lust oder Glück oder Schmerz.
Er kontrastiert nur Leben und Tot.
Und schliesslich (für jetzt und für mich), wollte Joan
Maragall (1844-1911), um die Absicht Goethes zu interpretieren, in einem seiner
repräsentativsten Gedichte schreiben:
“... Aquell que a cap
moment li digué: ‘—Atura’t’
Sinó al mateix que li
dugué la mort,
Jo no l’entenc,
Senyor; jo, que voldria
Aturar tants moments
de cada dia
Per fê’ls eterns a
dintre del meu cor...!” (4)
Und hier glaube ich, dass Maragall irrt, als er behauptet,
dass Faust nur ‘Verweile doch!’ zu
letztem Augenblick seines Lebens (jenem vor seinem Tod) gesagt hat.
Es gibt eine weitere mögliche Interpretation (und
plausibler). Die Benutzung des Modalverb “dürfen” heisst dass Faust ein
Erlaubnis braucht um “Verweile doch!”
sagen zu können. Und diese Erlaubnis besteht in der Situation “... auf freyem Grund mit freyem Volke
stehn... “
Wie gesagt, Faust, der sich selbst nahe dem Tod weiss,
erinnert sich an andere Zeiten seines Lebens (oder an Zeiten die er gerne hätte
leben wollen) und dachte, dass es schön
wäre, wenn diese glückliche Erfahrungen ewig sein würden. Das bedeutet nicht , dass Faust
gern genau nur den Moment seines Todes verlängern wolle. Denn das würde die
ewige Agonie bedeuten... deshalb würde
nicht nur Maragall sondern auch sonst niemand das verstehen. Niemand würde es
akzeptieren.
Vielleicht war diese goethische ursprüngliche Idee (die
Idee, auf dem laufenden zu leben, und
tatsächlich das Leben zu leben) zu dreist und zu heidnisch für die katholische
bürgerliche Moral der Zeit und des Orts, wo Maragall lebte ? Oder vielleicht irrt
Maragall nicht. Vielleicht lügt er nur, wie alle Dichter lügen ... wer weiss ?
(1)
Sommerlüge,
Geschichten, “Das Haus im Wald”, B. Schlink, Diogenes Verlag AG, Zürich 2012.
(2)
Also
Sprach Zarathustra, ein Buch für alle und keinen (Dritter Teil, Das andere Tanzlied und Vierter und letzter Teil, Das trunkne Lied) F. W. Nietzsche,
Goldmann Verlag, nach den Anmerkungen und bibliographischen Hinweisen von Peter
Pütz.
(3)
Faust II (Fünfter Akt) J.W. Goethe, Sämtliche Werke,
nach Epochen seines Schaffens,
Münchner Ausgabe, Letzte Jahre, 1827-1832;
Carl Hauser Verlag, München-Wien, 1997.
(4)
Antologia
poètica, “Cant espiritual”, J. Maragall, a cura d’Arthur Terry, Edicions
62, 1981, Barcelona.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dissabte, 2 de març del 2013
DOS DE MARÇ DE 1974
Salvador Puig Antich
DOS DE MARÇ DE 1974 (*)
[I]
Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.
[II]
I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.
[II]
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.
(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes
SEGIMON SERRALLONGA I MORER
divendres, 1 de març del 2013
Un ratolí de jardí
Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.
Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...
Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.
- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.
Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.
- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!
Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.
Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.
I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.
- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.
I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.
O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.
Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.
Una abraçada, Tivi i família.
Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...
Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.
- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.
Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.
- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!
Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.
Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.
I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.
- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.
I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.
O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.
Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.
dijous, 14 de febrer del 2013
HERR RATZINGER
Quan he
llegit això de la dimissió del Senyor Ratzinger, he recordat algunes coses i
també he investigat una mica:
En la seva biografia
“Mentre vaig pelant la ceba” explica
l’escriptor Günther Grass, 79, una trobada que va tenir amb un jove seminarista, el qual diu haver
conegut en 1945, jugant als daus en un
camp nord-americà de presoners alemanys,
que estava instal·lat a l’aeroport militar de Bad Aibling (Alemanya). Es
tractava de Joseph Ratzinger, que més tard seria cardenal i després Papa de
Roma.
Vegeu, per
exemple, què deia la revista “Stern”
en la seva edició digital del 6-9-06, amb ocasió de la visita papal a Alemanya,
sota el titular:“Benedikt XVI. Va jugar
als daus Grass amb el Papa, en aquell
forat?
‘Jo estava en el camp de concentració
de Bad Aibling, reclòs juntament amb altres nois de la meva edat .Allà, amb disset
anys, ens aixoplugàvem quan plovia en una mena de forat, que nosaltres mateixos
havíem fet a terra i, a sobre, hi havíem posat un plàstic per aturar la pluja. Així,
a la intempèrie, estàvem reclosos uns 100.000 presoners de guerra. I un d’aquests
es deia Joseph, era evident que era catòlic perquè inclús deixava anar de tant
en tant algunes cites en llatí. Es va fer amic meu i contrincant en els daus, ja que jo havia aconseguit introduir-ne un joc en el camp.
Vàrem matar el temps junts, tirant els daus, enraonant i fent especulacions sobre el futur, tal com
agrada fer al jovent en aquesta edat. Jo volia ser artista i ell volia
fer carrera eclesiàstica. Em va semblar una mica reprimit, però era un bon noi...’
escriu Grass. I assegura en el transcurs de l’entrevista
que li va fer Frank Schirrmacher del “Frankfurter Allgemeine Zeitung”:
És una història maca, oi?
I encara
més. Entorn d’ aquestes mateixes memòries de Günther Grass, hi ha una altra
entrevista publicada per Sabine Dultz en el “Münchner Merkur” del dia 18-8-06:
Hi ha dos temes –espectaculars per si mateixos—que hi foren inclosos. Un és
el de les Waffen-SS, del qual es parla més endavant, l’altre és el de la
coneixença de l’autor amb Joseph Ratzinger. Grass diu que es va trobar aquest seu company de la mateixa edat, que avui és Papa
de Roma, en el camp nord-americà de presoners de guerra de Bad Aibling. Que
junts haurien passat llargues jornades traient-se els polls l’un a l’altre i
que haurien fet juguesques ‘sobre el futur’; i així va explicant en el llibre: ‘Ens
encabíem en un forat fet a terra. Quan plovia ens aixoplugàvem sota una mena de
tenda de lona, que ell posseïa. Parlàvem de tot allò diví i humà. Igual que jo,
ell també havia fet d’escolanet... però jo només ocasionalment i ell amb més
constància... ell hi creia encara, però per a mi ja no hi havia res sagrat...
Ell engaltava un dogma darrera un altre
i, al final, li vaig dir: ‘Joseph, segur que tu vols ser Gran Inquisidor o
potser encara més...’
Veritat, fantasia, vanitat? Els
passatges que parlen de Ratzinger neixen sobretot del gust per les històries
possibles. Al final del llibre, Grass reconeix que la seva germana –a la qual
ell mateix havia explicat breument la
seva trobada amb el Papa—havia reaccionat davant d’aquesta història dient: ‘Aquesta és una altra de les teves
mentides històriques’. I Grass encara hi afegeix que no podria jurar-li, però
que és molt versemblant.
Molt
interessant... no?
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
HERR RATZINGER
Als ich über den Rücktritt Herr Ratzingers gelesen habe, habe ich mich an etwas erinnert… und auch habe ich etwas recherchiert:
STERN.DE
Extra-Der Papst auf Heimatbesuch
6. September 2006, 10:40 Uhr
Benedikt XVI. Würfelte Grass mit dem Papst im Erdloch?
In seiner Biographie "Beim Häuten der Zwiebel"
erzählt der Schriftsteller Günther Grass, 79, von einer Begegnung mit
einem jungen Priesterkandidaten, den er 1945 im Straflager auf dem
Militärflugplatz Bad Aibling beim gemeinsamen Knobelspiel kennen gelernt
haben will: Joseph Ratzinger, den späteren Kardinal und heutigen Papst.
"Ich saß im Lager in Bad Aibling immer mit
Gleichaltrigen zusammen. Da hockten wir Siebzehnjährigen, wenn es
regnete, in einem Loch, das wir uns in den Boden gebuddelt hatten.
Darüber hatten wir eine Regenplane gespannt. Es waren dort 100.000
Kriegsgefangene unter freiem Himmel versammelt. Und einer von denen hieß
Joseph, war äußerst katholisch und gab auch gelegentlich lateinische
Zitate von sich. Der wurde mein Freund und Knobelkumpan, denn ich hatte
einen Würfelbecher ins Lager retten können. Wir haben uns die Zeit
vertrieben, gewürfelt, geredet und Zukunftsspekulationen angestellt, wie
Jugendliche das gerne tun. Ich wollte Künstler werden, und er wollte in
die Kirche, dort Karriere machen. Ein bisschen verklemmt kam er mir
vor, aber er war ein netter Kerl", schreibt Grass und versichert sich im
Interview mit der FAZ-Herausgeber Frank Schirrmacher: "Das ist doch
eine hübsche Geschichte, oder?"
Und noch mehr...
"Beim Häuten der Zwiebel", Erinnerungen von Günter Grass (2006, Steidl).
Besprechung von Sabine Dultz aus dem Münchner Merkur, 18.8.2006:
Zwei Themen sind es, die vorab bereits als
spektakulär eingestuft wurden. Das eine ist die Waffen-SS, davon später,
das andere die Bekanntschaft des Autors mit Joseph Ratzinger. Grass
will ihn, seinen gleichaltrigen "Kumpel", der heute Papst ist, im
amerikanischen Kriegsgefangenenlager in Bad Aibling getroffen haben.
Dass er mit ihm "einige gedehnte Tage lang gemeinsam Läuse geknackt" und
"um die Zukunft" geknobelt habe, zieht sich durchs ganze Buch: "Wir
buddelten uns in ein Erdloch. Bei Regen hockten wir unter einer
Zeltplane, die ihm gehörte. Wir redeten über Gott und die Welt. Wie ich
war er Messdiener gewesen, er ausdauernd, ich nur aushilfsweise. Er
glaubte immer noch, mir war nichts heilig . . . Er sattelte ein Dogma
aufs nächste. Ich rief: Joseph, du willst wohl Großinquisitor werden
oder noch höher hinaus."
Wahrheit, Fantasie, Eitelkeit? Die Ratzinger-Passagen entspringen vor allem der Lust an Möglichkeitsgeschichten. Am Ende des Buchs gesteht Grass, dass seine Schwester, der er vor kurzem erst von seiner Papst-Verbindung erzählt habe, diese Story lachend mit dem Satz quittierte: "Das ist wieder mal eine von deinen typischen Lügengeschichten." Woraufhin er einräumte, dass er sie zwar nicht beschwören könne, aber sie doch durchaus wahrscheinlich sei.
Wahrheit, Fantasie, Eitelkeit? Die Ratzinger-Passagen entspringen vor allem der Lust an Möglichkeitsgeschichten. Am Ende des Buchs gesteht Grass, dass seine Schwester, der er vor kurzem erst von seiner Papst-Verbindung erzählt habe, diese Story lachend mit dem Satz quittierte: "Das ist wieder mal eine von deinen typischen Lügengeschichten." Woraufhin er einräumte, dass er sie zwar nicht beschwören könne, aber sie doch durchaus wahrscheinlich sei.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
diumenge, 3 de febrer del 2013
"ER LÄSST SICH NICHT LESEN..."
Illustration von Harry Clarke für eine Londoner Ausgabe (1923)
Heute habe ich die Lektüre von „Tales of Mystery and Imagination“ von Edgar
Allan Poe (Boston, 1809-1849) beendet (1). Dabei gibt es eine kurze Erzählung mit
dem Titel „The Man of the Crowd“ ( „Der
Mann in der Menge“, auch „Der Massenmensch“). Diese
Erzählung fängt an:
„It was well said of a certain German
book that ‚er lässt sich nicht lesen’ –it does not permit itself to be read.
Am Ende der Erzählung, schreibt E.A.Poe auf was für ein Buch er sich
bezieht: Hortulus Animae cum Oratiunculis
Aliquibus Superadditis von Grünninger.
Johannes Reinhard,
alias Hans Grüninger ( Markgröningen,
1455-Straßburg, 1532), war ein
deutscher Buchdrucker
und Verleger.
Hortulus Animae (Seelengärtlein) war der lateinische Titel eines spätmittelalterlichen Gebetbuches, das auch auf Deutsch erhältlich und Anfang des 16. Jahrhunderts weit verbreitet war.
Hier
nahm Poe diesen
Satz ( „er lässt sich nicht lesen“) um zu
bedeuten, dass das Buch zu
schockierend für einen Leser, um es vollständig durchzulesen war.
In der Einleitung der Erzählung Poes wird der
Leser unter Bezugnahme auf den „Hortulus
animae“ darauf vorbereitet, dass es Geheimnisse gebe, die zum Glück ebenso
unergründlich seien wie dieses Buch unlesbar. Dann stellt sich der namenlos
bleibende Ich-Erzähler als ein Flaneur vor,
der das abendliche Treiben auf einer großen Straße Londons durch das Fenster
eines Kaffeehauses beobachtet. Gerade von einer Krankheit genesen,
genießt er diesen Zustand mit Zeitung und Zigarre und beschreibt detailliert
die verschiedenen Schichten vorbeiströmender Menschen – von den
Geschäftsleuten, Advokaten und Adligen abwärts über die besseren und die
weniger guten Angestellten zu den Arbeitern, den Taschendieben und Huren.
Ermöglicht wird dieser soziologische Querschnitt durch die Gasbeleuchtung,
die die Menschen bis tief in die Nacht hinein auf den Straßen hält und
beobachtbar macht. Die Aufmerksamkeit des Beobachters wird nun durch einen ganz
besonders faszinierenden Mann von etwa 70 Jahren gefesselt. Von ihm sagt der
Erzähler:
Ich habe in meinem
ganzen Leben kein zweites (Antlitz) gesehen, das ihm auch nur im entferntesten
glich. Aber ich erinnere mich sehr wohl, dass gleich mein erster Gedanke bei
seinem Anblick war, dass jeder Maler, der nur immer den Teufel malte, dies
Gesicht allen künstlerischen Darstellungen des Satans vorgezogen haben würde.
Der Erzähler verlässt das Kaffeehaus und
folgt diesem Mann, der äußerlich zerlumpt gekleidet ist, doch unter den Lumpen
trägt er, wie im Licht einer Gaslaterne gut zu erkennen ist, qualitativ gute
Wäsche, und es schimmern ein Diamant oder ein Dolch hervor. Von rätselhafter
Unruhe getrieben, durcheilt der schäbige Alte die Stadt, es beginnt zu regnen,
aber den Erzähler stört das nicht, der Alte biegt in Seitenstraßen ein,
wechselt oftmals die Straßenseite, dreht mehrere Runden auf einem hell
erleuchteten Platz, rennt dann scheinbar ziellos und dennoch zielstrebig durch
ein Kaufhaus, stürzt sich in das Gewühl des Publikums, das aus einem Theater
quillt, und eilt schließlich stadtauswärts
...in das
widerwärtigste Viertel Londons, wo alle Dinge den hässlichen Stempel
trostlosester Armut und abscheulichster Verkommenheit tragen. In dem trüben
Lichte einer vereinzelten Laterne bemerkte man alte, hohe, wurmstichige,
hölzerne Behausungen, die dem Einsturz nahe schienen und so unordentlich und
willkürlich umherstanden, dass es einen Weg, der den Namen Straße verdient
hätte, gar nicht gab. Die Pflastersteine waren durch das frei wuchernde Gras
aus ihren Fugen gedrängt. Unrat verweste in den verstopften Rinnen. Die ganze
Atmosphäre schien von Verwahrlosung vergiftet.
Hier bahnt er sich seinen Weg durch das
Gewühl von Trunkenbolden vor einer Spelunke. Als sie schließt, kehrt er in die
Stadt zurück, zurück auf die jetzt leerere Hauptstraße, wo der Erzähler ihn
entdeckte und die Verfolgung aufnahm. Der erschöpfte Erzähler gibt auf:
Ich trat dem Wanderer
fest entgegen und blickte ihm unverwandt ins Gesicht. Aber er bemerkte mich
nicht, sondern setzte seine feierliche Wanderung ruhig fort. Jetzt folgte ich
ihm nicht weiter und blieb in tiefem Nachdenken stehen. "Dieser alte
Mann", sagte ich endlich zu mir selbst, "ist die Verkörperung, ist
der Geist des Verbrechens. Er kann nicht allein sein. Er ist der Mann in der
Menge. Es wäre vergebens, ihm noch weiter nachzugehen, denn ich würde doch
nichts von ihm, nichts von seinen Taten erfahren."
(1) Tales of Mistery and Imagination,
by Edgar Allan Poe, with an Afterword by Jonty Claypole. Barnes and Noble
Books, New York, 2003.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
diumenge, 13 de gener del 2013
VIURE AL DIA (POÈTICAMENT)
Faust
“... però jo voldria més vida familiar. Voldria notar aquesta vida no només una vegada a la setmana, sinó sempre, tant avui com demà, com ahir.
Aquesta idea, de fer etern el plaer, ja la va expressar Friedrich W. Nietzsche (1844-1900):
“... Profund és el seu dol –
Zaratustra (Nietzsche) es va centrar en la idea del plaer, que li va semblar més atractiva que la de la sort o la fortuna. I la va contraposar a la del dol, el dolor o la pena. Mentrestant, Schlink contraposa la sort i el plaer a la continuïtat i la constància.
“... Això m’agradaria:
Faust (Goethe) diu aquestes paraules només un instant abans de caure mort, al final de la seva llarga vida d’alts i baixos (dit amb ànim de fer-me entendre). Goethe no parla de sort, ni de fortuna, ni de plaer. Ni de dolor. Només contraposa la vida a la mort.
“... Aquell que a cap moment li digué: ‘—Atura’t’
I aquí crec que Maragall s’equivoca, quan afirma que Faust no digué a cap altre moment de la seva vida “Atura’t”, només al moment immediatament anterior a la seva mort. Hi ha una altra interpretació possible (i més plausible). En la traducció que Carbonell fa de les paraules de Faust, s’utilitza el mode verbal potencial: “podria dir” (que recull molt bé la intencionalitat de la versió alemanya). I això ho podria dir quan habités en terra lliure amb gent que lliure sia...
És a dir, Faust, que se sap ja moribund, recorda altres moments de la seva vida (que ha viscut o que li hauria agradat viure) i la reflexió que es fa és que hauria volgut allargar-los, fer-los eterns... No vol dir que li hauria agradat perllongar, precisament, (i només) l’instant de la seva mort. Perquè això significaria aspirar a una agonia eterna... i això no només Maragall no ho entendria, sinó que no ho entendríem ningú. Ningú ho acceptaria.
Potser és que la idea original goethiana (aquesta idea de pretendre viure al dia i viure la vida) resultava massa agosarada i massa pagana per la moral catòlica-burgesa de l’època que a Maragall li va tocar viure? O potser Maragall no s’equivoca. Potser senzillament menteix, com menteixen tots els poetes... qui sap?
Hi ha un personatge de l’escriptor alemany Bernhard Schlink
(1944, Bielefeld), a qui agrada molt la
vida familiar i un dia es fa la següent reflexió:
“... però jo voldria més vida familiar. Voldria notar aquesta vida no només una vegada a la setmana, sinó sempre, tant avui com demà, com ahir.
Tota sort vol
eternitat? Com tot plaer? No, el que vol és constància i continuïtat.” (1)
Aquesta idea, de fer etern el plaer, ja la va expressar Friedrich W. Nietzsche (1844-1900):
“... Profund és el seu dol –
El plaer – és més
profund encara que el plany que puny el pit:
El dol diu: passa!
Però tot plaer vol
eternitat –
Vol profunda, profunda
eternitat.” (2)
Zaratustra (Nietzsche) es va centrar en la idea del plaer, que li va semblar més atractiva que la de la sort o la fortuna. I la va contraposar a la del dol, el dolor o la pena. Mentrestant, Schlink contraposa la sort i el plaer a la continuïtat i la constància.
Sobre la mateixa idea ja va reflexionar Johann Wolfgang
Goethe (1749-1832):
“... Això m’agradaria:
En terra lliure gent
que lliure sia;
Aleshores podria dir a
l’instant:
Detura’t, bell instant
que em fas feliç!” (3)
Faust (Goethe) diu aquestes paraules només un instant abans de caure mort, al final de la seva llarga vida d’alts i baixos (dit amb ànim de fer-me entendre). Goethe no parla de sort, ni de fortuna, ni de plaer. Ni de dolor. Només contraposa la vida a la mort.
I finalment (per ara i per
a mi), Joan Maragall (1844-1900) ha volgut interpretar la intenció de
Goethe, quan en una de les seves poesies més representatives escriu:
“... Aquell que a cap moment li digué: ‘—Atura’t’
sinó al mateix que li
dugué la mort,
jo no l’entenc,
Senyor; jo, que voldria
Aturar tants moments
de cada dia
Per fê’ls eterns a
dintre del meu cor!... (4)
I aquí crec que Maragall s’equivoca, quan afirma que Faust no digué a cap altre moment de la seva vida “Atura’t”, només al moment immediatament anterior a la seva mort. Hi ha una altra interpretació possible (i més plausible). En la traducció que Carbonell fa de les paraules de Faust, s’utilitza el mode verbal potencial: “podria dir” (que recull molt bé la intencionalitat de la versió alemanya). I això ho podria dir quan habités en terra lliure amb gent que lliure sia...
És a dir, Faust, que se sap ja moribund, recorda altres moments de la seva vida (que ha viscut o que li hauria agradat viure) i la reflexió que es fa és que hauria volgut allargar-los, fer-los eterns... No vol dir que li hauria agradat perllongar, precisament, (i només) l’instant de la seva mort. Perquè això significaria aspirar a una agonia eterna... i això no només Maragall no ho entendria, sinó que no ho entendríem ningú. Ningú ho acceptaria.
Potser és que la idea original goethiana (aquesta idea de pretendre viure al dia i viure la vida) resultava massa agosarada i massa pagana per la moral catòlica-burgesa de l’època que a Maragall li va tocar viure? O potser Maragall no s’equivoca. Potser senzillament menteix, com menteixen tots els poetes... qui sap?
(1)Sommerlügen, Geschichten, “Das Haus im Wald” B. Schlink,
Diogenes Verlag AG, Zürich 2012.
(2)Així parlà Zaratustra, F.W. Nietzsche, traducció de Manuel Carbonell,
Edicions 62, Barcelona 1983.
(3)Faust, J.W. Goethe, traducció i pròleg de Josep Lleonart; epíleg
de Jordi Llobet; Edicions Proa, Barcelona 1982.
(4)Antologia poètica, “Cant espiritual”, Joan Maragall, a cura
d’Arthur Terry, Edicions 62, 1981.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)








