dimecres, 10 d’abril de 2013

Primavera petita



Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.

3 comentaris:

joan ha dit...

Aprendre a conviure amb l’absència de la gent que estimes és la feina més dura del viure. Més val no saber quin és l’últim dia! Preciós com sempre, l’escrit, germaneta teacher! Un petó de primavera petita.

Lluís Suriñach ha dit...

Primavera Petita, molt ben expressada i que ens colpeix a tots, Roser. Com bé dius: és el que té, fer anys... Una abraçada.

Nosaltres ha dit...

Gràcies, Joan. Gràcies, Lluís.