Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Flor del temps que fuig



Si culls un galleret, ha de ser tancat. Obert, és tan fràgil que mai no arribaria a casa; perdries els pètals pel camí.
O millor encara: no el cullis. Queda't amb l'instant, amb el record de l'instant, amb el desig del record de l'instant.
Si escoltes algú, fes-ho atentament. Perquè l'altre és un galleret tancat, i no en saps l'esplendor. Intueix-lo.
Si escoltes algú, fes-ho de debò, estima'l durant aquest moment, perquè potser no n'hi haurà d'altres.
La flor del temps que fuig és un galleret obert, una guspira de vermell intens i estams negres. Un vol de papallones indecises.
La flor del temps que fuig és un galleret esfullat, amb prou feines un pètal despenjat i la capseta closa de les llavors futures.
La flor del temps que fuig t'espera al primer marge. Però has d'anar al camí.

4 comentaris:

Ramona Claparols ha dit...

Molt bonica la reflexió

Roser ha dit...

Gràcies, Ramona.

Pei ha dit...

Cada instant té la seva flor del temps perdut. No podem fer-ne un ram, però podem gaudir de cadascun dels regals, si en sabem prou.

Roser ha dit...

Perdut, guanyat...sempre vivim a la frontera del temps.