Vivim a la frontera del temps, a la maroma. Fem una passa darrera l'altra, a poc a poc. Inexperts. Inconscients.
Fins que ensopeguem, i el tast del buit ens obre la boca de la por.
No miris avall. No miris. Vés endavant i marca't fites curtes: fins a l'altra banda d'un espadat petit.
Les busques del rellotge s'han fet flexibles. Camina per les mans del temps, la maroma. Funàmbul de tu mateix. Equilibrista.
Però finalment goses mirar avall i, malgrat tot, camines. Avall, on hi ha amics perduts, amors deserts, pares morts, avis que no vas conèixer. Avall, on dormen els mots sota la neu dels dies.
Mira la por. De fit a fit, mira-la No és res. Es desfà com guspires d'aigua, com gotes de sol.
Som gent de frontera. Emigrants del nostre propi cor, viatgers. Anem carregats de desamors, de desitjos.
Deixa anar llast, despulla't. Caurà la por com una crisàlide eixuta. Seràs papallona, seràs flor que vola. Seràs instant, un glop de vent.
I què més volies?
2 comentaris:
Molt bonic; i molt cert.
Gràcies, Toni.
Publica un comentari a l'entrada