A la barana del temps, les bruixes es pentinen els cabells d'herba on les flors es clouen, cap al tard.Quina son tan dolça, dintre els pètals adormits.
Tantes coses no dites al cap del dia, i potser més val així. També dorms, i jo m'estiro al costat de la teva tebiesa, amb els ulls oberts com galledes plenes d'aigua de pou que ha anat fent camí dintre les coves de la memòria. Hi ha obert camins d'oblit i hi ha escrit estalagmites tossudes, records repetits i fossilitzats.
No sé com érem, ni si els nens que vam ser han deixat cap rastre a la pell de l'aigua verda dels pous dels ulls.
Es pon el sol dins del marc estricte de la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada