Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

diumenge, 13 de gener de 2013

VIURE AL DIA (POÈTICAMENT)


                                                                     Faust


Hi ha un personatge de l’escriptor alemany Bernhard Schlink (1944, Bielefeld), a qui  agrada molt la vida familiar i un dia es fa la següent reflexió:

“... però jo voldria més vida familiar. Voldria notar aquesta vida no només una vegada a la setmana, sinó sempre, tant avui com demà, com ahir.
Tota sort vol eternitat? Com tot plaer? No, el que vol és constància i continuïtat.”  (1)

Aquesta idea, de fer etern el plaer, ja la va expressar Friedrich W.  Nietzsche (1844-1900):

“... Profund és el seu dol –
El plaer – és més profund encara que el plany que puny el pit:
El dol diu: passa!
Però tot plaer vol eternitat –
Vol profunda, profunda eternitat.” (2)

Zaratustra (Nietzsche)  es va centrar en la idea del plaer, que li va semblar més atractiva que la de la sort o la fortuna. I la va contraposar a la del dol, el  dolor o la pena.  Mentrestant, Schlink contraposa la sort i el plaer a la continuïtat i la constància.
Sobre la mateixa idea ja va reflexionar Johann Wolfgang Goethe (1749-1832):

“... Això m’agradaria:
En terra lliure gent que lliure sia;
Aleshores podria dir a l’instant:
Detura’t, bell instant que em fas feliç!” (3)

Faust (Goethe) diu aquestes paraules només un instant abans de caure mort, al final de la seva llarga vida d’alts i baixos (dit amb ànim de fer-me entendre). Goethe no parla de sort, ni de fortuna, ni de plaer. Ni de dolor. Només contraposa la vida a la mort.
I finalment (per ara i per  a mi), Joan Maragall (1844-1900) ha volgut interpretar la intenció de Goethe, quan en una de les seves poesies més representatives escriu:

“... Aquell que a cap moment li digué: ‘—Atura’t’
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
Aturar tants moments de cada dia
Per fê’ls eterns a dintre del meu cor!... (4)

I aquí crec que Maragall s’equivoca, quan afirma que Faust no  digué a cap altre moment de la seva vida “Atura’t”, només al moment immediatament anterior a la seva mort.  Hi ha una altra interpretació possible (i més plausible). En la traducció que Carbonell fa de les paraules de Faust, s’utilitza el mode verbal potencial: “podria dir” (que recull molt bé la intencionalitat de la versió alemanya). I això ho podria dir quan habités en terra lliure amb gent que lliure sia... 

És a dir, Faust, que se sap ja moribund, recorda altres moments de la seva vida (que ha viscut o que li hauria agradat viure) i la reflexió que es fa és que  hauria volgut  allargar-los, fer-los eterns... No vol dir que li hauria agradat perllongar, precisament, (i només) l’instant de la seva mort. Perquè això significaria aspirar a una agonia eterna... i això no només Maragall no ho entendria, sinó que no ho entendríem ningú. Ningú ho acceptaria.

Potser és que la idea original goethiana (aquesta idea de pretendre viure al dia i viure la vida) resultava massa agosarada i massa pagana per la moral catòlica-burgesa de l’època que a Maragall li va tocar viure? O potser Maragall no s’equivoca. Potser senzillament menteix, com menteixen tots els poetes... qui sap?


(1)Sommerlügen, Geschichten, “Das Haus im Wald” B. Schlink, Diogenes Verlag AG,  Zürich 2012.
(2)Així parlà Zaratustra, F.W. Nietzsche, traducció de Manuel Carbonell, Edicions 62, Barcelona 1983.
(3)Faust, J.W. Goethe, traducció i pròleg de Josep Lleonart; epíleg de Jordi Llobet; Edicions Proa, Barcelona 1982.
(4)Antologia poètica, “Cant espiritual”, Joan Maragall, a cura d’Arthur Terry, Edicions 62, 1981.

1 comentari:

Nosaltres ha dit...

Home, Francesc, això que dius, que tots els poetes menteixen...discrepo profundament!
Crec que en poesia es fa servir un altre llenguatge, però això no és mentir. Sovint, aquest altre llenguatge ens acosta més a la realitat, precisament.
És clar que hi pot haver el cas d'un poeta mentider; però això ja és un altre tema.
D'altra banda, l'article em sembla interessant.
Salut!